A propòsit d’una guerra de la qual no hem fet el dol, d’un bisbat de Lleida amputat i espoliat i de les obres d’art sacre d’aquest bisbat
Deixem per un moment l’actualitat estrictament política - els RUI, la DUI, la mutació (paraula i concepte de moda) dels grups polítics com la CUP, el recent nascut PDC, les múltiples cares dels podemites...- per centrar-nos en temes ètics, morals i de cultura que massa sovint són menystinguts i no entren en les programes polítics ni tan sols dels grups independentistes.
Deixem per un altre article el fet que la CUP no ha resolt els seus problemes d’estratègia i tàctica amb un nou secretariat (amb un 20% de vots en blanc, que no és poca cosa) entre altres motius perquè , segons ja ha puntualitzat una dirigent del grup Endavant-CUP, el secretariat no és un estament de presa de decisions sinó un instrument de coordinació i com a màxim d’aplicació de directrius que fins ara ha pres l’Assemblea General (per cert, totalment dividida) directrius que després ha reinterpretat el Consell Polític més el Grup d’Acció Parlamentària (GAP) en un sentit poc atent a la realitat plural de la CUP. No sembla que aquesta situació ofereixi esperances de canviar tant en la qüestió de la moció de confiança com en els pressupostos del 2017. ¿Enviarem també el president Puigdemont i la coalició JuntsxSi a la paperera de la història? Rebentarem també el pressupost per al 2017? ¿Cedirem als cants de sirena dels comuns que, tot i pactar a Barcelona amb el PSC més rònec i corrupte, treu pit i es permet el luxe d’atacar la CUP de dretana i donar lliçons de moral i ètica política a tort i a dret? Ja ho veurem...
Mentrestant una sèrie de fets ens han posat davant del mirall de les nostres misèries com a poble i de les actituds seculars de demanar perdó per existir, no sigui que els que han volgut esborrar-nos del mapa o els que no han mogut ni un dit per defensar el país i la seva gent, se sentin ofesos.
Comencem pel recordatori dels 80 anys de l’inici de l’aixecament militar feixista contra la República i la guerra subsegüent del 36-39: una tragèdia que ha deixat múltiples ferides que encara supuren i que no es tancaran ni cicatritzaran mentre la societat catalana en el seu conjunt no faci el dol per tots els morts -els enterrats i els desapareguts, els morts definitivament i els morts en vida, els exiliats a fora i els exiliats a dins, els perseguits i assassinats d’un i l’altre cantó, els depurats i silenciats, els condemnats a una traumàtica desmemòria, que no oblit. Fer el dol no vol dir ni oblidar ni perdonar sense més ni més., vol dir reparar, vol dir encarar-se a l’horror d’aquella guerra i les seves conseqüències sense obviar cap de les seves cares i complexitats; és difícil però no impossible
I enlloc de fer exposicions a la nostra zona zero de 1714 (El Born) fent malabarismes pseudoprogres, fer una bona exposició al Camp de la Bota, per exemple, on ara desgraciadament només s’hi programen gresques i on durant la guerra i la postguerra s’executaren no menys de 1734 persones, crim que és recordat amb una trista placa a terra al peu d’un pal que molts confonen amb un fanal. I més valdria gastar-se els nostres diners fent una gran promoció de la lectura d’una pila de textos magnífics que aborden aquesta tragèdia del 36-39 i anys següents des de La plaça del Diamant de la Rodoreda fins Crist de 200.000 braços de Bartra, o Pa Negre de Teixidor, o Les veus del Pamano de Cabré, o K.L. Reich de Amat-Piniella o la recent i estremidora La sega de Martí Domínguez o la més antiga Incerta glòria de Sales o la corprenadora Trenes Tallades. Record d’una nena de Rússia de Roser Rosés. Això ens ajudaria a ser més persones, menys ximples i ens aproparia a donar sentit a totes les reivindicacions i lluites per restaurar la dignitat dels vençuts.
Una derivada d’aquesta guerra, lligada als primers moments de revolta i a l’odi que suscitava l’església catòlica, els seus estaments i els seus símbols i edificis, (odi que al meu parer tampoc no s’ha explicat en tota la seva històrica complexitat) és la crema i destrucció d’esglésies, monestirs, capelles, imatges, i tota mena d’objectes de culte. No solament van calar foc a joies com Santa Maria del Mar de Barcelona o el Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, que formava part del bisbat de Lleida, sinó també a les esglésies més humils de barri o poble. Per encàrrec dels serveis de la Generalitat republicana es van formar uns equips que visitaven els pobles de Catalunya i miraven de apreciar l’estat dels monuments i de preservar el que es pogués. D’aquesta manera es va recórrer la diòcesi de Lleida i es va arribar al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, que és a 75 Kms de Lleida, ja a l’actual província d’Osca. Aquest monestir, fundat el 1188 havia viscut diferents vicissituds –des del seu abandonament arran de les desamortitzacions del segle XIX, fins a la lenta decadència de la comunitat de monges i l’incendi destructor de 1936. Josep Gudiol, amb diners de la Generalitat republicana i l’ajut del veïnatge de Vilanova de Sixena, va rescatar, traslladar, restaurar i salvar un patrimoni artístic que estava destinat a la destrucció definitiva i que ara està exposat i protegit al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida i al MNAC de Barcelona. Posteriorment i mitjançant compra es van salvar també diferents objectes d’art i de culte així com es va donar aixopluc al Monestir cistercenc de Valldonzella de Barcelona a les poques monges que quedaven a Sixena. Tot això va succeir perquè li pertocava al Bisbat de Lleida de fer-ho.
L’actual litigi polític entre el govern d’Aragó i els museus i la Generalitat de Catalunya per les obres de Sixena i per les obres de les 138 parròquies de la Franja de Ponent deriva de l’amputació del bisbat de Lleida, amputació totalment instada per interessos polítics dels partits de l’Aragó i Madrid i per la poderosa influència a Roma i a l’Estat Espanyol de la comunitat de l’Opus Dei, que té el seu santuari principal a Torreciudad, a la Ribagorça, prop de Graus.
Va ser entorn als anys 90 del segle XX que coincideixen diversos factors que acaben amb l’amputació del Bisbat de Lleida, la demarcació del qual datava ja de 800 anys; el Vaticà es va plantejar la supressió del bisbat veí de Barbastre-Montsó per la seva debilitat demogràfica i persistent despoblació, però des del 1993 hi havia a Madrid el ministre de Justícia i Interior l’aragonès Juan Alberto Belloch, futur batlle de Saragossa, el 1994 a Roma va ser santificat solemnement el fundador de l’Opus Sant José Maria Escrivà de Balaguer, els partits, la Generalitat i l’església catalana tenien molt poc interès i una notable indiferència envers el patrimoni religiós i cultural de les terres i les parròquies del bisbat de Lleida, just el contrari de la persistència de l’episcopat espanyol: el resultat de tot plegat va ser que no es va abolir el bisbat de Barbastre sinó que el 1995 se’l va ampliar mutilant el bisbat de Lleida i fent coincidir les fronteres religioses amb les administratives de la província i la nova comunitat autònoma de l’Aragó. Vint anys contra vuit segles Així es va complir un vell somni d’abans i després del franquisme: minvar Catalunya i separar la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural, i pagant la resta dels catalans als quals s’encoloma una gran capacitat de destrucció i robatori enlloc d’agrair la salvació d’un patrimoni inigualable. D’això se’n diu a casa meva ser cornuts i pagar el beure.
