Comencem pel triomf perquè no som masoquistes i les mobilitzacions i actes polítics que ha protagonitzat el moviment popular , ja sigui la unitat popular, l’Esquerra Independentista o el conjunt de les Assembles Territorials i Sectorials de l’Assemblea Nacional Catalana més la col·laboració d’OC i centenars d’altres entitats han marcat una línia política de clara referència d’alliberament nacional i de classe i han marcat encara més la via cap a la independència com l’única sortida política que ens permetrà construir eines, estructures i espais de democràcia directa cultura participativa, economia productiva al servei de la comunitat, mitjans de comunicació comunitaris, protecció social per a qui més ho necessiti, dràstica neteja de corruptors i corromputs, funcionament polític inclusiu. En definitiva, la independència que ens cal com a instrument per a canviar-ho tot.
Que el govern i el parlament de la CAC fes una ofrena solemne al Fossar de les Moreres per primer cop en tants anys d’autonomia, no deixa de ser un triomf per al conjunt d’aquell independentisme d’ahir i d’ara que tot reivindicant el socialisme, la independència i els Països Catalans al mateix temps vam lluitar per recuperar, dignificar i honorar els espais de memòria de les lluites de les nostres classes populars enmig de la indiferència sinó l’hostilitat dels mandataris del moment.
I anem per les derrotes dels unionistes espanyols i els nostrats: la derrota més inapel·lable té un nom, Tarragona i un propòsit de l’ unionisme: la fragmentació, divisió, i enfrontament del poble català. El fracàs estrepitós de convocatòria i de contingut polític era previsible malgrat que els unionistes disposen de tota l’artilleria política i mediàtica que dóna tenir la paella de l’Estat pel mànec, tenir les televisions més vistes,- fins i tot entre nosaltres- i en definitiva tenir al seu servei els pressupostos i l’enginyeria financera pagada entre tots. L’últim invent de l’unionisme ha estat rebut amb tots els honors tant a La Moncloa com a la Plaça Sant Jaume i a una pila de tertúlies on han practicat un victimisme indecent. El problema per a ells és que el projecte que ens ofereixen ni és il·lusionant ni és nou: fa olor de cadàver: fa ferum de Bankia, de Borbó reinstaurat a dit, de lleis Wert i contra l’avortament lliure, de desocupació i de desnonaments inclements a dojo, de capitalisme dur i corruptor, de desigualtat i boicot lingüístic i cultural, de submissió i obediència a l’estil de la inquisició històrica, ja sigui tirant-nos pel cap la Biblia i la puresa de sang o els articles de la Constitució.
La segona derrota és una fallada estrepitosa de càlcul de temps i de poc coneixement de la realitat política catalana: les revelacions del President Pujol sobre les seves finances no declarades i l’assetjament consegüent del clan Pujol i el seu entorn pels presumptes tripijocs econòmics del propi clan i del partit CDC eren un detonant que pensaven que seria mortal per al sobiranisme. Destapar aquesta claveguera en el moment adequat, però, requeria un coneixement de la situació política catalana més lliure de prejudicis i més ben informada; la idea que han elaborat a Madrid partia de diversos matisos i objectius: fulminar CDC, el seu fundador i el seu fill polític el President Mas. Això -pensaven- s’aconseguiria ràpidament i tindria un efecte devastador d’ensorrament de tot el procés sobiranista: l’11 de setembre punxaria i deixaria els catalans profundament abatuts i paralitzats. Paral·lelament ja fa anys, UDC i el seu president Duran, (“el polític més ben valorat”, etc. etc. ) tant enfonsats o més en processos de corrupció són tractats amb guant de seda i suposo que és a canvi de posicions polítiques que ara estem veient: defensa de posicions unionistes disfressades de tercera via, garanties de trencar l’entesa política de CiU amb ERC, negociació discreta amb PSOE Iceta per plantejar el canvi d’aliances... Però tota aquesta estratègia diria que està fracassant tant perquè en gran part arriba tard i malament (el procés d’enderrocament del nou estatut ha estat massa barroer i brutal) com perquè han ignorat i menystingut els moviments populars i les altres forces polítiques velles i noves que estan canviant el panorama polític i la correlació de forces: si es volia ensorrar CDC s’havia d’observar amb cura l’evolució de ERC, CUP, moviments d’indignats, moviments com la ANC, la defensa de l’escola catalana, de la sanitat per a tothom i, en definitiva, tots els signes de vitalitat i combativitat que està donant la societat catalana. La solidesa, serietat i capacitat impressionant de mobilització que hem demostrat aquest 11 de setembre és l’expressió més clara que el tret no ha aconseguit l’efecte desitjat i la moral del poble n’ha sortit reforçada.
També hi ha raons de poc coneixement de la societat catalana: primer que no ens han descobert res de nou sobre el grau de desvergonyiment i corrupció de la nostra classe política, segon que si les fonts de coneixement i reflexió sobre el nostre país són el senyor Moragues, la sra Camacho, el sr. Zaragoza, la sra Chacón etc, etc. no és gens estrany que no n’encertin ni una; tercer la fatxenderia de ministres com Margallo, Montoro i els seus deixebles d’Extremadura o Castella són oli en un llum per augmentar la nostra autoestima i estimular el desig de marxar com més lluny millor de personatges semblants: és com diuen els escocesos ara: mai més una altra Tatcher.
La tercera derrota de l’unionisme és més divertida i afecta la marca “España” i els intel·lectuals de pa sucat amb oli que pontifiquen sobre com som de pagerols i tancats els independentistes
En poques setmanes de diferència les llumeneres de l’esport espanyol – “la roja” de futbol i “la roja” de bàsquet han fet figa deixant l’estratègia triomfant amb un pam de nas. Quin descans! I a sobre han de jugar amb...Macedònia! I sense piular! I d’aquí dos dies es trobaran que han de jugar... amb Gibraltar! I d’aquí tres es trobaran amb Catalunya i tampoc no piularan.
“L’independentisme busca una sobirania que ja no existeix” clama des de La Vanguardia el professor Josep Colomer. El més ximplet dels independentistes catalans fa més de vint anys que sap que el món és interdependent, que existeixen coses com la solidaritat internacional entre els pobles i la globalització: prou que patim , fins i tot dins la UE, la persistència perversa d’una frontera hispano-francesa que no hi ha manera que desaparegui i que ens separa dels germans catalans del nord. Som nosaltres, els independentistes, els que hem plantejat i defensat una Europa dels pobles i no dels estats obsolets dels segles passats. Aquesta és una altra derrota de l’unionisme: voler pintar-nos com egoistes, passats de moda, tancats i defensors de murs, passaports i duanes.
