Parteixo del conjunt de la nació perquè en els pròxims mesos estan previstes a Catalunya-Principat, però també a les Illes i al País Valencià accions polítiques importants, noves situacions polítiques i socials que no van en absolut deslligades les unes de les altres: es tracta d’un procés que l’independentisme d’esquerres ha de analitzar, veure i intervenir-hi com un tot perquè l’adversari és el mateix, les forces a batre són les mateixes i l’objectiu de llibertat i alliberament nacional i social és el mateix.
Al llarg dels pròxims mesos es produirà la consulta sobre la independència de Catalunya, que serà ben probablement l’últim esglaó de la cadena d’accions plantejades en el marc de l’anomenada “legalitat catalana” que al seu torn s’emmarca, encara, dins, d’una autonomia, un Parlament i un Govern dependents de l’Estat Espanyol i de la Constitució Espanyola (CE). I també es produirà a les Illes i al País Valencià el procés electoral de les respectives comunitats autònomes i en tots els Països Catalans hi haurà les eleccions als governs municipals, que són us dels elements clau de la democratització i el poder polític més acostat a la gent i on les organitzacions de l’esquerra independentista han abocat més lluites i més esforços de reflexió i organització.
Seran, doncs, uns mesos decisius per conquerir canvis polítics i socials en favor de les classes populars, d’avançar en el trencament de les hegemonies unionistes que tenen en les estructures de l’Estat espanyol la seva paret mestre de defensa. Si ens pensem que aquests processos són sensiblement diferents en els diversos territoris dels Països Catalans ens equivocarem: hi ha molts més elements que compartim que no pas que ens diferencien. Hi ha un poderós anhel de llibertat i d’implantació dels ideals republicans d’equitat i justícia que és dóna al llarg de tota la nació; hi ha una necessitat de recuperar la veu democràtica del poble i castigar políticament i judicialment els corruptors i els corromputs que apareix amb tota la seva força entre els moviments socials de tots els països nostres. La lluita per la supervivència de la llengua comuna demostra també que els Països Catalans som una unitat d’agressió i que junts hem de plantar cara a aquesta i altres agressions en el terreny de les retallades socials.
Hi ha qui té el temor –jo crec que infundat- que el procés que treballa per la independència, de moment, de la Catalunya estricta, ens separarà i fins ens enfrontarà entre els Països Catalans i que l’estat espanyol reacciona i reaccionarà amb més fúria contra el País Valencià i les Illes a mesura que vegi perillar la unitat de la seva Espanya; al meu parer crec que serà al revés: s’estan creant unes sinergies que, enlloc de contradir-se o anul·lar-se sumen i beneficien el conjunt perquè es retroalimenten, debiliten l’adversari comú - les oligarquies de dins i de fora dels Països Catalans- i actuen en favor d’estratègies i tàctiques comunes. Això s’està veient fins i tot a nivell de la minsa representació de catalunyesos i valencians, identificats com a tals, al Parlament Europeu. I ja no diguem en la necessitat d’infraestructures comunes com el corredor ferroviari, la necessitat d’un espai de comunicació comú, les lluites per una escola pública catalana en llengua i continguts, les lluites per evitar les agressions al territori com el projecte Castor... Fins i tot la corrupció de la família reial curiosament té dimensió de Països Catalans...
També el panorama dels partits polítics pot canviar profundament en els pròxims mesos, a favor de forces autòctones i d’esquerres i en contra dels dos partits tradicionals que s’han repartit i compartit el poder i la corrupció, singularment el tàndem PP-PSOE.
El procés que pot debilitar més l’Estat espanyol i enfosquir encara més la seva imatge internacional és el referèndum previst pel 9 de novembre a les quatre províncies de la CAC. L’empenta cap aquest referèndum sobre la independència no hi ha cap dubte que ha estat impulsat des de la mobilització de la societat catalana (ANC, XarxaR9N, Esquerres pel SÍ-Sí) que ha anat comprometent els partits polítics, el Parlament i el Govern de la CAC fins a fer-lo irrenunciable. A hores d’ara , a unes setmanes del 9 de novembre, l’existència de la pregunta, per més enrevessada que ens pugui semblar, i la posada en marxa de la logística més imprescindible per tirar-lo endavant ja és un gran triomf; els esforços per mantenir un mínim d’acció comuna entre partits tan diversos com els implicats en aquest procés també és un èxit; la fúria i la ràbia amb que el govern espanyol està engegant tota la seva maquinària en contra de la voluntat dels catalans de votar sobre el seu futur, esborrant les distincions democràtiques de funcionament entre poder legislatiu, executiu i judicial són una prova no de força sinó de debilitat i pànic. Que el 9 de novembre votarem tant si com no, fins i tot ja ho té assumit La Vanguàrdia que ara es dedica a desacreditar amb tots els seus acòlits pseudointel·lectuals i amb un cinisme suprem, no la votació en sí sinó les “garanties democràtiques” que – diuen- no oferirà aquesta votació un cop feta. Com si aquesta consulta fos l’últim esglaó de la nostra lluita, quan és l’última baula que encara ens lliga a la Catalunya autònoma, a la Constitució Espanyola i a l’Estat, i a partir de la qual començarà l’autèntic camí cap a la independència per a nosaltres - fora ja de la CE i les estructures polítiques espanyoles-i segur que amb repercussions inevitables i fructíferes per a la resta de Països Catalans.
