Últimament sembla que el verb plegar s’ha posat molt de moda: plega el vell Borbó, va plegar en el seu dia el Papa de Roma, ha plegat el president del Barça, pleguen els secretaris generals del PSOE a Espanya, a Euskadi i al Principat de Catalunya, plega el sr. Prat, cap dels Mossos d’Esquadra, plega del càrrec vitalici el superior mundial dels Jesuïtes, plega un membre del Tribunal Constitucional per tabalot i borratxo...
Alguns són rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa com el Borbó i els dirigents del PSOE però hi ha altres rates que ni això volen fer; hi ha una pila de depredadors i saquejadors que campen pel país esquivant judicis, presons, dimissions i altres mostres d’honorabilitat i de justícia : els srs Millet i Montull continuen donant mostres de la seva habilitat per escapolir-se de la justícia, els responsables de tantes estafes a les caixes i als seus clients exhibeixen una cara dura memorable, el sr. Blasco es treu del barret 200.000 euros - que no són poca cosa- i fa botifarra als seus 8 anys de condemna. Els casos de corrupció en tota mena de partits polítics s’allarguen anys i anys a l’espera de servir de munició política quan convingui; els dossiers incriminatoris van i vénen en totes direccions com a projectils justiciers.
N’hi ha, doncs, alguns que haurien de plegar i no pleguen ni que els matin: per exemple el regidor de Sants sr. Martí, exemple de matusseria i arrogància en el cas del desallotjament de Can Vies,o en Duran Lleida, que si no li posen un coet al seient del Congreso no s’aixecarà ni per formular una abstenció amb la boca petita, o potser li agafarà un altre pinçament i no es presentarà.
Entre tanta mostra de barra que es viu al país hi ha dos fets, un de caire social, l’altre de caire més institucional i polític que mereixen un comentari a part; l’un és un fet de gran transcendència social per al moviment alternatiu i el model de ciutat, que s’ha esdevingut al barri de Sants de Barcelona, l’altre és la planificació de l’abdicació del vell Borbó i la posada en marxa de l’operació continuïtat borbònica en la persona del Borbó Felip com a proposta de superació del sistema polític actual, decrèpit i corrupte i com a fórmula de regeneració de l’Espanya de sempre, “una i diversa” com ja deia el dictador.
Anem per parts: acceptar i donar carta de naturalesa a l’autogestió ciutadana ha estat per a l’ajuntament de Barcelona – el de més de 30 anys de gestió socialista i el de tres anys de gestió de CIU- un tema que no s’ha volgut abordar i no s’ha resolt; tot el que sigui emprenedoria en el marc de l’individualisme capitalista és ben vist però l’emprenedoria col·lectiva posada en projectes d’interès comú però fora dels paraigües institucionals és molt mal vista i més si és portada per grups de joves o no tan joves de pensament llibertari, independentista o antisistema (antisistema capitalista, s’entén). El regidor Martí ha ignorat de manera temerària el Centre Social Autogestionat (CSA) de Can Vies situat a un Sants combatiu de sempre i arrelat al teixit del barri des de feia gairebé 20 anys. Que l’experiència de Can Vies no estava aïllada ni socialment ni políticament ho demostra les concentracions i actes de suport a Girona, Tarragona, Lleida i altres ciutats i altres barris de Barcelona; que l’actual equip municipal de Barcelona va heretar un problema podrit i que a l’hora de la veritat els altres actors que havien iniciat allò que ara desembocava en el desallotjament – l’anterior equip de govern-han actuat hipòcritament amb un silenci còmplice i una rialleta per sota el nas també és ben cert; que cal analitzar el tema can Vies a la llum que estem a uns pocs mesos de noves eleccions municipals i, per tant, als grups de l’oposició ja els està bé que l’equip municipal es cremi en un tema molt complicat torna a ser cert i , finalment, que el col·lectiu actual de Can Vies (que en 17 anys ha tingut diversos tipus d’estadants) no és un prodigi de bones pràctiques, que ha menystingut moltes queixes dels veïns i que alguns dels seus portaveus han exhibit també una bona dosi de matusseria i arrogància que no feia al cas i que no han tallat de socarrel certes pràctiques de guerrilla urbana totalment innecessàries en aquest cas i han prioritzat, en alguns moments, l’enfrontament amb els Mossos també és cert. Tenim, doncs, (perquè la lluita no s’ha acabat) un tema que valdrà la pena abordar en el context de les pròximes eleccions municipals en els programes que l’esquerra independentista està elaborant: per una banda valorar en tots els seus aspectes una experiència política com la de Can Vies que ha canalitzat un crit de revolta contra un sistema escandalós i totalment injust (27% d’atur, 54 % de desocupació juvenil i al mateix temps 37.424 milions abocats a la campiona de l’estafa que és Bankia...) per l’altra banda elaborar una altra cultura de la gestió pública que no només toleri la participació ciutadana sinó que la potenciï amb mitjans (que no cal que siguin pagats per qui no els fa servir) i confiança i posi a funcionar amb flexibilitat i intel·ligència tot el patrimoni humà i material que té la ciutat. Una ciutat “intel·ligent” o “smart” com diuen els carrinclons, no és la que té més “start-up” instal·lades al 22@ sinó la que ofereix una política pública que promou la reutilització de fàbriques i altres edificis abandonats i els posa o deixa fer en mans de la col·lectivitat per a usos culturals i no la deixa en mans de l’especulació privada. Gent capacitada per fer-ho n’hi ha més dels que ens pensem.
L’altre tema té també molta profunditat política i grans conseqüències per al nostre futur: L’abdicació del rei d’Espanya és un factor polític molt seriós ja que té lloc en un Estat que fa aigües per tot arreu; econòmicament, socialment, políticament; el procés cap a la independència d’una part de la nostra nació hi ha jugat, sens dubte, un paper cabdal; les temptatives del sr. Duran per encapçalar una proposta regeneracionista de l’Estat Espanyol formen part d’aquesta jugada.
Per poca memòria que tinguem recordarem que al mes de febrer va tenir lloc a casa del comte de Godó una de les reunions que té amb certa freqüència el Borbó jove amb el grup de pressió unionista “Puente aéreo”. En aquest grup coincideixen grups mediàtics molt potents com Planeta i el Grup Godó amb polítics com el diputat Sànchez Llibre, mà dreta de Duran Lleida, i amb grups immobiliaris i financers que remenen les cireres al país amb total impunitat. De què parlen en aquestes trobades? Naturalment parlen de com continuar i fer prosperar els seus negocis en una “España unida y diversa” i de com implementar aquest objectiu en estratègies i tàctiques concretes. Aquí i en altres fòrums semblants es va constatar que una de les peces clau de la transició postfranquista – la reinstauració de la monarquia borbònica dins la Constitució de 1978- estava caient en picat enmig d’una crisi sense precedents dels partits polítics que a dreta i esquerra havien pactat aquesta reinstauració; els resultats d’unes eleccions al Parlament europeu que tothom ha interpretat com una oportunitat de fer visible tota aquesta crisi, han estat decisius per obrir la porta a un intent desesperat per aixecar un mur constitucional contra el referèndum català sobre la independència i contra la protesta social: reinstauració dels Borbons un altre cop per la porta del darrera? Uns altres pactes de la Moncloa?, una renovada LOAPA? Al Congrés espanyol encara hi regna un galàpet troglodita anomenat Alfonso Guerra (el de “cepillarse el estatuto”) que també hi deu ficar cullerada. De moment de “cepillarse el estatuto” ha passat a “cepillarse el propi partit”, que va convertint-se en una caricatura lamentable del que volia ser.
Si als espanyols els abelleix la III República i això els té entretinguts millor per a nosaltres: que s’obri un conflicte polític i social a Espanya debilita el règim i ens afavoreix als partidaris de l’autodeterminació. Monarquia? III República? República Catalana Independent com a instrument per a canviar-ho tot.
