Aquests són els dos blocs que s’estan configurant en l’actual panorama polític catalunyès i la pregunta és quin grau de cohesió, de projecte i de compromís presenten cada força política i social dins de cadascun dels blocs: i parlo de Bloc del Sí i Bloc del No en base a l’estratègia i la tàctica desplegades en relació al tema clau de la independència de Catalunya i la construcció de la República Catalana Independent.
Dins del bloc del No (no a admetre l’existència d’una nació catalana i d’un poble català com a subjecte polític, no a la possibilitat d’ independència d’aquesta nació i d’aquest poble, no a l’ exercici del dret d’autodeterminació, no a l’acció política tendent a la construcció d’estructures d’estat, no a un Estat Espanyol plurinacional, no al desplegament ple de la llengua i la cultura d’aquest poble, no a desplegar polítiques socials, energètiques, de protecció del territori, culturals, esportives sindicals pròpies, no a la democràcia del vot, no, no no i no a tot). I com a instrument pel No, la Constitució Espanyola, mare de tots els “Nos”. I no obstant, aquest bloc del No amb una estratègia tant contundent, és una olla de grills en guerra entre ells per l’ocupació del lideratge sobretot a Madrid i a nivell tàctic: així trobem els tàndems PP-PSOE, UPiD i Cs...És una sort per al moviment independentista que el projecte del NO sigui tan poc atractiu, tan corcat per la corrupció, tan ple de fórmules, franquistes, joseantonianas, populistes, tan atapeït de personatges que “estan en política para forrarse” segons declaracions d’ells mateixos. El projecte del No només s’aguanta, i no és poc, per la necessitat de protegir-se les elits entre elles i no únicament a l’Estat espanyol sinó a la UE i altres fòrums internacionals i mantenir els seus interessos ben a cobert. L’única tàctica que faran servir tots és la tàctica de la por, l’engany, l’intent de divisió lerrouxista de la societat catalana, el donar vida mediàtica a aquelles forces que diuen que estan a favor “del dret de decidir” però que no volen decidir-se per la llibertat i la democràcia sota pretext que abans són les qüestions socials i “allò que interessa de debò al poble”, com si les grans mobilitzacions dels últims anys no fossin un indicador prou fiable que la qüestió del trencament de la dependència interessa a moltíssima gent.
Últimament el Bloc del No sembla que no en tenen prou amb el monopoli de les tertúlies radiofòniques i televisives dels principals canals privats i públics i s’apunta a la moda de firmar manifestos, formar plataformes, grups d’opinió i pressió imitant de manera maldestra i força desmenjada el treball de les plataformes sobiranistes: així floreixen novetats com Libres e Iguales, societat civil catalana, etc. i li treuen la pols a coses com Convivencia cívica catalana i surten de l’armari personatges i veus com Xavier Sardà, Gonzalo Bernardos, l’antic cap de CCOO Fidalgo o Montserrat Caballé.
El plantejament d’una tercera via entre el No i el Sí és realment una fantasia bastida per aquells que, sent partidaris del No, no se senten còmodes en la companyia mediàtica i política dels Rajoys, Arenes, magistrats troglodites i altres espècies literàries com El País, ABC, El Mundo, La razón, etc. , però de fet es demostra que el Bloc del NO o del “potser No” és ideològicament transversal i es caracteritza pel seu silenci i el mirar a un altre cantó (model Joan Manuel Serrat) o la seva calculada ambigüitat (model “Podemos”). La realitat dels fets farà que aquesta actitud es vegi obligada a clarificar-se i no pugui mantenir més el seu silenci o la seva ambigüitat.
El Bloc del Sí es debat entre diversos fulls de ruta i diverses propostes electorals segons les forces polítiques que els impulsen i segons el grau d’anàlisi i d’implicació que tinguin amb el sistema autonòmic constitucional i amb les necessitats de ruptura amb l’Estat espanyol. L’acció del 9 de novembre – amb un significatiu grau de desobediència civil - ha representat un pas més cap a un camí sense retorn cap a la independència.
Fins a quin punt la societat catalana i les seves forces polítiques estan decidides a seguir actuant ara fora ja de la constitució espanyola? Una cosa és fer servir la carcassa autonòmica (les eleccions al Parlament de Catalunya de la CAC) per obtenir un mandat democràtic marcat pel projecte de ruptura d’alliberament nacional i social i una altra plantejar unes eleccions autonòmiques pretesament en clau de plebiscit i pretesament amb una candidatura única pel Sí, per donar cos a un nou nacionalisme de peix al cove. Aquí rau el perill d’un projecte, el de CIU, al qual falten molts mecanismes d’explicació de com es farà i de a qui servirà. La proposta de l’actual president de la Generalitat, acompanyada de la pretensió de “o esteu amb mi o no convocaré eleccions avançades” i seguida d’una intensa campanya mediàtica a favor, a la qual imprudentment s’hi ha sumat la cúpula de l’ANC, té més números per restar que per sumar.
La possibilitat d’una acció electoral molt àmplia que arrossegués tot un gran ventall ideològic i social només tindria sentit si sorgís del moviment de base, fora dels partits i les seves cúpules i com un compromís de trencar amb el més immediat passat corrupte i manipulador; una llista electoral per a la ruptura i per posar les bases del procés constituent cap a la República Catalana Independent amb gent que hagi tocat els problemes socials, sàpiga el que es porta entre mans i es comprometi a treballar pel país en un programa immediat de cohesió social, protecció de la població sense feina i desnonada i mesures de reactivació de l’economia productiva.
Si no és així, cal estructurar les possibles candidatures pel Sí amb l’objectiu de sumar i estendre el projecte independentista a una base social àmplia i diversa per barrar el pas al bloc del No, ajudar a la clarificació d’aquelles persones que ara poden fiar-ho tot a fórmules molt ambigües tipus Podemos.
Des de l’endemà del 9 de novembre la conclusió era que calia que hi haguessin eleccions catalanes avançades, que es plantegessin en clau de trencament constituent i que hi hauria més d’una llista dins d’un projecte més ampli d’avanç cal a la independència i la construcció de la República Catalana Independent; que aquestes llistes en el seu conjunt haurien de marcar cara a la societat catalana, a l’espanyola i a la comunitat internacional un triomf indiscutible del projecte independentista, un allunyament definitiu de la carcassa autonomista i constitucional espanyola i un posar la primera pedra de la república catalana independent.
