En una societat escindida en classes socials, amb interessos antagònics, qualsevol mesura política que es pren des de l’Estat, té uns beneficiaris i uns damnificats. Sembla molt obvi, però en el dia a dia, se’ns intenta vendre -i moltes persones ho compren, ho comprem-, com si foren de bondat universal el que només són polítiques classistes. Normalment, podríem dir que als països capitalistes, el gran beneficiari és el gran capital, i els damnificats, les classes populars. L’estratègia de la socialdemocràcia des de fa més d’un segle, ha estat la de matisar aquest repartiment sense qüestionar l’essència del privilegi: un repartiment dels beneficis de manera inversament proporcional al pes poblacional de cadascuna de les classes socials. Quan les mesures les dicta una potència imperialista, les classes dominants en la resta de països perjudicats, utilitzen els aparells del seu Estat per a traspassar la seua afectació a la resta de la societat, classes populars o pobles sense estat, com és el nostre cas.
Si n’hi ha cap dubte sobre això, es pot analitzar quins són els destinataris de les ajudes institucionals acabades d’anunciar per Pedro Sánchez o per Úrsula Von der Leyen, per a contrarestar els nous aranzels dels EUA. Només cal traspassar la fraseologia i el posat teatral d’aquests professionals al servei del capital. I si encara resten dubtes del biaix de classe de l’Estat, apunte una dada: a l’Estat espanyol el PIB l’any 1978 era l’equivalent d’uns 160.000 milions d’euros actuals, dels quals, el 68%, va anar a rendes del treball i el 32%, a rendes del capital. Ara, el PIB s’ha multiplicat gairebé per 10, però el repartiment s’ha invertit. Així, del total del PIB, les rendes del treball només representen poc més del 47% i les del capital més del 52%.
Des de l’inici del llarg cicle de crisi del capital que va començar el 1968 -que va tindre com a fita més significativa la decisió interessada dels EUA d’abandonar la paritat dòlar-or el 1971, causant un xoc tan brutal que va suposar el desencadenament d’una desintegració controlada de l’economia mundial- els beneficiats fonamentals d’aquestes decisions va ser una fracció del capital, la dominant als EUA i el mateix estat nord-americà. La resta, d’una manera o una altra, formen, formem, part del bàndol perdedor. Mireu quins eren els bancs i les empreses més capitalitzades als setanta i vuitanta del segle passat i mireu quines són ara.
Hui passa el mateix. Amb Trump, és, en els interessos de la fracció del capital que li dona suport i que l’ha portat per segona vegada a la presidència, on cal cercar les raons de fons de la nova administració dels EUA, per a l’increment de les tasses aranzelàries. Com també van fer, sense fer tant de soroll, els anteriors presidents de Reagan a Clinton, de Bush a Biden. De fet, comptabilitzades en el sentit ample, al Global Trade Alert es registren gairebé 59.000 mesures restrictives del comerç a tot el món des del 2009. Com ja vaig mirar d’explicar en l’article: “Trump és la continuïtat històrica nord-americana”, en el cas dels aranzels també. Una imitació -molt més grollera en la forma-, de la brutal política de Nixon, per a tractar de tornar a sacsejar l’economia mundial per al seu únic benefici, per a garantir-se una acceleració d’un procés que ve de llarg de desglobalització i proteccionisme.
Igualment, en tot el seguit de crisis del capital des de la de 1971 fins a la del 2008, les polítiques desreguladores dels EUA, la UE i altres països van afavorir encara més el procés de centralització i concentració del capital, que, d’altra banda, és intrínsec al capitalisme i s’aguditza en cada crisi. Quan l’imperialisme va constatar el seu “triomf” sobre el socialisme amb el suïcidi polític de l’URSS, van iniciar una ofensiva contra les democràcies liberals, que havien estat útils per a barrar el pas als possibles canvis socials revolucionaris, especialment a la península europea, i que ara ja no les necessitaven i resulten molt cares. És aquesta la raó de fons del lliscament del model europeu d’”estat del benestar” cap a fórmules cada dia més autoritàries, més privatitzadores i més semblants al model dels EUA.
Però tot i la col·laboració i acatament dels estats europeus, el capital dominant als EUA mai no hi té prou i fa un pas més. A la meua manera de veure hi ha dues raons fonamentals: la intrínseca dinàmica pròpia del capital sense contrapesos polítics i la crisi de l’hegemonia nord-americana davant del model xinès. La gran contradicció de la UE i on es fa visible la seua total dependència, és intentar fer-li front assumint la mateixa lògica i les mateixes directrius que li envien des del govern de Trump: més despesa militar, que en gran part anirà a les fàbriques ianquis, incrementant la seua dependència militar; més deute públic i financerització, que revertirà en la potenciació del capital hegemònic que opera a l’aixopluc de la potència estatunidenca; més activitat política subimperialista amb tercers països en l’àmbit geopolític recolzant la de l’imperi, ara a mans del nou Neró.
El Món - Notícies i actualitat d'última hora en Català
Opinió
Aranzels, un nou atac als pobles i les classes populars
“Trump és la continuïtat històrica nord-americana”, en el cas dels aranzels també. Una imitació -molt més grollera en la forma-, de la brutal política de Nixon"
Comparteix a TwitterComparteix a FacebookComparteix a WhatsappComparteix a Telegram
Antoni Infante
Antoni Infante
09/04/2025 20:03
En una societat escindida en classes socials, amb interessos antagònics, qualsevol mesura política que es pren des de l’Estat, té uns beneficiaris i uns damnificats. Sembla molt obvi, però en el dia a dia, se’ns intenta vendre -i moltes persones ho compren, ho comprem-, com si foren de bondat universal el que només són polítiques classistes. Normalment, podríem dir que als països capitalistes, el gran beneficiari és el gran capital, i els damnificats, les classes populars. L’estratègia de la socialdemocràcia des de fa més d’un segle, ha estat la de matisar aquest repartiment sense qüestionar l’essència del privilegi: un repartiment dels beneficis de manera inversament proporcional al pes poblacional de cadascuna de les classes socials. Quan les mesures les dicta una potència imperialista, les classes dominants en la resta de països perjudicats, utilitzen els aparells del seu Estat per a traspassar la seua afectació a la resta de la societat, classes populars o pobles sense estat, com és el nostre cas.
Si n’hi ha cap dubte sobre això, es pot analitzar quins són els destinataris de les ajudes institucionals acabades d’anunciar per Pedro Sánchez o per Úrsula Von der Leyen, per a contrarestar els nous aranzels dels EUA. Només cal traspassar la fraseologia i el posat teatral d’aquests professionals al servei del capital. I si encara resten dubtes del biaix de classe de l’Estat, apunte una dada: a l’Estat espanyol el PIB l’any 1978 era l’equivalent d’uns 160.000 milions d’euros actuals, dels quals, el 68%, va anar a rendes del treball i el 32%, a rendes del capital. Ara, el PIB s’ha multiplicat gairebé per 10, però el repartiment s’ha invertit. Així, del total del PIB, les rendes del treball només representen poc més del 47% i les del capital més del 52%.
Des de l’inici del llarg cicle de crisi del capital que va començar el 1968 -que va tindre com a fita més significativa la decisió interessada dels EUA d’abandonar la paritat dòlar-or el 1971, causant un xoc tan brutal que va suposar el desencadenament d’una desintegració controlada de l’economia mundial- els beneficiats fonamentals d’aquestes decisions va ser una fracció del capital, la dominant als EUA i el mateix estat nord-americà. La resta, d’una manera o una altra, formen, formem, part del bàndol perdedor. Mireu quins eren els bancs i les empreses més capitalitzades als setanta i vuitanta del segle passat i mireu quines són ara.
Hui passa el mateix. Amb Trump, és, en els interessos de la fracció del capital que li dona suport i que l’ha portat per segona vegada a la presidència, on cal cercar les raons de fons de la nova administració dels EUA, per a l’increment de les tasses aranzelàries. Com també van fer, sense fer tant de soroll, els anteriors presidents de Reagan a Clinton, de Bush a Biden. De fet, comptabilitzades en el sentit ample, al Global Trade Alert es registren gairebé 59.000 mesures restrictives del comerç a tot el món des del 2009. Com ja vaig mirar d’explicar en l’article: “Trump és la continuïtat històrica nord-americana”, en el cas dels aranzels també. Una imitació -molt més grollera en la forma-, de la brutal política de Nixon, per a tractar de tornar a sacsejar l’economia mundial per al seu únic benefici, per a garantir-se una acceleració d’un procés que ve de llarg de desglobalització i proteccionisme.
Igualment, en tot el seguit de crisis del capital des de la de 1971 fins a la del 2008, les polítiques desreguladores dels EUA, la UE i altres països van afavorir encara més el procés de centralització i concentració del capital, que, d’altra banda, és intrínsec al capitalisme i s’aguditza en cada crisi. Quan l’imperialisme va constatar el seu “triomf” sobre el socialisme amb el suïcidi polític de l’URSS, van iniciar una ofensiva contra les democràcies liberals, que havien estat útils per a barrar el pas als possibles canvis socials revolucionaris, especialment a la península europea, i que ara ja no les necessitaven i resulten molt cares. És aquesta la raó de fons del lliscament del model europeu d’”estat del benestar” cap a fórmules cada dia més autoritàries, més privatitzadores i més semblants al model dels EUA.
Però tot i la col·laboració i acatament dels estats europeus, el capital dominant als EUA mai no hi té prou i fa un pas més. A la meua manera de veure hi ha dues raons fonamentals: la intrínseca dinàmica pròpia del capital sense contrapesos polítics i la crisi de l’hegemonia nord-americana davant del model xinès. La gran contradicció de la UE i on es fa visible la seua total dependència, és intentar fer-li front assumint la mateixa lògica i les mateixes directrius que li envien des del govern de Trump: més despesa militar, que en gran part anirà a les fàbriques ianquis, incrementant la seua dependència militar; més deute públic i financerització, que revertirà en la potenciació del capital hegemònic que opera a l’aixopluc de la potència estatunidenca; més activitat política subimperialista amb tercers països en l’àmbit geopolític recolzant la de l’imperi, ara a mans del nou Neró.
Un Volkswagen a tu altura
¡Carga con todo lo que necesites con el nuevo Crafter por 320 €/mes*!
Això, però, té un impressionant cost social i polític. El social ja ho estem veient: retallades en totes les conquestes socials acompanyades de privatitzacions paral·leles, en sectors com ara la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials; augment de l’edat de jubilació, desmantellament progressiu dels sistemes públics de pensions i potenciació dels fons privats de pensions; encariment de l’habitatge, convertint un dret vital en una font més de negoci del capital; augment de les formes de prostitució i del tràfic de persones, des de les més toves i acceptades socialment, fins a les més dures i clàssiques; i brutal increment de l’explotació social, especialment de les persones nouvingudes, tant en les seues formes absolutes (més hores de treball i dels més durs pel mateix salari) com les relatives (més productivitat); i un llarg etc.
El cost polític també és evident: increment de les formes autoritàries i feixistes a tot l’àmbit europeu. Increment del militarisme en les relacions internacionals amb els països més dèbils. Un feixisme que avança, impulsat per les elits econòmiques i polítiques i que troba el brou de cultiu en el desmantellament o buidatge de les pràctiques democràtiques i dels sistemes de legitimació que, des dels anys vuitanta del segle passat, havien generat l’acceptació, per les classes socials empobrides, dels processos que les han desposseïdes dels drets que s’havien conquerit prèviament. També en la mateixa història europea, que lluny de ser només l’idealitzat espai de la democràcia i l’alta cultura, la història ens recorda que va anar acompanyada per alguna cosa diferent. Com va recordar el conservador Francesc Cambó el 1929 “quan s’examina el problema contemporani de les dictadures europees, un dels fets advertits immediatament és la facilitat amb la qual que han sigut establertes i la facilitat encara major amb la que romanen en el poder”. I ho va escriure quan el feixisme/nazisme, encara, estava a les beceroles i no havia ocupat la major part d’Europa amb el beneplàcit d’amplíssims sectors de les societats.
El problema, però, no són només les elits i la història, també ho és el que resta de socialdemocràcia organitzada i l’omnipresència de la seua ideologia “interclassista” i submisa al capital, en importants sectors de les classes mitjanes, en l’“aristocràcia obrera” inserida en les cúpules dels sindicats sistèmics i una part considerable del camp de la cultura, molt exigent amb les mancances, insuficiències i errades dels processos anticapitalistes i molt més comprensius amb l’autoritarisme occidental. Dos exemples concrets són els posicionaments dels partits polítics i sindicats (i dels seus filòsofs de capçalera) a l’estat espanyol amb el tema de l’increment pressupostari a favor del militarisme i la guerra, en nom de la defensa dels valors europeus. Quins valors? Els de Groucho Marx? O els de la nova esquerra alemanya votant ara com el 1914 els pressupostos de guerra com ha fet Die Linke?
És l’hora de fer un pas en els posicionaments polítics, perquè siga possible un increment de les mobilitzacions a favor de la pau. És l’hora de lluitar per la democràcia, criticant els límits i les servituds al capital de les actuals democràcies europees. És l’hora de recuperar la independència ideològica de les classes populars. És l’hora d’enfortir les organitzacions populars de tota mena. És l’hora d’avançar en el nostre País cap a la independència, oferint a la ciutadania la participació en un procés, que pot ser extraordinàriament útil i emocionant, el final del qual ha de servir per a construir una societat més lliure, més justa, més inclusiva, més igualitària en drets, i sobretot, amb les bases materials garantides, perquè tothom puga cercar la felicitat.
