Casserolades de protesta, referèndums encoberts i disfressats de costellades o botifarrades, ratafies automacerades... sembla que l’imaginari de la revolta catalana surt de l’espai de la cuina per elaborar les seves concepcions de lluita i que allò cuinat surt prou bé i substanciós.
Bromes apart, hi ha unes quantes lliçons sobre els ingredients d’aquesta cuina que val la pena destacar arran de l’acció d’un 9 de novembre històric. Quins són alguns d’aquests ingredients? En primer lloc una bona dosi de desobediència en un exercici clar, madur i responsable d’insubmissió a uns dictats injusts i antidemocràtics que pretenien impedir-nos votar; la desobediència dóna un grau d’autoestima i poder molt important tant a qui desobeeix com a tot l’entorn social que percep aquesta insubmissió: això ha passat, per exemple, a Badalona on les organitzacions populars han negociat tota la logística de la votació de manera directa amb autoritats municipals i càrrecs policials deixant els caps municipals del PP de la ciutat amb un pam de nas. La participació al 9N és tota una lliçó de desobediència activa; per això des del poder espanyol s’esforcen insistentment en menystenir i devaluar precisament els dos milions llargs de participants.
En segon lloc i lligant amb l’ingredient anterior, un Estat Espanyol amb aspectes importants d’estat fallit: la barreja de poders o la substitució del poder judicial pel poder executiu i fins i tot pel poder financer conformen una de les característiques dels estats fallits; a més, aquest estat espanyol està corcat des de la seva base i en tots els seus elements i estructures des de la monarquia fins a les elits econòmiques i els càrrecs estatals, municipals, autonòmics, de partits i sindicals: ara s’està confirmant que el muntatge de les autonomies i tot el muntatge de la transició política no ha estat més que el repartiment del botí entre una colla d’entusiastes depredadors, a més d’ofegar el naixement d’un estat plurinacional. La síntesi d’aquesta impostura la tenim molt a prop , a casa mateix com qui diu, si ens fixem en el comportament de les famílies Pujol, Núñez, Carulla, Carceller, Godó, etc., etc., que estan contribuint activament a la fallida de l’Estat.
En tercer lloc hi ha un ingredient també molt important: la presència d’un moviment popular molt ampli i organitzat, que malgrat tots els intents de posar-lo al servei d’interessos partidistes i de fórmules de regust autonomista, acaba molt sovint marcant un punt de ruptura amb el sistema autonòmic i les seves conveniències. L’Assemblea Nacional Catalana és un dels elements principals d’aquest moviment però no és l’únic; l’acció de plataformes com Esquerres pel≠SíSí o la XarxaR9N, expliquen també la important participació assolida en els barris populars metropolitants i abonen la convicció que un sòlid SÍ a la Independència per donar un gir decidit a favor de les classes populars, està perfectament al nostre abast en un referèndum d’autodeterminació sota inspecció internacional.
Un quarts ingredient és la clarificació política que s’ha produït i que continuarà: a part que la confrontació soterrada entre Mas i Duran Lleida ha donat un gir important i ha augmentat l’arraconament de Duran, també a l’interior d’ICV-EUA les coses estan canviant: els coordinadors d’ICV, no han donat precisament una imatge d’unitat i de claredat d’objectius i s’han sentit obligats a canviar de posició per no quedar arraconats en el bàndol del “no a votar” acompanyant el trio PP-PSOE-Cs. També s’hauran de clarificar fórmules polítiques d’estrena recent com Guanyem–Podemos, que no es podran sumar gaire temps més al conegut joc de la puta i la ramoneta. Hauran de decidir si realment tenen un espai propi rupturista en el nou sistema polític català que s’està dibuixant en el procés constituent cap a la República Catalana Independent o bé reformulen vells models populistes i reinventen receptes lerrouxistes. Els opinadors estrella de La Vanguardia, que ja se sap de quin peu calcen, es deleixen per una entrada ferma de Podemos al sistema català, tant com pateixen per la seva implantació al sistema polític espanyol. I és que en els pròxims mesos , de manera bastant ràpida i contundent, es constatarà que el mapa polític que hem conegut fins ara, el de la transició i l’autonomisme, ha arribat a la seva fi i no serveix per avançar ni treballar per una Catalunya independent. Per altra banda treu el cap amb una certa coherència i força un lideratge d’esquerres de motlle nou, rupturista, assembleari, independentista, de Països Catalans, que treballa per una unitat popular de gran abast.
Cinquè i últim ingredient: aquesta cuina catalana de 2014 no viu de fer volar coloms: sap que fer un referèndum d’autodeterminació en què triomfi un si de manera clara no serà fàcil ni s’obtindrà sense sacrificis, però que és perfectament possible si continuem amb la clarificació política, la mobilització constant, una estratègia i voluntat decidida d’actuar fora de la constitució espanyola i organitzar-nos en funció de la nostra sobirania com a subjecte polític independent. Tampoc no hem de deixar-nos entabanar per dificultats imaginàries, com ha passat amb les fantasies que la pregunta doble no s’entendria i que seria molt difícil d’interpretar-ne els resultats.
Ara, ja tothom parla d’eleccions catalanes avançades: eleccions rupturistes, d’esperit constituent i plantejades com un plebiscit sobre la Catalunya independent. ¿Cal dir que han de ser unes eleccions molt immediates, encara en format autonomista, però amb la voluntat que una o diverses candidatures manifestin clarament el seu objectiu de dotar-se d’un estat independent? Cal dir que si no actuem clarament fora del marc constitucional espanyol, el nostre plet no deixarà de ser per a la comunitat internacional una picabaralla entre espanyols, un plet intern que no interessa al món? Cal reafirmar un cop més que sense ruptura amb l’estat ni la comunitat internacional, ni l’estat espanyol, ni nosaltres mateixos ens prendrem seriosament? Fa falta un gran pacte nacional per l’autodeterminació entre els partits polítics d’obediència catalana i les entitats igualment del país que es comprometi a materialitzar i organitzar els òrgans apropiats per exercir com a poble sobirà fora del marc de la constitució espanyola i seguint el Dret internacional. Si això ha d’anomenar-se procés constituent i seguir primer un camí de reafirmació parlamentària (autonòmica) i popular de la declaració de sobirania de fa uns mesos, ratificada per una declaració d’independència, tot plegat podria ser un instrument per accentuar la desconnexió amb l’estat però no ens estalvia la necessitat de construir instruments polítics propis.
Blanca Serra i Puig
