El present i el futur dels catalans està en jóc en aquests moments des de Catalunya Nord, on l’extrema dreta del FN de Le Pen està amenaçant tot l’ecosistema polític i seduint amb les seves tesis xenòfobes i ultranacionalistes un jovent desorientat i castigat per la crisi, fins al País Valencià, les Illes i el Principat on s’està lliurant una batalla entre un projecte independentista per als Països Catalans i un projecte de manteniment de l’Estat espanyol amb retocs (Podemos) o sense retocs (PP-PSOE-Cs).
Fagocitar la CUP? Fagocitar l’esquerra independentista? Estem un altre cop davant de la coneguda resposta “antes roja que rota”? Tenim al davant una OPA, no sé si hostil o pactada, de Podemos a la CUP?
Són preguntes que ara mateix ens fem una pila de gent de l’esquerra independentista, sobre tot les gates velles que ja han viscut altres situacions polítiques semblants i sabem el pa que s’hi dóna.
Ara ens trobem amb unes eleccions espanyoles que tenen característiques noves als Països Catalans i velles respostes per part de tots els grups polítics de matriu espanyola: ratificació de la unitat de la pàtria espanyola, negació de tota possibilitat d’un estat plurinacional amb cara i ulls. Uns ho diuen amb una contundència i claredat que és d’agrair i altres ho diuen amb la boca petita, perdonant-nos la vida, oferint-nos un regal de nadal en forma de “referèndum” d’última generació, d’aquests regals que no arriben sencers al cap d’any, però que ja han aconseguit enredar la troca i embadocar el personal més disposat a ser entabanat i més temorenc a no semblar prou d’esquerres.
Em refereixo, evidentment, a les ofertes d’última hora (perquè fins fa menys d’un més ni referèndum ni res figurava al seu programa) que Podemos i la seves franquícia a Catalunya, s’han tret de la màniga davant la possibilitat de menjar-se electoralment els votants de la CUP; al País Valencià i a les Illes preveuen fagocitar Compromís i a les Illes els diversos grups sobiranistes. Prometen, així ho diuen, grups propis al congrés espanyol; d’aquí un mes podrem comprovar què hi ha de veritat i de real en tot això.
La CUP els hem servit en safata la possibilitat de fagocitar-nos i de fer amb més èxit una segona volta del 27 de Setembre, aquest cop quedant amb millor posició per incompareixença del rival de l’esquerra independentista. La tàctica de la CUP de no presentar-nos , argumentada com una estratègia superupturista i de desconnexió total amb l’estat, és d’una manca de visió tàctica i estratègica (que ja es va certificar en la incompareixença a les eleccions al parlament europeu) preocupant. L’opció oficial de la CUP és d’abstenció, però és una opció que ni els mateixos que la propugnen es creuen: el cert és que tant ERC com Podemos s’han llançat a captar els vots que deixa desemparats la CUP; algun dirigent de la CUP exposa ara mateix que potser no seguirà la seva pròpia consigna i no es quedarà a casa sinó que tal vegada votarà Podemos; votaran uns ERC, altres Podemos. Revela això per una banda un pacte més seriós cara al funcionament parlamentari de la CAC en el més immediat futur? El cert és que per començar la CUP per tal de facilitar que una persona de CSQEP vagi al senat espanyol ha fet que també hi vagi un membre del PP!!
Estem davant d’un pacte que pretengui, un cop format un govern, desmuntar el grup parlamentari de JxS per recompondre una aliança “d’esquerres”? Això és el que està proposant el grup CSQEP? Per què ara mateix ressorgeix d’entre les cendres un altre cop el famós referèndum (no se sap si pactat o no si amb barretina o boina obrera?)
Per què Iglésias-Colau han rectificat tan precipitadament i ara parlen de “referèndum”, d’admetre “un dret de decidir” per als catalans? Bàsicament per dos motius: per què han vist que els vots que necessiten desesperadament no els trauran precisament de Castella la Manxa, la Rioja, Extremadura o Andalusia sinó bàsicament dels Països Catalans; i que per fer-hi una gran collita no podien anar assegurant que “català “ i “valencià” són llengües diferents, que millor que ens estiguem quietets i units en una Espanya que ells reformaran i regeneraran i on hi estarem la mar de bé, perquè l’estat del benestar que ens procuraran serà immillorable, perquè, pel que sembla l’espoliació fiscal desapareixerà i les élits depredadores també i altres fantasies i meravelles que han dit fins fa pocs dies. El segon motiu és de més llarg abast: l’independentisme d’esquerres i amb ell la CUP, els fa nosa a ells també; No ens creguem que fa nosa únicament als nostres enemics de classe històrics, l’oligarquia hispano-catalana; de la mateixa manera destorba extraordinàriament el projecte de Podemos d’un estat espanyol monàrquic però regenerat, suaument militarista i maquilladament federalista que basa el seu programa en fer fora una “casta” política, empresarial i financera però eludint una ruptura política i social de l’Estat que és allò que alimenta la dita casta. Als que vam viure el pas d’una dictadura a una democràcia tutelada la situació actual ens sona realment a vell conte repetit: Pablo Iglesias és el nou Felipe González, Albert Rivera el nou Adolfo Suárez, i la reforma “constitucional” o no, és aquella aventura del 78 que va acabar en un cop d’estat militar al cap de tres anys escassos i unes reunions del rei exclusivament amb els partits espanyols (res de bascos i catalans) per reinventar Espanya acabant amb la disbauxa autonòmica d’uns catalans i uns bascos díscols i sempre malcontents. Creieu realment, que, ara, en aquestes reunions exclusives entre partits espanyols es parla, sobretot d’imams ultres i jigadistes assassins?
Valdrà la pena dedicar un altre dia una reflexió a comparar en què s’assemblen i en què difereixen els períodes 1970-1990 i 1990-2015. Hi ha moltes semblances però, afortunadament , també moltes diferències. L’Estat espanyol, 40 anys després de la mort del dictador té mala peça al taler: és un exemple de males pràctiques polítiques: desprestigi de la Corona, que ni amb una abdicació ha remuntat el vol, dels Tribunals Suprem Constitucional i autonòmics, totalment controlats pels poders més reaccionaris, els partits polítics i els sindicats institucionals desacreditats, les institucions financeres, econòmiques i fins i tot les esportives estan podrides per una corrupció sistemàtica i estructural; les proteccions socials dels treballadors i el dret al treball, a la sanitat i l’habitatge estan sent desmantellades mentre impera el malbaratament i el pillatge més escandalós. No és que siguin una novetat aquestes pràctiques corruptes ni vinguin exclusivament de l’UE: vénen de molt lluny i són una herència de la impunitat amb què es va muntar la transició, dels pactes del silenci i, com denunciava en Xirinacs, de la traïció dels líders.
El que ens trobem ara- i que em sembla que busca la fagocitació del que representa la Unitat Popular als Països Catalans, i singularment i ara mateix al Principat de Catalunya, amb el projecte constituent i el camí cap a la República Catalana independent , té tot l’aspecte de ser un objectiu polític molt pensat- de cara a avortar els projectes independentistes d’esquerres o populars rupturistes: estem en el context d’una batalla que forma part d’una llarga guerra per l’emancipació nacional i social dels Països Catalans i en un punt d’inflexió. I no s’hi val a badar.
Blanca Serra
