Doncs bé, la comunitat o col·lectivitat dels catalans i catalanes dóna molt de sí, si es vol descriure-la des del fenomen tan corrent entre nosaltres com és l’autoodi. Quina estructura o formes adopta? Quines condicions generals són el seu medi de cultiu?
L’autoodi és una forma d’alienació, és a dir una forma que fa que ‹‹algú o una col·lectivitat actuïn d’acord amb interessos que el són aliens per causa d’influències ideològiques o de condicions socials, econòmiques o polítiques››.
El concepte d’autoodi és conegut i utilitzat sobretot en la sociolingüística per definir l’actitud segons la qual els individus busquen d’amagar les característiques individuals que no s’adeqüen als estereotips socials. Sovint el fet de buscar la identificació amb el grup dominant va acompanyada d’actituds intolerants i de rebuig respecte al grup d’origen: en tenim molts exemples d’això en casos com el de l’actor i director teatral Boadella o el filòleg barceloní establert a Mallorca Xavier Pericay o fa més anys el cas del poeta valencià Xavier Casp, uns dels pares del blaverisme.
Però l’autoodi és un fenomen molt més ampli del que ens pensem, que es dóna en múltiples aspectes de l’activitat social, que té una estructura multiforme i és producte d’un medi de cultiu perfectament identificable i per tant combatible.
Quin és el medi de cultiu de l’autoodi? Indiscutiblement un estat social general de subjecció, subordinació, dominació i humiliació a tots nivells, de resultes del qual la llei del dominador és converteix en una llei intocable i sagrada que el dominat tendirà a admetre com a seva indiscutible: així s’explica la perdurabilitat durant segles i segles de l’esclavitud, del patriarcat i domini masculí sobre les dones, de les bases intocables de la propietat privada dels mitjans de producció i en el cas particular de la comunitat dels catalans la subjecció durant segles a la dominació castellano-espanyola. Quan sents parlar gent com la vicepresidenta espanyola i la seva defensa de l’imperi de la llei és quan veus una mostra clara de com actua la dominació; quan un Tribunal Constitucional espanyol et diu que no val res que hi hagi hagut una iniciativa legislativa popular- i una llei del Parlament català que la va acollir- en favor del respecte als animals i que ens vol obligar a continuar la tortura de les corridas tens una altra mostra clara de com actua la humiliació sistemàtica; quan un tribunal espanyol, ja sigui el suprem, el constitucional o el de justícia regional, t’obliga a no protegir la teva llengua, ni el sostre, ni la salut ni l’educació de la teva gent empobrida tens una mostra més de com actua el sistema de subordinació. Sense la immersió perdurable i metòdica en aquesta subjecció i humiliació sistemàtiques no es generaria el mecanisme d’alienació col·lectiu i individual de l’autoodi.
El fet és que aquesta subjecció constant s’acaba interioritzant i convertint en una segona pell emocional i psicològica que guia les reaccions socials col·lectives.
Les estructures i formes que adopta l’autoodi són múltiples i ens les trobem en tota mena de situacions des de les més elementals com la manca d’estima envers la pròpia llengua i la reticència a admetre-la com a futur patrimoni comú de tota mena de nouvinguts, fins al comportament subordinat que ens produeix la por a la simple existència del conflicte o a la seva intensificació. D’això en tenim nombrosos exemples en el camp de la política de cada dia des de la més menuda o gairebé irrellevant com ha estat a Barcelona l’últim pregó oficial de la Mercè o les batusses força més importants entorn a la significació del Born, fins a polítiques de gran volada i de conseqüències perdurables com han estat la lectura que s’ha fet de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015 o els debats entorn al procés cap la independència, -si el procés va endavant o va endarrere, de quina manera s’ha d’abordar l’eixamplament de la base social de l’independentisme, quines polítiques lingüístiques han de definir la nova constitució catalana, quines polítiques socials, ambientals, econòmiques, educatives, de recerca, convenen més a les classes populars catalanes, com combatre el patriarcat de manera efectiva...-
Cadascuna d’aquestes situacions les processem gairebé sempre amb les ulleres de l’autoodi i donant massa sovint per bones les visions i relats sorgits de la ideologia de la dominació que s’escampen per tot el cos social.
Per exemple el tema del pregoner oficial de la Mercè 2016, triat per l’actual ajuntament i àmpliament impugnat per molts barcelonins, li serveix al columnista de la Vanguardia Antoni Puigvert (9-08-16) per acusar ‹‹uns quants rondinaires de la corda independentista›› de ‹‹no estar prou atents als tipus que no surten mai al mapa de les abstraccions catalanes››. Del ressentiment i menyspreu envers la catalanitat del pregoner, Puigvert en treu la conclusió que ‹‹la pretensió independentista del catalanisme actual no aconsegueix crear vincles d’empatia amb una part substancial de la societat catalana››.En una sola columna fa sortir tots els tòpics de l’autoodi i insinua la història evangèlica que posa en boca de Jesús el consell de parar l’altra galta (‹‹Però jo us dic, a vosaltres que m’escolteu: estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien,beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us ultratgen. A qui et pega en una galta, para-li també l’altra, i a qui et pren el mantell, no li neguis tampoc la túnica...›› Lluc 6,27-29) Aquest consell de parar altra galta i tornar bé per mal és pervers aplicat a la política, sobretot quan el que ha de parar l’altra galta és el que està sotmès, menyspreat, i anorreat. Què lluny està, doncs, del comportament de l’insubmís, del rebel, del que defensa la seva dignitat!
I és que l’autoodi exacerba els sentiments de culpa i de vergonya, de necessitat de “parar l’altra galta”; provoca un augment de sentiments negatius: “els catalans som poc empàtics,“patim de paranoies resistencialistes quan volem viure sempre en català”;“hauríem de ser més tolerants amb la diversitat”; “hauríem d’obrir-nos a l’altre”, “hauríem de seguir els exemples també evangèlics dels comportaments compassius del pare amb el fill malbaratador i calavera i del pastor amb l’ovella negra esgarriada”...
I aplicat a la política provoca la ideologia de la subordinació; s’estenen com un verí malèfic per tot el cos social mantres repetits obsessivament com “som pocs i malavinguts”; “no hem arribat al 50% d’acceptació popular de la independència”,”un referèndum sobre la independència seria boicotejat pel NO i no valdria per res”, “ els partidaris del dret de decidir cada cop són menys i el famós 80% és una entelèquia”, “no som seriosos ni tenim dirigents ni lideratges convincents”, “només ens dediquem a fer performances més o menys pintoresques”, “tot és un processisme mentider”,”que la impaciència no ens faci traïdors” etc etc... Altres opinadors comencen a insistir que si el referèndum aspira a algun tipus de reconeixement internacional, cal plantejar-se seriosament un quòrum d’aprovació més enllà de la majoria de vots emesos i parlen de criteris molt estrictes de majories, com per exemple l’aprovació del 75% del cens!; és una manera indirecta de fomentar el pessimisme i de dissuadir els més indiferents o indecisos En canvi polítics com Antonio Baños en una entrevista recent denuncia molt encertadament ‹‹ que l’independentisme comet l’error de voler eixamplar la base i donar la mà. Hem de tirar pel dret i aleshores la gent vindrà. I no al revés››.
Un altre exemple dels estralls que pot provocar l’autoodi el trobem en la manera tan desencertada com s’han interpretat els resultats del 27S de les eleccions autonòmiques/plebiscitàries pels mateixos independentistes. Es va dir que només amb un diputat més de la majoria absoluta ja es donava peu a tirar endavant el procés independentista , no pas que això depengués del nombre de vots! De seguida, però es va menystenir aquest criteri i es va començar a fer córrer la interpretació del 48% en nùmeros rodons i que això ja feia que aquestes plebiscitàries no valguessin per res perquè s’havia demostrat que els votants proindependència no arribaven al 50%; tothom sembla que va acceptar que els vots de partits com Unió, En comú o el partit animalista enlloc de ser considerats nuls des del punt de vista del plebiscit anaven a parar a la bossa del “No “ i d’allà no s’han mogut barrejats amb les tupinades respecte al vot exterior. Només uns partits afectats per les ulleres de l’autoodi han pogut admetre una interpretació tan perversa i no s‘han enfrontat amb les versions tergiversades que fan córrer els del PP, C’s , el grup Godó i els lobbis unionistes.
Ens falta , doncs, molta pedagogia pròpia per combatre l’autoodi : molt cultiu conscient de l’autoestima, molt d’autocentrament en totes les qüestions des de les més simples a les políticament més complexes, molt treballar els sentiments de dignitat insubmissió i justícia; molt mirar la realitat de cara sense deixar-se entabanar per l‘optimisme temerari ni per la por al fracàs ni pels cants de sirena de les terceres o quartes vies fraternals.
Però les receptes per superar l’autoodi requereixen un altre article.
