No haver volgut mantenir la posició el 27 d'octubre de 2017 per qui l'havia de mantenir (després d'haver assolit el més difícil) ha tingut, té i tindrà conseqüències. En pot ser una de prou eloqüent l'ofensiva, molt ben organitzada i dirigida, de l'espanyolisme: de vegades explícitament, de vegades de forma emmascarada. (Cal dir que el bloc espanyolista interclassista estava en franc retrocés abans i durant el referèndum? Aquest fet fou un dels assoliments més importants del moviment independentista).
Una conseqüència fonamental: l'ofensiva espanyolitzadora de la vida civil (o el pregó de la neutralitat (sic), de l'objectivitat i de la representativitat incloent).
La resposta espanyolista, disfressada de necessitat òptima, parteix del dogma basat en l'acceptació del legalisme (allò real és allò oficial) com a única via existent per als catalans. És tracta d'una norma -difosa fonamentalment en forma de proclama i de propaganda mediàtica i de discurs- que vol penetrar en la mentalitat del comú de la ciutadania. Una situació, d'altra banda, acomplerta per l'actual govern obertament satèl·lit de l'actual presidència de la Generalitat del Principat. (I pel Cercle d'Economia, entitat històrica que funciona com a intel.lectual col.lectiu de les elits i de l'empresariat d'orientació espanyola. Caldria posar el punt de mira, des de l'independentisme, en els dictàmens i el discurs d'aquesta institució, car és una deu d'idees i de propostes per al govern de la Generalitat actual).
La idea a difondre per part de l'autonomisme reorganitzat és: 'no hi ha cap altra opció: obediència de les lleis vigents i govern fonamentat en la política entesa com a gestió. Catalunya, sense entitat pròpia (sempre associada a Espanya com a crossa imperativa de la qual deriva el sentit de la catalanitat i de l'acció politica). El Principat, doncs, com a província, regió espanyola o 'territori', com a fet estrictament constitucional': concebut com a artefacte gairebé artificial, producte de l'estructura jurídica imperant. Tot plegat es fonamenta en un principi: el Principat 'neix' el 1978. Qualsevol altre projecte és identificat com a anormal, anòmal, i cal identificar-lo i estigmatitzar-lo. No cal dir que el moviment independentista, que ara com ara roman de manera gairebé latent, però ni de bon tros absent, és l'objectiu a abatre, reduir-lo a la condició de gueto.
Primerament caldria analitzar bé els moviments del bloc espanyolista -de dreta i d'esquerra. Tenir un bon 'estat de la situació' a partir del coneixement fonamentat del context vigent. Segonament analitzar l'actitud i la pràctica de les forces parlamentàries que diuen que s'identifiquen amb la República Catalana Independent. Tercer, fer autocrítica dels mecanismes que no generen encara una capacitat de resposta a) en forma de moviment polític -mobilització-desplegament de l'estratègia republicana- i b) en forma de represa de l'hegemonia independentista al Parlament del Principat.
Quart. Plantejament, si escau, de candidatura unitària independentista al parlament europeu i espanyol. No és fàcil ni potser probable per part de partits que tenen assumida una concepció corporativa de l'acció política. En qualsevol cas, caldria, com a constant, saber "llegir" per endavant els moviments produïts en les conjuntures dels governs de torn a les instàncies espanyoles i europees a fi de poder decidir el moment més adequat per a impulsar el moviment republicà cap a la proclamació de l'Estat Català. No cal dir que el treball entorn de l'articulaciö d'aliances internacionals de suport ferm a la independència hauria de ser una constant que hauria de ratificar o modificar algunes preses de decisió al si del moviment republicà independentista.
Aquests processos -interns i externs haurien de ser duts a la pràctica de manera simultània, però tenint en compte que no es tracta de línies de treball mecàniques, sinó que es tracta, més aviat, de possibilitats que caldrà graduae segons situacions (d'avenç, o susceptibles de retrocés).
També és cert però que la història és fa i es refà. Ara toca refer.
