Podem guanyar aquest any 2015 uns espais de poder popular nacional i municipal a tots els Països Catalans: això no és cap fantasia sinó que es deriva d’una anàlisi objectiva del que està passant aquests últims anys a les Illes, al País Valencià i al Principat de Catalunya: l’Estat Espanyol i amb ell tot el conjunt d’elements socials i polítics que l’han anat forjant i són a la base de la seva construcció ( i això desborda, evidentment, l’adscripció d’aquesta construcció només a una determinada classe dominant) està en franca crisi: s’ha convertit en un exemple de males pràctiques polítiques amb el desprestigi de la corona, dels tribunals Suprem, Constitucional i els Tribunals autonòmics, les fiscalies i tot el sistema judicial; els partits polítics i els sindicats lligats a la construcció de l’Espanya postdictatorial estan corcats per anys d’impostura i hàbits corruptes; el sistema financer començant pel Banc d’Espanya, i tot el sistema bancari i de caixes ha caigut estrepitosament enmig d’una marea de directius desvergonyits i caragirats només interessats a omplir-se les butxaques i pagar la seva impunitat amb els diners robats; tot això enmig d’una desprotecció social creixent de les classes treballadores, tant si tenen feina com si estan desocupats, amb casa o amenaçats de desnonament, amb sous mínims o sense cap prestació, amb salut o amenaçats de malaltia. Les retallades socials han acompanyat implacablement l’acumulació de guanys en mans d’uns pocs i no cal amagar el cap sota l’ala o sota les faldilles de la cancellera Merkel per atribuir les culpes únicament a la política de retallades que ens ve de la UE.
Evidentment amb el muntatge del sistema constitucional van refundar el vell Estat Espanyol repartint-se el pastís amb 17 autonomies perquè no hi pogués haver mai una construcció d’estat plurinacional ni es posés en dubte que el monstre de 17 caps era la nova Espanya “moderna i democràtica”; però, és clar, es tractava d’una impostura més.
Conten les històries i les autobiografies diverses que després de les primeres eleccions a la Comunitat Autònoma de Catalunya es van trobar el president Pujol i el seu amic Lluis Prenafeta tot sols i l’un va dir a l’altre: «Lluís, en aquests moments la Generalitat som tu i jo». Aquesta escena, revivida des d’avui, és molt i molt significativa: els dos personatges són ara mateix, en el punt de mira dels tribunals, sospitosos de diversos delictes relacionats amb el tràfic d’influències, el frau a hisenda i el blanqueig de diners de dubtosa procedència... i el muntatge de la CAC ha estat, en gran part, també un frau i una impostura: se’ns ha venut la CAC com una mena de miniestat en construcció, que, poc a poc, a base de peix al cove i de fer “la puta i la ramoneta”, segons expressions textuals dels seus protagonistes, ens havien de conduir a una nova situació política pràcticament de sobirania molt àmplia. I la realitat ha estat ben diferent: un ofegament econòmic brutal i continuat, un impediment sistemàtic al desplegament de les potencialitats de la llengua i la cultura pròpies, el foment de les diferències entre països catalans, un ús pervers dels tribunals sempre en favor de la recentralització i la retallada de competències i de diners...en definitiva, aquesta CAC i la CAV i la CAI han estat regals enverinats per a les classes populars dels Països Catalans.
És tota aquesta impostura que ha entrat en crisi profunda, crisi que pot ser la llavor d’un canvi profund també a favor del poder popular durant aquest 2015; i un canvi profund a favor de les classes populars tant al País Valencià com a les Illes i al Principat de Catalunya té cara d’un avanç de les forces sobiranistes compromeses amb els diversos països de la nació, un arraconament dels partits i forces lligades a l’unionisme espanyol i un acostament polític solidari entre països catalans; 2015 pot acabar dibuixant un panorama d’enfortiment de la nació completa, de canvis socials i polítics als pobles i territoris dels Països Catalans a favor de les classes populars a través dels cicles electorals de les eleccions autonòmiques i locals.
A l’independentisme català se li presenten una sèrie de reptes tàctics i estratègics a tots els Països Catalans que, repeteixo, podem encarar i guanyar si sabem llegir en cada territori quines són les necessitats socials i polítiques i quines són les aliances i els projectes que més ens convenen, tenint en compte que els projectes regeneracionistes de l’estat espanyol ja sabem on ens condueixen i el recorregut que tenen.
Per exemple al Principat tàcticament és bo ara mateix fer costat/pressionar Mas perquè arrossegui fermament CDC i part d’Unió al bloc del SI; CDC i CIU ha tingut un paper cabdal en la construcció de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) i, per tant, és objectivament important que aquest mateix partit o coalició es comprometi en el trencament i desballestament de la CAC. Van de debò o només és una maniobra manifassera de Mas? Probablement hi ha una mica de tot i depèn de nosaltres que vagi de debò i no pugui fer marxa enrere. Estratègicament i donada l’ encara poca maduresa del procés, probablement ara el que podem aconseguir en les diverses conteses electorals previstes és un canvi de tendència inapel·lable a les Illes i al País Valencià en favor del canvi social i de les forces partidàries d’una política pròpia no subordinada a l’estat i al Principat un pas decisiu també inapel·lable cap a la consolidació d’un procés constituent que, ja fora de la constitució espanyola, posi les bases socials i polítiques de la futura República Catalana independent.
