Sí, som un poble guanyador. Si alguna persona té cap dubte, que mire els pobles, les nacions o les col·lectivitats nacionals, que en l’àmbit mundial han desaparegut com a subjectes polítics des del 1707. La resistència dels nostres avantpassats i de les generacions presents ens han portat fins ací. Ara, però, amb les recomposicions geopolítiques en curs, la necessitat política i econòmica de la monarquia espanyola, per mantenir-nos com a colònia interior i la nova legitimació de l’imperialisme entre les classes dominants de la Unió Europea i els EUA, ens aboca a una situació límit: o fem un pas decisiu cap al nostre alliberament nacional i social o anirem llanguint com a poble diferenciat.
La situació és crítica, gairebé sempre ho ha sigut, però ara s’aguditzen totes les contradiccions: la crisi permanent del capitalisme, incapaç de trobar solucions a les necessitats de la humanitat i a la seua rendibilitat, malgrat el constant augment de l’explotació i l’espoliació dels pobles; el recurs a la militarització i la guerra; la guerra política i comercial entre els mateixos estats imperialistes; l’emergència de nous contrapoders regionals en l’àmbit mundial; la determinació de molts pobles i nacions de fer front a l’imperialisme que els empobreix; la lluita de classes, redescoberta una vegada darrere l’altra com a eina imprescindible de les classes populars; la crisi mediambiental, que juntament amb la militar posa en perill d’extinció la vida tal com la coneixem… i nosaltres, al bell mig de la tempesta perfecta, hem d’optar per eixir a l’ofensiva desacomplexadament, com a única garantia de perviure i de recuperació del nostre dret a decidir com a poble sobirà.
Venim de dues victòries importants: la primera, encara inacabada, ha estat la resposta política massiva i combativa contra la gestió criminal de la DANA per part del Consell de la Generalitat, i també, contra la insuficient resposta política del govern colonial estatal, que ha anat mesurant la crítica al Mazón, per a aprofitar-se electoralment en l’àmbit estatal, sense tindre en compte els nostres patiments i necessitats. Cada dia som més els valencians i valencianes que veiem i denunciem aquesta pinça política dels dos partits monàrquics del règim del 78. I això ja és una victòria.
L’últim detall d’aquesta pinça entre les institucions governades pel PP i pel PSOE ha estat posar-se d’acord en la xifra de manifestants a la manifestació de dissabte 29 de març. Una xifra de 25.000 persones, molt per sota de la realitat, però que serveix als dos partits del règim del 78 per a llançar subliminarment la idea que la resposta popular va minvant. La utilització partidària de la manifestació per banda del PSOE, difonent el lema “Volem Votar”, i les crítiques contingudes a la manifestació per banda del PP, indiquen, que tots dos partits del règim poden confrontar-se amb total brutalitat dialèctica, però sense eixir-se’n mai del pacte constitucional (colonialista) espanyol.
La segona victòria ha estat l’impressionant èxit popular i valencianista en la consulta-trampa sobre la llengua en l’àmbit educatiu. El poble valencià, malgrat tots els atacs a la llengua, la seua problematització o els intents constants per desprestigiar-la, estima la llengua pròpia, i l’estima, si cal, passant per damunt dels interessos partidistes alimentats des de la metròpoli. Dues victòries que ens marquen el camí a seguir: passar de la resistència a l’ofensiva nacional-popular i recuperar el dret col·lectiu a decidir-ho tot!
Un pas fonamental és garantir, en tota mena d’acció política, la centralitat del País Valencià. Com també ha fet històricament Catalunya (i Galícia, Eusakal Herria o Irlanda) centrant-se en si mateixa, nosaltres només hem avançat en el passat i avancem ara, quan ens comportem políticament com a subjecte polític, quan ens pensem i actuem des de la nostra centralitat. Una centralitat que no nega, ans al contrari, la possibilitat de la futura confederació nacional, però no com a figura subalterna, sinó en un pla d’absoluta igualtat entre subjectes polítics que han estat el resultat de la nostra història. Uns subjectes polítics que romanen latents en el temps, mentre hi ha resistència a l’opressió, i només emergeixen amb plenitud mitjançant la lluita. Uns exemples d’aquesta emersió són l’afirmació nacional de Catalunya els dies 1 i 3 d’octubre de 2017 o, les dues victòries del poble valencià que he esmentat més amunt.
Ara, però, el nostre fonamental problema és la relació de dependència del poble valencià a Espanya. Cada dia que passa es fa més evident per a molta gent, que el País Valencià som una colònia econòmica, política i cultural de la monarquia borbònica. Un colonialisme interior, amagat en forma d’estat constitucional, on, als pobles colonitzats com nosaltres, ens han fet partícips de la seua arquitectura jurídica i política, però d’una manera totalment asimètrica. Ells tenen tots els drets, nosaltres les obligacions. La dreta ho té clar i sense complexos, però per a una part de les classes populars, especialment d’aquelles persones que participen de partits, sindicats o organitzacions espanyols, aquesta situació o no és tan evident, o es neguen a assumir les conseqüències. De fet, argumenten tàcitament o implícitament, que els nostres problemes són només els derivats de la confrontació pels interessos de classe, o dit d’altra manera, en funció de l’eix esquerra/dreta. I no tenen en compte els efectes de la dominació colonial. Assumeixen, per tant, el doble paper de víctimes de la colonització, com la resta, i també el de botxins (conscients o inconscients) al servei d’eixa colonització que obvien i que pateixen.
A tall d’exemple: la setmana passada va tindre lloc a València el II Fòrum Ciutadà “Justícia Fiscal: Els impostos salven el Poble”, organitzat per la Campanya per la Justícia Fiscal de la Comunitat Valenciana. El fòrum abordava dos grans temes: ”Els rics no paguen IRPF”?, i “La des-fiscalització de la riquesa”. En cap dels dos temes es va plantejar els efectes de l’espoli econòmic que patim: les inversions estatals han estat històricament i fins al present un 19% inferior a la mitjana; les inversions al PV rarament superen el 50% de les pressupostades; les institucions autonòmiques estan infrafinançades des del primer dia; ens han obligat a endeutar-nos amb l’Estat, generant un transvasament permanent de recursos del País Valencià a l’estat, superior al 25% del nostre pressupost; patim un espoli fiscal de l’ordre del 6,4% del PIB; i el que és més important, tot el model econòmic està dissenyat en funció dels interessos de la metròpoli. Les conseqüències socials són brutals. Vull creure que les entitats responsables que van organitzar el fòrum amb les millors de les intencions socials. Però, al País Valencià podem continuar analitzant els impostos a partir del binomi classes populars/rics, obviant aquesta realitat d’espoli colonial que afecta a tot el teixit econòmic, però llastren majorment les classes populars?
Podríem posar molts més exemples: la reivindicació de la memòria democràtica, però només la referida a la lluita antifranquista, sense lligar-la com una continuació a la batalla d’Almansa de 1707 i la pèrdua dels nostres drets nacionals i col·lectius; les reivindicacions socials, participant de campanyes estatals on mai es té en compte la peculiaritat colonial que agreuja totes les nostres condicions socials: salaris, pensions i prestacions més baixes que les mitjanes estatals, ràtios de funcionariat i treballadors/es del sector públic també per sota de la mitjana. Menys professionals de la sanitat amb relació als habitants… i un llarg etcètera.
Sí, som un poble guanyador i hem d’exercir com a tal. Cal passar a l’ofensiva, proposant al nostre poble de forma transparent que el projecte d’alliberament nacional només serà possible lligant-lo a l’alliberament social. Que com a poble tenim dret a decidir, a autogovernar-nos, a decidir amb qui ens relacionem i en quines condicions. Hem d’emplaçar especialment les classes populars a assumir en primera persona la reivindicació nacional, convidant a les persones compromeses amb els interessos de la majoria a fer-ho en clau valenciana. I també a denunciar, si cal, aquelles actituds negacionistes, que es comporten conscientment com a sipais.
Estem vivim un despertar col·lectiu que ens pot garantir un futur de plenitud! Animem a totes les persones que feu un esforç i mireu el que està passant amb unes “ulleres” descolonitzadores!
