El referèndum d’autodeterminació ha estat una realitat política victoriosa inqüestionable. Hi ha hagut paperetes, hi ha hagut urnes, hi ha hagut llocs de votació oberts i, sobretot, hi ha hagut gent, moltíssima gent organitzada o gent simplement amant del país i de la democràcia i sincerament indignada per l’estat d’excepció imposat pel poder espanyol. Tot allò que Millo, Rajoy, la SSS i tots els seus masovers i lacais locals buscaven i pronosticaven ha anat a parar a l’arròs covat d’un dels cuiners majordoms més il·lustres del mercat polític nostrat: el sr. Iceta hauria de desaparèixer del nostre horitzó vital acompanyant el virrei Millo i tota la camarilla d’alcaldesses i batlles de poblacions que no es mereixen tanta indignitat; volem unes capitals com Lleida i Tarragona i grans ciutats catalanes com L’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, Cornellà... lliures i governades per gent que no aplaudeixi els estats d’excepció i les retallades de drets democràtics ni beneeixi les actuacions violents de GC, PN i les injustícies d’altres forces d’ocupació de l’àmbit judicial.
I si ampliem el radi de les coses deshonestes, ens trobarem amb la famosa equidistància, i pràctiques com la de l’alcaldessa de Barcelona, que sempre troba l’escletxa per on nedar i guardar la roba: es fa la foto que li convé, es fixa molt convenientment en les accions violentes i les grapejades d’alguns “bofios” sobre el cos de les senyores que atonyinen (qui diu que els mascles no poden fer dues coses a la vegada, grapejar i apallissar ensems, per exemple?) i així esquiva pronunciar-se políticament sobre el referèndum, la seva validesa política i cultiva un cop més la seva posició hipòcrita (diu defensar els seus funcionaris, i un referèndum amb garanties, mentre no dóna permís per fer actes als centre municipals, ni per obrir escoles i altres dependències municipals, és a dir que ha treballat per no donar garanties) Fins quan li riurem les gràcies?
Però deixem els equidistants embolicant la troca on i com vulguin i centrem-nos en la gran victòria popular d’aquest 1 d’octubre i en agrair tota la feina acumulada per la gent, ara mateix, i des de fa anys: és inevitable pensar en tota la gent que ha estat maltractada i vexada per voler protegir la democràcia i les urnes així com en els milers de persones de totes les edats i condicions que han fet possible que, sobretot, en els últims 15 anys, hagi crescut la xarxa de voluntariat popular per i en favor del país, la voluntat d’insubmissió a un estat espanyol monàrquic i sangonera i l’organització i mobilització per un projecte polític il·lusionant: la construcció d’una República Catalana Independent des de baix en el camí d’uns Països Catalans confederats, socialment justos i solidaris amb tot el poble treballador del món. Des de les mobilitzacions populars de la PDD, fins a aquest exercici del dret d’autodeterminació del referèndum del 1 –O, passant per les consultes populars sobre la independència dels anys 2009-2011, la consulta bimilionària del 9N de 2014, les eleccions autonòmiques en clau de plebiscit sobre la independència de 2015 i tots els 11 de setembre de l’ANC acompanyada d’OC, més tota la mobilització dels moviments socials sectorials des d’aaleshores s’ha anat sembrant una llavor que està fructificant en una dinàmica socialment molt flexible d’autoconvocatòria i autoorganització per tot el país, que desborda els partits polítics i les institucions parlamentàries i municipals, però no hi va en contra sinó que reforcen l’organització i mobilització popular entorn d’objectius polítics primordials: la defensa dels objectius i els resultats del referèndum, la resistència contra la repressió de tot tipus que estem rebent i el camí cap al procés constituent de la nova república.
És tot aquest entramat d’història propera en el temps que explica el salt qualitatiu que està representant aquest moment del referèndum i del posreferèndum: salt qualitatiu organitzatiu, amb la consolidació i ampliació del moviment d’assemblees locals, i sectorials ja sigui de l’ANC, ja sigui dels Comitès de defensa del referèndum (CDR) ja sigui d’OC, o de les organitzacions juvenils o d’estudiants, o de dones o de les organitzacions sindicals... Que hagi augmentat la solidesa de les connexions entre moviments culturals (com per exemple les joventuts musicals, els cors, els músics, el conjunt de gent de teatre...) amb moviments molt arrelats a casa nostra com el moviment escolta, els centres excursionistes, el moviment casteller i els moviments d’estudiants, i que comenci a ser important que hi hagi connexió amb el moviment obrer i les lluites obreres més recents com els estibadors, els taxistes, els treballadors dels transports... és una dada política i sociològica molt rellevant per al procés d’autodeterminació i d’emancipació social i política dels catalans. Les accions de sectors molt estimats per la població com els pagesos o els bombers no fa més que reforçar aquest salt qualitatiu.
Una altra dada rellevant la trobem a la resta de Països Catalans; s’estén de manera natural com una taca d’oli l’empatia envers el referèndum de Catalunya i la necessitat de compartir lluites i objectius no solament en el terreny de la llengua, l’espai comunicacional i cultural, les comunicacions per carreteres i trens o els objectius de lluita social i els temes econòmics i financers, sinó també en el terreny polític. Aquesta és una dada molt significativa i molt important que no podem deixar passar per alt: hi ha mobilitzacions a tot el País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord que no són únicament de suport al Principat sinó que agafen o agafaran una dinàmica pròpia que ens afavorirà a tots.
Hi ha moltes altres dades interessants respecte a la dinàmica i embranzida que està prenent el moviment d’autodeterminació i d’independència nacional i social, com
la renovació generacional, la renovació i recuperació de mites, crits de lluita i llocs de memòria que l’independentisme dels anys 70 va concebre i posar en boca de la gent: “Fora les forces d’ocupació”, “Fora, fora, fora la justícia espanyola”, “Ni Espanya ni França , Països Catalans”, “No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat, volem,volem volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans” etc són velles consignes totalment d’actualitat i n’han sortit d’altres com “Els carrers seran sempre nostres”, o consignes adaptades ràpidament a les situacions del moment : “les nostres iaies no es toquen”, “per damunt dels nostres caps, aixequem la papereta, que ens farà més triomfants”... i, de cop sembla que molta gent, que gairebé s’avergonyia del nostre himne nacional, ha descobert la força d’una lletra molt combativa i molt adequada a la situació : “endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba” descriu perfectament gent com en Rajoy, o la sra. Santamaria. En Millo no dóna ni per un cuplet del Paral·lel de Barcelona i l’Iceta ni per a una paella del paellador-group.
Ara, a part de fer broma, toca defensar el referèndum i les seves conseqüències: si apliquen l’article 155 de la CE, serà una forma ben clara de marxar al mateix temps que t’expulsen del sistema estatutari: l’estatut, el seu parlament i el seu govern hauran arribat a la seva fi i arribarà l’hora de l’Assemblea de Càrrecs Electes, prèvia declaració que hem deixat de ser una peça – desencaixada, però peça- de l’arquitectura política espanyola.
