Aquesta és, en resum, la seqüència en la qual ens trobem Catalunya i també bona part dels Països Catalans si analitzem, políticament i sense partits presos, una sèrie de fets que afecten en aquests moments tota la nació.
El Full de Ruta de l’ANC aprovat a Lleida n’està ple d’aquests partits presos i les vies que es dissenyen – les anomenades vies c) i d) tenen molts punts foscos i, sobretot no trenquen de manera explícita amb la Constitució Espanyola del 1978 ni amb tots els instruments polítics i jurídics que se’n deriven i hi estan subjectes: l’estatut de la CAC, el Parlament autonòmic, el govern autonòmic i i totes les lleis i tribunals que ens governen actualment. Pensar que d’unes eleccions com les plantejades el 27 de setembre, si surt una majoria en vots i ens escons dels partits sobiranistes, se’n deriva un mandat democràtic per a la independència que graciosament acceptaran els poders espanyols i la comunitat internacional és ser molt ingenu o amic de l’autoengany. Diu textualment el Full de Ruta.
«En l’escenari c) encara es podrà esgotar la via democràtica amb la celebració d’eleccions anticipades, que han de prendre el caràcter de plebiscitàries (aquí se salta “i constituents” que inclou el text del Full de Ruta uns paràgrafs abans”) [...]; en l’escenari d) (és a dir ,” si la Generalitat és intervinguda políticament i jurídicament per l’Estat Espanyol”) caldrà que es creï l’Assemblea de càrrecs electes de Catalunya (ACEC) perquè procedeixi a la Declaració d’independència i al nomenament d’un Govern provisional que trenqui definitivament amb la legalitat espanyola si es dóna la situació d’intervenció o de suspensió del règim autonòmic català per part de l’Estat».
És en aquesta distinció entre situació c) i situació d) que el full de ruta de l’ANC s’equivoca perquè a l’Estat no li cal aplicar el conegut article 155 de manera aparatosa i visible internacionalment ; em sembla clar que des de la sentència del constitucional sobre l’estatut ja està aplicant sistemàticament i sense treva una política d’intervenció i suspensió financera, política i social que a la pràctica ha dut a una paralització de tota l’activitat legislativa i executiva de la CAC. Ha fet servir per això uns instruments de tres menes: els tribunals (Constitucional, Suprem i TSJC), els instruments econòmics singularment els diners del FROP, que són préstecs fets amb usura i que cal retornar amb interessos, la política d’espoliació fiscal brutal, l’assetjament i liquidació de les caixes, el bloqueig i prohibició d’imposts i taxes que la CAC ha intentat introduir per tenir més liquiditat, i la impossibilitat d’acudir al crèdit internacional; i els instruments de lluita i intoxicació ideològica que van des d’invertir molts diners en operacions de muntatge d’organitzacions tipus scc i altres organitzacions, partits i mitjans de comunicació i xarxes socials (d’això en tenen una gran pràctica sobretot al País Valencià) a invertir també molts esforços i diners en informes i guerra bruta tan falsos com certs (en això el tema Pujol i família ha estat un regal ) fins a omplir el país d’imputacions, imputats, denúncies, querellants i querellats. En aquests moments han portat al Constitucional i altres tribunals des la política lingüística i la Llei d’Educació, fins a la Declaració de Sobirania del Parlament , el procés de matriculació a les escoles 2015, la Llei d’acollida, la llei de pobresa energètica, la Llei del codi de consum, la Llei del cinema...;fins i tot volen revertir la llei catalana de protecció dels animals que inclou l’abolició de la tortura i mort dels toros en l’anomenada “fiesta nacional”. Tenim en aquests moments el president i dues conselleres de pes imputades i en risc de ser inhabilitades en qualsevol moment, tenim un fiscal superior que va ser fulminat per una lleu actitud dialogant, tenim un jutge suspès per haver pensat i escrit un projecte de constitució catalana, tenim els ajuntaments sota sospita de ser fidels al país...
Fer creure que la CAC i els seus instruments parlamentaris i governamentals continuen existint i funcionant com si res és una gran impostura que l’ANC hauria de ser la primera en denunciar. La CAC ja està intervinguda i suspesa a la pràctica I en conseqüència, com ja vam reclamar una pila d’associats en l’Assemblea General de Lleida, cal analitzar la situació actual com d’aplicació pura i dura ja ara de l’escenari d) i, per tant, cal aconseguir a les properes eleccions municipals el màxim d’ajuntaments que es comprometin amb el procés de constitució del nou Estat per, immediatament després del 24 de maig crear l’Assemblea de càrrecs electes de Catalunya (ACEC) perquè, juntament amb els elegits i elegides el 27 de setembre i les principals entitats del país procedeixi a una Declaració solemne d’inici de la construcció de l’Estat independent.
Analitzar la situació actual d’aquesta manera té conseqüències immediates per a les institucions, els partits i les entitats partidàries de la independència: perquè igual que l’autonomia és ja una pura impostura intervinguda, el procés constituent també fa temps que ha començat, sobretot en forma de desobediència civil: ¿què, si no, va ser l’actitud de dos milions llargs de ciutadans anant a votar sobre la independència plantant cara al govern espanyol i les seves manipulacions i amenaces? Per a les institucions ha arribat l’hora de deixar la impostura i plantar cara decididament en el terreny polític, financer i social: prou d’acatament i de jugar al gat i la rata en el terreny de la defensa de la llengua a les escoles i a la societat en general; prou d’acatament a l’escanyament financer; prou d’acatament a les impugnacions, anul·lacions i interlocutòries dels tribunals de l’Estat, que van sempre en la mateixa direcció, és a dir contra la dignitat i els drets dels catalans. Per als partits ha arribat l’hora de deixar de fer la puta i la ramoneta, embolicant la troca amb falses apel·lacions a suposats referèndums i drets de decidir: ha arribat l’hora que el grup del diputat Duran i els seus seguidors d’Unió deixin de sembrar la confusió i se sumin al bloc del Sí o al bloc del NO d’una manera clara. Ha arribat l’hora que els d’ICV, amb el seu nom o camuflats entre altres alternatives, deixin també la seva ambigüitat calculada i hipòcrita. Quan els convé són nous i immaculats. quan no els convé són de “la vella fornada de pedra picada”. ¿A qui volen ensarronar aquesta vegada?
També les entitats de gran poder de convocatòria han de fer un pas endavant i comprometre’s en reforçar estructures i debats que ja no recolzin en el passat sinó en el futur. En aquest sentit no és cap bon símptoma la manera i la persona com s’ha renovat la presidència de l’ANC: fent conxorxes estranyes, ignorant el parer majoritari de les territorials i sectorials expressat mitjançant votacions, donant una imatge de manipulació i retrocés cap al passat en la persona que han triat, més coneguda per la seva absència de les grans batalles i debats, que no per la seva presència entre els addictes a les files zero; persona a més lligada a un partit campió de l’ambigüitat i amb lligams professionals i contractuals importants amb una entitat governamental. Hi ha qui diu que la situació actual fa pensar en la manera com es va acabar amb la força política de l’Assemblea de Catalunya i amb l’activitat i força de la Crida a la Solidaritat; els més joves, ¿per què no fan l’exercici de repassar qui hi havia en aquells moments entre els dirigents de l’Assemblea de Catalunya i de la Crida?
És molt possible que la força de les territorials i sectorials de l’ANC, unida a altres forces alternatives com el grup d’Esquerres per la Independència, i molta gent decent dels indignats i alternatius aconsegueixi donar nova vida política a entitats com l’ANC i altres: compartir el debat constituent, imaginar i no únicament imaginar sinó començar a construir el país que volem, omplir de contingut i de fets concrets aquesta República Catalana Independent desitjada per molts dels humils i temuda per molts dels poderosos.
