El nostre Estatut d'Autonomia estableix que per poder obtenir un escó, els candidats i candidates han de formar part d'una llista que supere, en nombre de vots, el 5% del total de vots emesos a tot el País Valencià, aquesta barrera electoral és la més alta de l'Estat espanyol (arrossegada des de fa quaranta anys) encara que la circumscripció, i amb això el repartiment d'escons, és provincial.
La barrera electoral valenciana, ha deixat històricament fora del nostre Parlament formacions amb més de 100.000 vots, com ara Unió Valenciana, amb un 4,76%, el Bloc Nacionalista Valencià amb el 4,77% del total, la candidatura Acord Ciutadà-Esquerra Unida i Esquerra Republicana amb un 4'33%, Esquerra Unida estant sobre el 4% o el CDS i Unitat del Poble Valencià, que van superar el 3%, sempre fent que restaren fora de les Corts un alt volum de vots, que queda sense representació. Quan més gent vote, siga a candidatures, i també si és en blanc o nul, més nombrós és aquest percentatge del 5%. A les autonòmiques del 2019 es va situar entorn dels 133.000 sufragis.
El percentatge del 5%, no té raó de ser, per aplicar-se a un Parlament amb 99 diputats, doncs ve a significar que un diputat representa un 1% dels votants, implicant que a Les Corts els partits que entren ho fan amb un mínim de quatre o cinc diputats. Això és un llindar massa exigent i lesiu per a les minories al concórrer, a més, un factor discriminatori i totalment injustificat: Malgrat que les circumscripcions són provincials, cal assolir el 5% a nivell autonòmic, fet que dificulta en gran mesura que partits de base provincial o comarcals puguen obtenir la representació.
La proposició del 3% com a límit és aquesta una vella reivindicació política, enarborada generalment pels partits petits, que avui torna a estar sobre la taula, de la mà de les noves formacions polítiques que pensen que seria més just al reconéixer una voluntat més amplia de la ciutadania.
Per altra part, com es pot imaginar, els partits majoritaris no tenen res a guanyar reduint la barrera electoral per entrar a Les Corts, per la qual cosa mai no ha existit ni la més mínima voluntat (i amb ella la possibilitat) que s'aprovés eixe canvi, ja que propicia que sorgeixin més alternatives i que la configuració de majories requerisca de més partits. El que provoca que s’adopte per part del bipartidisme, el tan mànid “rodet parlamentari”, aconseguint tenir un partit majoria absoluta que ho controla tot, alternant-se ara un i després l’altre. Tot tenint en compte que per a modificar la Llei és necessària una majoria qualificada en Les Corts, de dues terceres parts.
En les dues legislatures del Botànic, es va estar debatent la reforma de la Llei Electoral, una reforma de la qual estava clar des del minut u que consistiria a rebaixar el límit del 5% al 3%, reforma que va quedar congelada perquè des del Botànic es va considerar, molt erròniament que, després de tot, tampoc no era tan urgent la cosa. Fet, que es va agreujar amb la negativa de Ciudadanos a canviar la llei, formació necessària per tindre una majoria qualificada a Les Corts.
La rebaixa al 3% té tot el sentit en matèria de maximitzar la representativitat del sistema i la capacitat per respondre fidelment al sentir de la ciutadania. I si no s'ha fet mai aquest canvi és justament per això, perquè els partits majoritaris no volen, de cap manera, modificar el sistema en un sentit que puga incrementar les dificultats per revalidar aquestes majories i que justifiquen dient: “Qui estiga bé, que no es menege”, o bé: “Per què canviar el que (ens) ha funcionat tan bé?”.
Avui en dia que es tornen a escoltar les “campanes de la unitat” de l’esquerra, proclamada ben recentment tant per Compromís, com per Podemos i altres partits minoritaris, en veure que si no hi ha una candidatura única d’esquerres es quedaran fora de Les Corts, “llançant per la borda” un fum de vots progressistes i donant ampla via a que queden els Governs en mans de la dreta i la ultradreta. És el moment per reprendre la campanya i fer veure a la societat el menyspreu que suposa per a la democràcia l’existència d’aquest topall tan alt, lluita que cal que no sols es quede en mans dels partits, si no que cal que participen les organitzacions i moviments de l’activisme social i ací és on Decidim vol aportar el seu granet de sorra.
