Hi ha unes quantes reflexions que es desprenen de l’atac a la sobirania dels ajuntaments i a la llibertat d’expressió, en aquest cas, en la persona de Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga.
Tot i estar cantat i segur que la policia judicial l’aniria a buscar per a portar-la al jutjat, sembla que aquesta situació no hagués estat prevista ni estudiada prèviament per tal de tractar-la no com un afer personal o de partit sinó com el que és: un atac inacceptable a la sobirania municipal i una agressió a la llibertat d’expressió. És cert que hi ha hagut una reacció de solidaritat prou important políticament davant d’un gest personal de desobediència, que jo celebro, encara que no tothom en el món independentista i sobiranista comparteix, però una reacció en cadena, preparada, de centenars d’ajuntaments i milers de persones podria haver donat una dimensió de desafiament polític i d’unitat que en aquest cas no s’ha donat amb la intensitat que s’hauria pogut atènyer. Això és una lliçó per als pròxims casos, començant pel regidor de l’Ajuntament de Vic, Joan Coma, que també és un cas cantat i segur i seguint pel cas de José Téllez , tinent d’alcalde de Badalona, i tots els alts càrrecs imputats.
Aquesta manca de coordinació general entre ajuntaments, organitzacions polítiques i organitzacions cíviques i ciutadanes fa pensar que hi ha un grau de desconfiança entre elles que perjudica tot el conjunt del procés de ruptura i dóna peixet a l’unionisme, a les terceres vies i a tots els opinadors que es passen la vida criticant el més mínim indici de debilitat política del bloc independentista.
Tampoc, a parer meu, no ha estat un encert l’excés de “dramatització” amb que s’ha abordat aquest cas: la insistència en una “detenció de matinada” amanida amb la coneguda cançó Què volen aquesta gent...? Ni l’alcaldessa de Berga ha estat portada a comissaria per ser interrogada i, aleshores,potser maltractada, ni les 7’30 és la matinada, sinó l’hora que molta gent està a punt d’entrar a la feina, ni és pertinent utilitzar una cançó que la gent més gran sabem i recordem que va anar lligada a una dramàtica detenció, aquesta sí de matinada, seguida del llançament per una finestra a sis pisos del carrer i la mort de l’estudiant Rafael Guijarro el 1968, situació i tragèdia criminal que es va repetir l’any següent en el cas de l’estudiant Enrique Ruano. Em sembla una gran frivolitat fer determinades comparacions, que no es corresponen ni en els moments tràgics d’aleshores ni en la situació de ruptura política i insubmissió que viu ara la societat catalana.
Una altra reflexió ve donada per l’actuació de la policia catalana, els Mossos d’Esquadra, que van rebre l’ordre del jutge d’anar a buscar la Montserrat Venturós i van obeir-la, sense que la conselleria d’interior mogués fitxa en cap sentit. Una desobediència dels mossos seria un afer extremadament greu que només es pot donar en un context d’insubmissió general i prèvia una escalada de tensió que inclou la inhabilitació de la Presidenta del Parlament i a la pràctica la suspensió de la miserable autonomia de què disposem. Aquest ridícul sistema autonòmic dota l’autonomia catalana d’un minipoder legislatiu (el Parlament, que ja veiem que ni tan sols pot aguantar l’abolició dels toros i ja no diguem les lleis més elementals de protecció social), d’un minipoder executiu (el govern) però cero, ni mini ni maxi, poder judicial. El cos de la policia catalana - Mossos d’Esquadra, com a policia judicial queda despenjat de la conselleria d’interior catalana per quedar lligat al poder judicial espanyol. És una situació prou delicada, que deixa el cos policial català en un estat d’indefensió, tal com denuncia el comunicat de Mossos per la Independència, sectorial d’aquests professionals de l’ANC. Reclamar el dret dels mossos a desobeir (una ordre del poder judicial espanyol) sense suposar que també hi podria haver actes de desobediència a una ordre de la Conselleria d’interior catalana , és entrar en una casuística molt perillosa. És que volem o ens estimem més que actuï, com en altres temps, la Guàrdia Civil i la Policía Nacional? Perquè si és així, bona nit i tapa’t. Exigir de la Conselleria d’Interior que mogui fitxa i plantegi al Mossos d’Esquadra una ordre de desobediència al jutge, depassa clarament una situació que només pot donar-se, repeteixo, enmig d’una insubmissió general, que encara no ha arribat però no veig lluny que s’hi arribi.
Abans que s’arribi a aquesta actuació de confrontació i ruptura amb l’Estat – que s’hi arribarà per diferents motius: ús dels tribunals, imputacions i judicis contra electes i ciutadans en general; derogació sistemàtica a través del TC de les lleis votades al Parlament Català, inclosa la llei dels Pressupostos, inhabilitació de la Presidenta del Parlament i, per tant, suspensió del Parlament sencer i inhabilitació de l’autonomia (no és necessari l’article 155 de la CE), cal que tinguem preparada l’estructura legal, i els organismes substitutoris que donin fe aquí i a fora que ja hi ha una nova legalitat constituent de la República Catalana: Per aquestes urgències penso jo que no és políticament pertinent anar a un estira i arronsa excessiu i llarg de cara a uns pressupostos del 2017 que haurien de tenir una vida curta i de cara a un full de ruta igualment curt. Per contra és urgent la convocatòria de la cimera de forces polítiques i socials pel referèndum - que serà a la força unilateral- i la construcció de l’Assemblea de Càrrecs Electes que pugui substituir amb tota força i serietat un Parlament autonòmic obsolet i caducat. Aquesta és l’estratègia d’enorme complexitat i importància que tenim l’obligació de tirar endavant tots junts,organitzacions cíviques i socials i organitzacions polítiques. I tal com deia l’himne d’aquest 11 de setembre de 2016:Endavant les atxes!
