Temps era temps quan Barcelona era Bàrcino i Badalona Baetulo a l’espai polític, social i cultural romà, que era el nostre, existia des del segle Vè Ac.la institució dels Tribuns de la Plebs; eren els encarregats de fer valer la voluntat de la classe social popular oposada al patriciat, és a dir als membres de la classe dominant que gaudia de tots els drets . «Els patricis –diu textualment la Gran Enciclopèdia Catalana- constituïren una casta social tancada adversa a qualsevol tipus d’innovació que pogués amenaçar els seus privilegis adquirits [...]. Per tot això estigueren sempre en conflicte amb la plebs [...] que era la part del poble que no gaudia de tots els drets de ciutadania reservats als patricis». Els Tribuns de la Plebs –que van anar augmentant de nombre fins a 10, eren elegits sempre entre els plebeus dins llurs assemblees; «Tingueren, des d’un principi, -remarca la GEC- caràcter revolucionari».
Vet aquí que han passat un munt de segles i en la política catalana estan reapareixent els tribuns de la plebs i les seves funcions: ara., en les últimes conteses municipals, n’han aparegut a Barcelona o Badalona i altres ciutats que ja existien en temps dels romans: ara el tribuns, seguint la marca dels temps, són sovint femenins: Dolors Sabater, Ada Colau, Mònica Oltra etc. La seva voluntat és servir els seus votants humils, defensar-los dels interessos i les escomeses del capital, gran o mitjà, i donar la veu al poble per millorar-ne la vida i fer unes ciutats més justes. També aquests tribuns són escollits en assemblees reforçant tant la democràcia participativa com la democràcia directa. I també, com els tribuns romans, tindran una cursa difícil i hauran de tenir habilitats molts notables per sortir victoriosos comptant sempre amb la força del carrer.
Hi han passat també un munt de segles però ens trobem igualment amb la intervenció de l’església en la política terrenal. Aquell lema tan antic i conegut – “donem al César el que és del César i a Déu el que és de Déu” s’ha revelat com un dels eslògans més esplèndids i falsos que s’han elaborat en el món de les relacions entre política i església. I en això els catalans fins i tot passem al davant dels catòlics irlandesos: des del cas del rei Ramiro el Monjo, que al segle XII va ser tret del monestir per casar-lo, deixar embarassada la muller, tenir la nena Peronella, que al seu torn es casada amb el veí Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i tornar al monestir, fins a tots els Cardenals, Bisbes, Mossens i monges que tenen un gran protagonisme en la història dels Països Catalans: Vicenç Ferrer, el predicador, però també la Mare Ràfols durant la Guerra del francès, Mossèn Armengou, l’Abat Escarré, Mossèn Dalmau i l’activista, senador i filòsof Lluís Maria Xirinacs, el que va aconseguir el més gran nombre de vots dels catalans en una elecció democràtica ; el primer batlle democràtic de Santa Coloma – no ho oblidem- va ser mossèn Hernàndez; després hi va haver uns anys més intensament seculars, però ara torna l’església -amb hàbit o sense- amb aspiracions de lideratge o com a simples activistes; i no es limiten a entrar en el partit polític que van crear en el seu moment , Unió Democràtica de Catalunya, sinó que aspiren a lideratges més amplis. El cas que ara ocupa els mitjans de comunicació és el de la monja benedictina Teresa Forcades, que diu que aspira a la Presidència de la Generalitat per liderar un ampli moviment de canvi polític i social; els esborradissos i alacaiguts excomunistes, que ja no saben on posar-se per seguir vivint de la rifeta, estan entusiasmats: repetir l’operació que els ha obert les portes del govern de Barcelona, fent passar per nou allò que és més vell que l’anar a peu, i revalorant el paper de la puta i la ramoneta disfressada de federalisme i de “dret de decidir”, seria el seu gran somni.
És realment difícil pensar que podran prescindir del moment polític actual, que és de ruptura política i social i de debat i procés constituent cap a la República Catalana Independent i que podran continuar embolicant la troca sense definir-se ni comprometre’s amb el moviment cap a la independència; se suposa que ara la nova argumentació per aturar el moviment serà la confiança en una imminent nova política a l’Estat Espanyol i els nous lideratges que escombraran el PP !. Aquesta música i aquesta lletra ja ens la coneixem. I sabem on porta. De moment sor Forcades ja s’ha tret l’hàbit i s’ofereix com a tercera via sobiranista. Els de Podemos també han triat el seu cap de files l’argentí activista Albano Dante, els de la CUP estan treballant la crida constituent i l’espai de ruptura i les assemblees obertes encara no han proposat les llistes; només les dirigents d’ ICV-IUA veuen que això pot ser la seva oportunitat de continuar remenant alguna cirera, però les seves bases estan cada cop més revoltades. El moviment per la independència travessa tot l’espectre polític i obligarà tothom a definir-se.
