SEMBLANÇA I MEMÒRIA COMPARTIDA D’UNA GENERACIÓ DE DONES INDEPENDENTISTES
Aquest juliol ens ha deixat l’Eva Serra, quan semblava que amb un ronyó nou trasplantat podia reemprendre amb més vigor, si cal, la seva feina historiogràfica i la seva militància política al sí de l’independentisme d’esquerres. No ha pogut ser. I per a mí, que a més de germana entranyable, era la millor amiga i companya de lluita, la pèrdua és tan dolorosa com irreparable. Els companys i companyes de l’ANC de Les Corts , el seu últim escenari vital, li van dedicar un petit homenatge en un vídeo d’urgència (penjat al Web de Les Corts per la Independència) que reflecteix perfectament en un parell de minuts l’essència de les seves dues grans passions: compromís i lluita per la història de la nostra nació –els Països Catalans- i per l’alliberament nacional i de classe de la nostra terra, com a contribució insubstituïble a un món més just.
La militància en l’independentisme d’esquerres la va practicar des de bon començament, des de ben jove, fruït d’un context familiar republicà, laic, d’una catalanitat rotunda i d’un sentit de la justícia social i de la igualtat entre els tres germans –dues dones i un home- que va marcar també molt profundament la seva activitat i visió com a dona lliure.
Si hagués de fer un retrat d’aquella generació de dones independentistes d’esquerres hauria de partir de l’Eva i d’altres dones que, com ella, com la Mai. o la Mait Carrasco, o la Llum ...- totes elles, desgraciadament desaparegudes, o com la Carme Travesset, van ser , sense fer escarafalls ni gests d’èpica revolucionària dones pioneres, sàvies, rebels i compromeses amb una lluita que sabien que era llarga i plena d’entrebancs i que els podia portar a patir repressió, detencions i presó, com així va ser, sense que per això defallissin ni es fessin enrere.
Dones, com l’Eva van contribuir decisivament a la construcció del pensament polític i l’organització d’un moviment català d’alliberament nou, que tenia indubtablement relació amb moviments patriòtics catalans com el Front Nacional de Catalunya i amb moviments revolucionaris mundials vinculats a les lluites anticolonials, però que essencialment era nou i partia d’una anàlisi estratègica i tàctica de la realitat de la pròpia nació completa –els Paísos Catalans- i de les relacions de subordinació i submissió seculars que patia el poble treballador català per part de les classes dirigents de l’Estat Espanyol que incloïen clarament les classes dirigents catalanes que feien causa comuna amb aquest estat i aquesta dominació. Els anys 60, que són els anys en que l’Eva Serra comença la seva militància política, aquesta dominació de l’estat tenia la forma d’una dictadura feixista militar imposada després d’una guerra devastadora de 3 anys contra les classes populars, dictadura que comptava amb el consentiment dels vencedors de la 2ª guerra mundial. Treballar per una ruptura amb el franquisme i una liquidació de la dictadura i els seus aparells, i rebutjar una sortida reformista pactada amb la dictadura tal com planejaven aleshores partits com el Psuc , el futur partit socialista i les futures forces convergents, va ser l’estratègia que el PSAN, el PSAN-P, l’IPC successivament van construir amb gent com l’Eva de capdavanters. Això va significar oposar-se radicalment a la nova Constitució reformista i monàrquica que s’estava cuinant (1978) i a les estructures autonòmiques que en depenien, que a més confrontaven entre sí els Països Catalans, constitucionalment prohibits, i atacaven la unitat de la llengua, la cultura, la història i les estructures socioeconòmiques i polítiques comunes entre el País Valencià, Les Illes i el Principat de Catalunya.
D’aquest període en la vida militant de l’Eva en destacaria – sobretot de la mà de l’organització PSAN-Provisional i després d’ IPC – cinc actuacions que segueixen el mateix fil estratègic de lluitar per la liquidació de la dictadura i construir el moviment socialista d’alliberament nacional dels Països Catalans: la primera, la denúncia i oposició a la Constitució del 78 que va ser la base del Comitè Català contra la Constitució Espanyola, plataforma que denuncià ja aleshores l’engany de la transició espanyola amb els seus pactes de la Moncloa i la domesticació de la lluita obrera; i també de l’establiment de les bases de la impunitat de tot el franquisme i el manteniment d’una repressió sistemàtica de la dissidència. La segona actuació obeí a la necessitat de disposar d’una organització específica de solidaritat amb els perseguits i represaliats, cosa que derivava de l’anàlisi del caràcter totalitari i repressiu de l’Estat Espanyol ; així van sorgir els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, amb un treball impagable de l’Eva; els CSPC van anar organitzant la defensa legal, la defensa política i la defensa humana dels homes i dones implicats en la lluita per l’alliberament nacional i de classe i la seva tasca va desbordar clarament l’estricte objectiu de defensa jurídica. Dels CSPC caldria treure’n un model per a la situació actual, ara que s’acosta el gran macrojudici o causa general contra el poble català i el seu dret a l’exercici del dret d’autodeterminació, enmig d’un clima de repressió i retrocés dels drets i llibertats democràtiques. La tercera activitat de l’Eva va molt lligada a la seva anàlisi de les bases històriques, socials, institucionals i polítiques de la nació: els Països Catalans. Els coneixements adquirits sobre el terreny, les investigacions rigoroses als arxius i a les biblioteques especialitzades, la docència universitària en els departaments d’història moderna de les universitats Autònoma, de Barcelona i Pompeu Fabra, la direcció de nombroses tesis doctorals - orientades, sobretot, a documentar i estudiar els conflictes entre pagesos i senyors i els conflictes institucionals entre les institucions de la terra i el rei- la direcció també d’equips de treball com els que últimament l’ocupaven sobre les Constitucions, els sistemes d’insaculació, i els llibres d l’Ànima, sobre l’activitat del Tribunal de Contrafaccions (1702-1713), tribunal que havia de vetllar perquè el compromís reial de compartir amb Les Corts l’elaboració de les lleis es complís; tota aquesta feina historiogràfica , que abastà tots els Països Catalans – des de la frontera de ponent fins a la frontera amb Occitània, des de temes històrics de les Illes a estudis sobre les institucions i les lluites socials del País Valencià ocupa centenars de treballs enfocats a documentar i reflexionar sobre les arrels de l’opressió nacional, de classe i de gènere dels Països Catalans i també documentar i donar a conèixer la lluita de les classes populars catalanes mostrant que el passat, el present i el futur estaven lligats per uns fils de lluites i reivindicacions pageses i del poble menut ( remences, segadors, vigatans, maulets, Angelets de la Terra...) i de lluites menestrals i obreres tal com es van desenvolupar després de la nova Planta borbònica des de 1707 fins als nostres dies.
Els treballs històrics de l’Eva no obvien en absolut qui eren els i les protagonistes de les lluites de l’època moderna i quin paper havien desenvolupat i desenvoluparan les dones en el moviment d’alliberament nacional i de classe: estudiar a fons l’estructura social i econòmica del camp català pressuposa tenir molt en compte el treball de la dona pagesa, la dona filadora, la que serà una de les bases de la futura indústria tèxtil que té el seu origen en les cases pageses a mans de l’imprescindible treball femení. Estudiar l’alimentació, els protocols matrimonials, els testaments, els judicis de divorci, la situació de les vídues o de les beguines, el terror misogin que sura per totes les èpoques, el paper de les jueves i les morisques, l’activitat als bordells, els infanticidis o els avortaments eren temes que l’Eva va abordar en tot moment a les seves classes, a les seves investigacions i en la seva militància política de manera totalment natural, central i gens oportunista. No era de les que preparaven els entrepans mentre els mascles es dedicaven a “elaborar pensament polític” en sessions interminables i que els aportaven prestigi.
I la seva contribució al pensament, l’estratègia i a la formulació de la teoria de l’alliberament nacional i de classe va adoptar tota mena de formes pràctiques i teòriques. Des del recorregut a peu per la frontera de la llengua per la conca del Matarranya, explicat per Xavier Fàbregas al llibre Entre Catalunya i Aragó, fins a infinitat d’intervencions, debats, conferències, xerrades, ponències, escrits de divulgació, mítings, cursets de formació, o manifestacions en escenaris erudits o simplement a petició de tota mena de grups, moviments socials i aplecs populars. Va ser una de les que va intervenir en els primers mítings i manifestacions de l’1 de maig sempre en català i de les que va tastar la contundència repressora dels primers 11 de setembre dels anys 70.
La quarta contribució de l’Eva a l’independentisme d’esquerres té a veure amb les formes d’organització i de lluita que es van considerar necessàries per avençar en la ruptura amb la dominació de classe i nacional que exercien les classes dominants dels estats espanyol i francès: calien organitzacions pròpies no sucursals de les organitzacions espanyoles o franceses a tots els nivells: sindicals, de defensa cultural i lingüística, de lluita per la defensa ecològica, de defensa popular armada, de solidaritat antirepressiva, de solidaritat internacional: així es van construir organitzacions com els Col·lectius Obrers en Lluita, els Grups de Defensa de la Llengua, el Moviment de Defensa de la terra, l’organització de defensa armada Terra Lliure, Dones en Lluita... Així van sorgir pactes com els de Galeuska i la Carta de Brest. No tot van ser encerts ni èxits organitzatius perquè determinades formes de lluita i de solidaritat amb el moviment basc d’alliberament– com la de Terra Lliure- van atraure de seguida una enorme repressió i van ocasionar molts debats polítics estratègics no sempre ben resolts sobre les possibilitats de sostenir en el temps una lluita molt dura que requeria una capacitat que aviat va quedar molt debilitada de regenerar la militància i una capacitat d’anàlisi i de inserció d’aquest tipus de lluita en el moviment general no sempre fàcil de mantenir i assegurar. I
Com a cinquena gran contribució de l’Eva tenim el seu paper, lligat als seus coneixements històrics, de refer i fins i tot crear una simbologia pròpia que donés autoestima i identificació en les lluites: l’apel·lació a la noció de “terra”, el reclam a “visca la terra” a lluitar per una terra lliure, a organitzar-se per la defensa de la terra, ha arribat fins als nostres dies; recordar amb actes i recordatoris materials els lluitadors i lluitadores ens els quals ens emmirallàvem com el general Moragues, Salvador Seguí, els presidents Macià i Companys, sindicalistes com Isabel Vila, Teresa Claramunt o Lina Òdena... reivindicar espais de memòria que havien estat degradats i abandonats com el Fossar de les Moreres, commemorar fets històrics del més antic passat o del més immediat present com l’11 de setembre, les cremes de tants i tants pobles dels Països Catalans socarrats com Xàtiva; afegir l’estel roig de la lluita obrera a l’estelada, posar en circulació lemes i crits de lluita que reclamaven “Ni Espanya, ni França, Països Catalans” “Fora, fora, fora, la justícia espanyola”, i , sobretot el crit de In- Inde –inde-pen-dèn-ci-a.
