En els tres mesos que han passat des de les eleccions del 27 de setembre del 2015, que la CUP defensava que eren eleccions plebiscitàries i constituents, han passat suficients esdeveniments, fins a arribar en temps de descompte a l’acord del 9 de gener, com per haver pogut extreure’n unes quantes lliçons amb les seves corresponents conclusions:
En primer lloc, tothom s’ha posat a buscar responsables de per què hem hagut d’arribar a l’últim sospir i al desgast polític sever per al bloc independentista que això ha comportat. Un exercici d’aquest tipus per part meva donaria una responsabilitat múltiple: la primera la dels votants que no hem sabut calibrar bé què ens hi jugàvem; la segona la de les entitats socials i polítiques cíviques que hem abandonat massa el terreny de joc per deixar-lo als partits polítics sense vigilar-los ni pressionar-los en tot moment de manera clara i contundent; la tercera uns partits polítics amb nul sentit del poder que cal i de les forces socials que cal reunir per avançar en un procés constituent i la construcció d’una república Catalana Independent. Els partits polítics catalans que ara basteixen un programa independentista- sobretot CDC.UDC i ERC- d’una manera o altra han estat el ciment amb què s’ha bastit la constitució espanyola i el règim autonomista, raó per la qual quan aquesta autonomia trontolla i s’acaba i aquesta constitució és qüestionada a fons , aquests partits polítics trontollen també. CDC i UDC són un exemple d’aquesta crisi, però també ho són l’esborrament d’ICV-EUA, camuflada i mig dissolta en Podemos i els comuns; també els diferents plantejaments confrontats al sí de la CUP, amb l’afegit dels grups que conformen la Crida Constituent, han evidenciat un cop més que la crisi de l’autonomisme i el procés de ruptura amb l’Estat espanyol també els afecta i els obliga a fer canvis profunds.
Una altra lliçó prou clara és que alguns dels supòsits dels quals partia una part de la CUP són políticament equivocats i amb errors greus de tàctica i estratègia per al conjunt del moviment independentista d’esquerres i per a l’avanç de la construcció tant de la unitat popular com de la construcció del procés constituent i la República Catalana Independent.
Només tres exemples d’aquests errors: pensar que tot el procés polític dels últims anys cap a la ruptura i la independència és un frau, el major frau de la política catalana. Una opinió semblant només es pot fer si la teva visió del país és tan reduccionista i simplista que només contempla alguns sectors dirigents –per exemple els sector “negocis” de CDC i menysté completament els moviments socials populars protagonistes principals d’aquest procés . És clar que aquesta afirmació revela que no ha s’ha entès ni probablement es vol entendre res de res, que no s’ha estat dia rere dia, per exemple, en el moviment de les consultes populars (que no va ser un moviment puntual sinó que es va allargar durant dos anys, onada rere onada per tota la geografia del Principat); revela un menyspreu total, , per la gent, els seus anhels i les seves contradiccions ben humanes. Així s’explica que tot el procés per implementar políticament els resultats electorals del 27 de setembre s’hagi reduït –i això sí que és un frau polític espectacular- a una obsessiva i infantil fixació per enviar el polític fetitxe de la dreta catalana “a la paperera de la història” tot bescanviant aquesta medalla per la submissió a tot un seguit de condicions que a la CUP si que l’envien a la cua de l’atur polític, per poc que deixem que s’imposin aquests parers reduccionistes.
El segon exemple d’error és la interpretació dels resultats del 27 en clau exclusivament d’aritmètica parlamentària i d’obsessió antiMas. Segons aquesta interpretació ni la gran participació dels votants ni el gran percentatge de vots dirigits a un SÍ al projecte d’independència que fregava el 48 % malgrat tots els entrebancs posats per l’estat, mereixien que ens plantegéssim seriosament un avanç popular i parlamentari del primers passos d’insubmissió i desballestament de l’autonomia. La interpretació més divulgada ha estat que els resultats eren insuficients, que necessitàvem un creixement cap a l’esquerra que frenés el projecte de CDC i del seu cap (el qual no era de fiar ni per la seva presumpta vinculació a afers de corrupció ni per la seva política de retallades socials) i que això ens encaminava a buscar l’aliança amb els podemites i la seva marca catalana CSQEP-Bec (a l’ajuntament de Barcelona). En definitiva el mantra insistent d’aquesta interpretació és que “Mas és ara un fre al creixement de l’independentisme més enllà dels seus fans”; és a dir, per resumir, que una part de la CUP ha comprat innocentment la interpretació de La Vanguardia, dels grups unionistes, i el lobi de “Puente Aèreo” i pretén sumar-se a la tercera via del “dret de decidir” en nom d’aquesta obertura a l’esquerra; sembla , doncs, que s’hagi d’ arraconar tota la lluita popular independentista de l’ANC i semblants perquè fa ferum d’una transversalitat dretana.
Un tercer error- greu sobretot per un bloc independentista i desconnectat, diuen, amb Madrid- ha estat comprar també la interpretació dels resultats de les eleccions espanyoles per condicionar les estratègies polítiques a Catalunya: des d’aquest supòsit s’ha titllat de “subordinat a CDC” tot allò que no prevegi subordinar-se a Iglesias-Colau i els seus comuns. I això un independentisme d’esquerres amb estratègia nacional pròpia no ho pot subscriure de cap manera.
I aquest és el problema: per no subordinar-se al que representa la vella i la nova CDC i no caure en braços, sense més ni més, dels Podemites de Catalunya i les seves estratègies de contribuir decisivament a regenerar l’Estat espanyol de sempre, ens cal una estratègia d’independentisme d’esquerres pròpia basada en l’aprofundiment en la ruptura democràtica, la insubmissió conscient en la construcció d’una nova legalitat, l’avanç en una justícia social que afavoreixi les classes populars, la construcció d’una societat que es doti dels instruments per combatre la corrupció de tot tipus. i el model de democràcia representativa oligàrquica que ara s’està imposant.
Aquesta estratègia ha de tenir unes bases fonamentals de tipus ideològic, polític, organitzatiu i mobilitzador pròpies i esquivar les principals dificultats que han entrebancat l’eixamplament social de l’independentisme entre les classes populars, a més d’arrossegar la petita i mitjana burgesia cap a posicions rupturistes.
Penso que valdrà la pena en un pròxim article analitzar una mica a fons les principals dificultats de tipus ideològic que ens hem anat trobant en l’espai de l’esquerra independentista que resumiria en tres aspectes: l’adamisme ( o síndrome de que com Adam tu comences la història i darrera teu no hi ha precedents, ni èxits, ni fracassos ni fils conductors per al present i futur); l’infantilisme esquerranista que ja ha estat abundantment estudiat però que reapareix en cada moment de ruptura i dificulta trobar les aliances tàctiques i les estratègies més necessàries a curt i llarg termini; el sectarisme o pensament i acció sectària que et fa veure el món només en blanc i negre, en bons i dolents, en tot o res obviant els grisos i les mil i una contradiccions en què tota acció humana, la política també, pot caure.
Aquests tres aspectes tenen remei : la formació i la lluita fora dels despatxos polítics (institucionals o no, de la política convencional o dels despatxos (que també n’hi ha) de les organitzacions dels moviments socials).
Si alguna cosa hem aprés d’aquests mesos finals del 2015 és que la política participativa i assembleària té les seves dificultats, els seus límits i les seves misèries i que és molt millorable, però com s’ha dit de la democràcia és la menys dolenta de les fórmules d’acció social.
