En vigílies tant de l’11 de setembre, sobretot a Catalunya-Principat com del 9 d’octubre al País Valencià s’imposa fer una reflexió conjunta sobre l’actual procés d’independència i la construcció de la nació catalana; per no perdre’ns solament en disquisicions sobre el com - si referèndum d’autodeterminació vinculant i/o declaració d’independència, insubmissió o persistència del famós dret de decidir, que no se sap ben bé sobre què hem de decidir... – hem de reprendre la reflexió sobre el què. i aquest què ens porta un cop més en com ha d’avançar el procés de construcció de la nació catalana.
Potser cal recordar una mica d’història d’aquesta realitat que ha rebut molts adjectius – La nació secreta, la nació marginada, Catalunya, Territoris de parla catalana, Països Catalans..-: des que com a formació històrica medieval els nostres avantpassats comencen a construir la nació catalana, hi ha trets que compartim tots els territoris i hi ha trets propis de les diferents contrades marcats pels diversos i diferents esdeveniments històrics: som mediterranis i urbans, fills de la colonització romana i ens ha marcat molt l’expansió del cristianisme en avanç sobre l’islam. Hi ha dues fronteres amb l’islam , la d’orient i la d’occident: l’avanç sobre aquestes dues fronteres forja els Països Catalans.
La formació històrica medieval és totalment compartida ja des dels seus mateixos fonaments: una mateixa bandera identificadora, una mateixa llengua, vehicle d’una potent vida administrativa i cultural, un mateix patró simbòlic, Sant Jordi, una mateixa formació social barreja de pagesia, senyors, ciutats amb comerç, menestrals, artesans, gremis... una monarquia que es veu obligada a compartir el poder en unes Corts i amb uns privilegis municipals; unes organitzacions polítiques pròpies: Generalitats valenciana i catalana, Consell General Mallorquí i Menorquí, Corts pròpies però també Corts Generals catalano-aragoneses, unes mateixes lluites socials..
I en moments clau una sintonia històrica molt significativa: al moment del conegut Compromís de Casp (1412), el Comte d’Urgell, candidat a monarca de la dinastia del Casal de Barcelona, compta amb uns partidaris urgellistes valencians ben nombrosos; la Guerra dels Segadors (1640) s’estengué més enllà de l’ Ebre; la guerra
coneguda com de Successió presenta un perfil històric des d’Almansa (1707) a Mallorca (1716) passant per la defensa de Barcelona (1714), on trobem ,mallorquins, valencians i catalunyesos units en una mateixa causa i castigats igualment amb Noves Plantes, cadastres i lleis a la manera de Castella. Ni la Sènia , ni la Mediterrània seran fronteres que separin la nació; si que seran pretext per mirar de tallar-ne les vies de desenvolupament i construcció.
De fet, a partir del desastre de les Noves Plantes, el País Valencià, sobretot, es constitueix en un territori estratègic de frontera i de confrontació entre un model polític catalano-valencià horitzontal, favorable a l’organització politerritorial abolida pels
decrets de Nova Planta i un model polític vertical de centralisme assimilasionista, que suma la visió castellanista ( Castilla hizo a España) i el corrent racionalista i jacobí d’arrel francesa.
I ara, al 2016, sembla que no hagin passat els segles, ni les guerres carlines, ni les dictadures curtes (Primo de Rivera) o llargues (Franco) i tornem a trobar aquesta política vertical, retrògrada, depredadora i sense escrúpols pròpia del país de la picaresca, el Tràgala, l’estraperlo i altres delicatessens polítiques a què ens té acostumats la classe política i financera de l’Estat Espanyol de Finisterre al Cap de Creus i de Ceuta a Hondarrabia (passant per Andorra!)
L’unionisme de dretes –però també el d’esquerres, no ens enganyem- s’ha esforçat, s’esforça i s’esforçarà a dominar el territori de la nació completa i a establir hi tota mena de distorsions, fronteres “regionals” (dites ara autonòmiques), falsos conflictes d’interessos i recels mutus i procurarà assajar-hi experiments polítics contra la llengua, contra les institucions municipals i educatives,contra el conjunt dels treballadors i treballadores, contra el medi ambient i el territori. El que es busca sempre és impedir que els elements d’identitat, els interessos i les lluites socials compartides, que faciliten la cohesió nacional: interessos socials, ambientals, industrials, culturals, arribin a un nivell de consciència política. Per això es vol impedir , ja d’entrada, una consciència de pertinença cultural comuna, de llaços històrics múltiples que ens agermanen; per això s’ha fomentat i es fomenta amb quantitats immenses de diners i amb una corrupció sistemàtica i una repressió selectiva tot allò que tingui la més mínima voluntat pancatalanista; per això s’incentiva la formació d’ideologies i de grups que actuen com a lobbis sobretot dins de les fronteres de la pròpia nació catalana , comprant interessos i voluntats, alimentant rancúnies i odis, prohibint contactes i intercanvis culturals, televisius o comercials, promovent el desconeixement o el coneixement distorsionat mutu i comptant amb la complicitat i interessos de l’oligarquia catalano-valenciana-balear, completament identificada amb l’Estat Espanyol.
Aquests plans seculars contra els Països Catalans i les seves classes populars tenen punts vulnerables que cal aprofitar. Sempre que hi ha una empenta popular i un plantejament de ruptura de les estructures de l’Estat Espanyol i una crisi profunda d’aquest estat, la qüestió política de la nació catalana completa apareix com un element clau d’aquesta ruptura i esborrar, silenciar o intentar destruir la realitat dels Països Catalans esdevé una missió estratègica central que comparteixen tots els unionistes, siguin del color que siguin i visquin dins o fora dels Països Catalans.
I la crisi profunda de l’estat espanyol -i podríem també incloure la crisi de l’estat francès ben visible també- ja la tenim en aquests moments i és ara, més que mai, que l’esquerra independentista en el seu conjunt, la municipalista, la parlamentària, la dels moviments socials, la sindicalista, la rebel i insubmissa, la de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, s’ha de prendre molt seriosament i treure del món de la simple retòrica el tema de la nació completa.
També ja fa uns quants anys que surt un tema cada vegada de més actualitat i és el següent: fins a quin punt una política que plantegi una acció de gran amplitud social d’alliberament nacional concretament al Principat portarà a un rebaixament de plantejaments tant nacionals (sacrificar el marc dels Països Catalans com a subjecte polític) com socials? És possible una República Catalana Independent de Catalunya-Principat deixant de banda la resta de la nació? Cal frenar l’avanç de l’independentisme polític dins la societat de Catalunya-Principat en nom de buscar una harmonització de plantejaments i de ritmes a tots els Països Catalans? Podem disposar els catalans del Principat del futur de la llengua comuna sense comptar amb la resta de parlants de la nació catalana? I quan es parla de construir “estructures d’estat” (mitjans audiovisuals, agència tributària, sistema energètic, sistema educatiu, marc laboral, prestacions socials...) en quin estat i en quines persones i en quins territoris estem pensant? Una independència del Principat afavoriria o trencaria per molt de temps la unitat i la reunificació dels Països Catalans?
Valdria la pena que les organitzacions de l’esquerra independentista, davant l’embranzida que està prenent el plantejament de l’exercici del dret d’autodeterminació al Principat i la pressió popular cap a la celebració d’un referèndum vinculant i una declaració d’independència i davant del col·lapse econòmic, polític i institucional evident de l’Estat Espanyol i del sistema autonòmic, sobretot després de les intervencions dels Tribunals Suprem i Constitucional, davant de la crisi política i social gravíssima que patim amb milers de desocupats, milers de desnonats, i una espoliació estructural dels recursos dels catalans –de tots els Països Catalans- que ens impedeix emprendre una política social justa a tots els nivells i ens deixa encadenats al deute i als interessos del deute i en mans de grups de pressió polítics i financers propis i aliens, valdria la pena , repeteixo, que l’esquerra independentista encarés les estratègies i les tàctiques que convenen al moment i no tingués por de guanyar, de negociar en un context complex i no veure només debilitats i amenaces on també hi ha fortaleses i oportunitats.
L’esquerra independentista tendim a la simplificació d’anàlisis i a donar massa importància a la contraposició de lluites: per exemple veiem contraposició entre un independentisme que ens sembla massa simbòlic i institucional i un independentisme combatiu, real i lligat als moviments socials, sense deixar lloc per analitzar i situar correctament els moviments polítics com la PDD, les consultes populars o l’ANC. Una presència més desacomplexada i combativa de l’esquerra independentista al si d’aquests moviments tan menystinguts hauria afavorit tant un treball més lligat al concepte estratègic “d’alliberament nacional i social” com hauria reforçat els lligams amb les lluites de les Illes, del País Valencià i del Principat.
Una altra contraposició freqüent és que uns moviments socials són vistos com essencials per al desplegament de l’alliberament social, com les Xarxes de Suport Mutu o el moviment antipatriarcal o la lluita contra els desnonaments, l’ocupació d’espais, la lluita antirepressiva o contra les retallades socials i en canvi altres moviments político-socials, com la creació de nuclis territorials per la república i la independència, o els referèndums populars i fins i tot algunes accions en pro de la llengua, contra els peatges, per la liquidació dels tributs a l’ATC, sembla que estiguin viciats d’entrada per una manca de tensió revolucionària o de voluntat combativa que els faria entrar en el terreny de la submissió als interessos de les classes dominants i de les renúncies als interessos populars. I un cop més això ens du a una anàlisi esquemàtica de la complexitat social i política de la societat dels Països Catalans, a renunciar a veure les fortaleses i les oportunitats que la situació actual ens mostra i a no disputar seriosament el lideratge del moviment per la independència sinó més aviat regalar-lo a forces que només molt recentment s’han apuntat al projecte d’emancipació nacional i social. L’esquerra independentista té, en canvi un projecte polític i social per als Països Catalans del segle XXI que mereix ser conegut i defensat per cercles més amplis de les classes populars catalanes.
I entrem en una altra contraposició que afecta el projecte polític de la nació catalana completa, que és contraposar a la pràctica independència de Catalunya a independència dels Països Catalans. Hi ha sectors molt diversos de tot l’espectre polític que fan aquesta contraposició amb bona o mala fe, amb arguments sòlids o com a justificació o com a pretext . Uns destaquen els avantatges i altres els inconvenients
d’una o altra posició. Personalment no estic d’acord en el fet d’associar, ni que sigui implícitament, el marc de Països Catalans a un llast que frenaria el procés a Catalunya. És un argument fals i l’estratègia més eficaç per fer antipàtic el projecte dels Països Catalans.
No podem renunciar de manera explícita a la realitat que la modificació profunda d’una part de la nació no repercutirà en la resta ni modificarà el conjunt , segons el meu parer de manera positiva, ajudant al conjunt i a les parts; la tàctica aconsella prioritzar la confrontació amb l’Estat espanyol i l’estratègia és no tancar les portes a una futura via política cap a la nació completa. Un començament és afavorir clarament el treball d’aquelles entitats que tenen en compte en la seva actuació el marc nacional, estiguin organitzades en tot el territori i tinguin igualment un programa d’actuació actiu als Països Catalans: en el tema de la llengua ja existeixen organitzacions com la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana, o el moviment d’Enllaçats per la Llengua, en el tema de la defensa del territori, l’aigua i les comunicacions cada cop hi ha més sintonia...i en l’esport es podria fer molt més conjuntament...i en els mitjans de comunicació l’àmbit de TV, ràdio , cinema, etc ara i ha condicions més favorables; els ajuntaments poden relacionar-se més intensament en qüestions comunes com la salut, la cultura, la política energètica, la lluita contra la corrupció...
El referent i l’autocentrament sempre ha de ser la nació completa.
Tornant a l’11 de setembre i el 9 d’octubre aquestes diades han de ser punt de trobada com ho va ser en temps de Jaume I i en la defensa de la Barcelona assetjada.
