El 9 de novembre es compliran exactament 25 anys de l’enderrocament popular del mur de Berlin. Un dia, o fins i tot unes hores abans, saltar el mur era il·legal i comportava que, si et veien fent-ho, disparessin contra qui feia la il·legalitat. Però la voluntat de la gent va desbordar legítimament la il·legalitat: va acostar-se en massa al mur i literalment amb pic i pala va començar a demolir-lo. Uns mesos després, una trentena de milions d’alemanys van veure legalitzada del tot aquella il·legalitat. S’havia imposat la legitimitat democràtica.
Aquesta rememoració també en la podem aplicar els catalans del 2014. Quan arribi el 9 de novembre no es tractarà d’un xoc de trens sinó de que saltem el mur i enderroquem la vella submissió.
Per acostar-nos-hi en massa i saltar-lo no ens val únicament el mantra de la independència: ens cal, sobretot, l’expectativa certa d’un país millor per a tothom, perquè per reproduir els vells esquemes i les velles submissions socials,- ara seria sota les quatre barres i amb seient a l‘ONU-, no val la pena lluitar.
Aquesta idea que el procés d’independència ja comporta en sí mateix canvis i ruptures radicals és el que hem de treballar des de les bases de la societat catalana, perquè siguin les classes populars catalanes les més interessades i implicades en la independència del país; hi ha qui des de l’associacionisme cultural ho explicita en un lema “Un país lliure, un país millor; hi ha qui ho resumeix en el lema “un país normal”; l’esquerra independentista parla d’ “independència per canviar-ho tot”; l’Assemblea Nacional Catalana ens invita a pensar en “El país que volem”; els del multireferèndum fan un pas mes i ja ens han proposat i fet una votació popular sobre una sèrie d’alternatives més concretes entorn precisament al país que volem. Sembla , doncs, que molta gent organitzada veu la necessitat d’avançar cap a debats i compromisos més concrets associats als canvis que la lluita per la independència i un procés constituent cap a la república catalana comporten.
Hem d’admetre que els lemes que estan sent utilitzats fins ara són tots massa genèrics i no s’aventuren a concretar: perquè, què vol dir “un país millor” o “un país normal”, i aquest “tot” de “canviar-ho tot”? Vol dir molt i no vol dir res.
En l’àmbit de la unitat popular i l’esquerra independentista ja s’ha posat fil a l’agulla plantejant i treballant trobades d’unitat popular i trobades d’unitat municipalista que el que pretenen és precisament anar configurant aquest “país que volem” i anar cohesionant els moviments populars que l’han de tirar endavant.
L’Assemblea Nacional Catalana per la seva banda ha obert un espai virtual de trobada social amb la finalitat d’aplegar iniciatives i reflexions de caire més interclassista ( o transversal, que se’n diu ara) amb el convenciment que un moviment d’alliberament nacional ha de basar-se en les classes populars i les seves necessitats però ha d’arrossegar, i sobretot ara que s’abat una crisi profunda sobre les classes mitges, un conjunt molt ampli de la societat. D’això es desprèn que de visions sobre el país que volem n’hi haurà més d’una i més de dues, però que hi hauria d’haver un consens molt extens sobre uns quants punts essencials:
Per exemple sobre la necessitat d’una manera de fer política que trenqui amb el sistema corromput actual: sobre com cal promoure la participació i la representació democràtiques; o sobre el paper que ha de tenir en la formació dels ciutadans catalans l’exercici de la sobirania lingüística i la formació poliglota; o sobre les necessitats socials bàsiques que necessitem cobrir per tenir un país sa, ben alimentat, educat, amb feina decent i un sostre on viure garantit i una vellesa digna; o per repensar la nació completa no posant barreres entre els països catalans.
No cal pensar en el paradís ni que això és una utopia irrealitzable per començar a treballar en aquest país que volem i construir les eines polítiques adients.
Una de les eines que ara mateix ens serà imprescindible i que conté en ella mateixa elements de ruptura i elements de construcció nacional és l’exercici del dret d’autodeterminació plantejat en una part de la nació pel 9 de novembre de 2014. Convocar el referèndum i votar tant si com no molt probablement ens conduirà a confrontar legitimitat democràtica amb legalitat constitucional espanyola i a demostrar davant la comunitat internacional que no es tracta d’una disputa entre espanyols i, per tant, d’un afer intern del regne d’Espanya, sinó d’una confrontació entre voluntats nacionals i necessitat de llibertat que afecta indubtablement la construcció d’Europa però també el conjunt de la comunitat mundial.
S’entén, així, que no podem treballar seriosament en alternatives municipals rupturistes pel 2015 saltant-se o menystenint o fent veure que no existeix, la qüestió del referèndum sobre la independència del Principat del 2014; una cosa condicionarà completament l’altra i el referèndum del 9 N és prioritari tant en el temps polític com en el temps del calendari. Poca política rupturista real podrem fer als municipis si abans no hem demostrat que podem i hem fet la gran ruptura democràtica de convocar, votar i guanyar (per a una part del nostre país al menys ) la llibertat política i l’emancipació social.
Blanca Serra 12 juliol 2014
