És un manera de veure i viure les dues cites electorals que tindrem properament: la del 24 de maig eleccions valencianes i illenques i eleccions municipals a tots els Països Catalans i les eleccions del 27 de setembre al Principat; són cites que es realitzaran sota un important procés de trencament del model de la transició política que hem viscut i patit des de fa quaranta anys i sota una crisi social greu que ha dut a una desprotecció general de les classes populars, a una desocupació dramàtica que afecta moltes famílies i a una pèrdua de drets civils i socials que havien costat moltes lluites aconseguir.
Com era aquest model? Ras i curt s’ha tractat de sortir d’una dictadura obsoleta per refundar un estat -l’espanyol- que donés més joc als negocis moderns i més espais a unes noves classes, sense modificar el nucli principal de privilegis i interessos de les classes lligades al franquisme. Així s’ha anat construint un monstre de disset caps anomenats autonomies que ha permès ampliar els dominis dels cacics territorials, ja fossin aquests de matriu PP o de matriu PSOE; l’entrada de l’Estat Espanyol a la Comunitat Europea, a l’OTAN i altres entitats del mateix estil ha suposat rebre milions a dojo, convertir l’Estat Espanyol en un negoci rodó per aquestes classes sense haver de donar massa explicacions. Però aquesta època de vaques grasses ha arribat a la seva fi: té els seus competidors en els països de centre Europa ingressats a l’àrea capitalista i en els països de l’extrem orient, d’economies molt més competitives des del punt de vista del capitalisme de fàbrica sense reivindicacions sindicals i amb uns sous molt més baixos.
Ara el model està podrit, corcat per un tumor que ha fet metàstasi: encara que no s’admeti obertament fa us quants anys que l’Estat Espanyol està intervingut en les decisions econòmiques i socials més importants, l’Estat com a tal és un exemple de males pràctiques polítiques amb la monarquia desprestigiada, els Tribunals Suprem Constitucional, i els autonòmics desacreditats i subordinats als interessos d’uns partits polítics igualment menyspreats, una Constitució Espanyola que ha esdevingut un dogal insuportable, una corrupció que ho envaeix tot...
Aquest model de la transició, doncs, que, per als Països Catalans ha estat una sangonera inaguantable, ha entrat en crisi i ara se’ns ofereix la gran oportunitat de trencar amb el model, treballar per un debat constituent d’una República Catalana Independent i configurar el camí de sortida del dogal constitucional mitjançant un procés constituent.
Tenim a l’abast, abans de sortir clarament de la Constitució Espanyola, els processos electorals dels quals parlava al començament: el 24 de maig el 27 de setembre; es tracta d’utilitzar aquests processos en clau rupturista i aconstitucional, cosa que es produirà tant si es vol com si no es vol, perquè la lectura que es farà dels resultats – i no únicament al Principat de Catalunya- serà en clau de ruptura amb el sistema de la transició. A nivell dels partits polítics a tots els Països Catalans es produirà una reconfiguració de les forces polítiques amb un desplaçament cap a solucions de construcció d’un poder propi i una visualització cada cop més residual de les forces polítiques que han renunciat a ser actors polítics pròpiament catalans.
Serà, sens dubte, una gran batalla política entre Espanya i els Països Catalans en què cada força jugarà un paper a favor o en contra però en què serà impossible cada cop més la indefinició: és el cas de les velles sigles tipus ICV o UDC i és el cas de les noves sigles com Ciudadanos o Podemos. Ciudadanos ja sabem de quin peu calça i és una reconfiguració de la dreta liberal centralista espanyola i Podemos cada cop és més clar que es tracta d’una reconfiguració de la vella aspiració regeneracionista espanyola sense cap projecte creïble de ruptura social i política i aspirant a substituir el vell psoe i amb un sentit patriòtic espanyol És a dir que l’espai rupturista i de trencament amb l’estat no està ocupat i és la gran oportunitat de la CUP per fer un salt polític a nivell de referent polític rupturista a tots els Països Catalans; considero que plataformes polítiques com la que primer es deia Guanyem Barcelona estan fent una doble tria equivocada per projectes fossilitzats i en retirada com són els d’ICV i l’Estat Espanyol i estan deixant de banda els projectes rupturistes i emergents com són el projecte independentista i el treball polític de gent alternativa com la CUP i altres grups d’esquerra.
Per altra banda també és un error considerar que la CUP, que és de matriu del Principat, no té dret a constituir-se en referent polític a tota la nació; la mateixa gent que veu amb recel i equivocada la constitució de CUPs a les eleccions municipals i autonòmiques del País Valencià i les Illes, veu amb tota normalitat que un grup conformat com a nucli polític fa uns mesos als despatxos de la Universitat Complutense de Madrid, intervingui ràpidament a tots els Països Catalans amb la benedicció de molts babaus i molts espavilats. Seria sorprenent si no sabéssim al mateix temps que , sobretot el País Valencià, és un territori estratègic de batalla política essencial entre Espanya i els Països Catalans i que la ruptura de l’Estat Espanyol no és jugarà tant al Principat de Catalunya com en l’espai nacional País Valencià/Principat de Catalunya.
