VENIM DE LLUNY
És cert que el moviment d’emancipació nacional de Catalunya – i dels Països Catalans- ve de lluny i la data més clau és el 1714 de l’anomenada Guerra de Successió i els coneguts Decrets de Nova Planta, que pretenien esborrar del mapa les institucions polítiques, econòmiques i socials de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses; és cert també que aquest projecte polític de la nova monarquia dels Borbons, a través de guerres, dictadures, cops d’estat i restauracions monàrquiques no ha aconseguit crear un estat espanyol consolidat i respectat; el moviment d’emancipació i d’alliberament nacional dels catalans sempre ha estat viu i operatiu amb més o menys força des de la derrota i ocupació de 1707-1716: primer s’anava plantejant un projecte que pretenia aconseguir una mena d’estat espanyol millor, plurinacional, obert a les diverses necessitats d’aquesta pluralitat, obertament republicà i antiborbònic (1ª República espanyola, molt curta febrer 1873- desembre1874; 2ª República espanyola, abril 1931- abril 1939); aquest projecte de regeneració de l’Estat Espanyol per part dels catalans ha fracassat completament i poc a poc s’ha anat configurant un altre projecte alternatiu a l’anomenada Espanya de les Autonomies, que és un projecte de construcció d’una República Catalana Independent; l’Adéu,Espanya... que va fer famós el final d’un poema del conegut poeta Joan Maragall (1860-1911) s’ha traduït, ara mateix, en un moviment polític poderós, que treballa clarament per la independència i per l’emancipació nacional i social i que aquest 1 d’octubre de 2017 preguntarà democràticament als ciutadans i ciutadanes de Catalunya si volen que “Catalunya sigui un estat independent en forma de república”. L’Estat Espanyol i el seu govern del Partit Popular no vol ni tan sols que es faci la pregunta, ni que els catalans exerceixin el dret d’autodeterminació i de resposta.
10 MOMENTS QUE EXPLIQUEN LA SITUACIÓ ACTUAL
Per entendre la situació actual cal retrocedir una dotzena d’anys i situar-se l’any 2005 en què s’accentua la crisi política del sistema autonòmic constitucional espanyol (cal recordar que la Constitució Espanyola del 1978 va ser severament reinterpretada en sentit restrictiu només tres anys després, arran del cop d’estat militar de 23-Febrer de 1981).
1.- anys 2005-2006:
Són els anys en què el Parlament autonòmic català, amb el nou govern tripartit de PSOE-PSC, ERC i ICV-EUA, presidit per Pasqual Maragall (nét del poeta) consensua un nou text més ambiciós de l’Estatut d’Autonomia votat per 120 vots favorables i 15 en contra de 135 parlamentaris; ràpidament el text és rebutjat al Parlament espanyol i, mentre els partits polítics (com la coalició CIU) intenten un acord amb el govern espanyol del socialista Rodríguez Zapatero, la societat civil catalana comença a organitzar pel seu compte el rebuig a l’estatut retallat i el No al referèndum que el voldrà aprovar: neix la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) que convoca una manifestació el 18 de febrer de 2006 amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir . Tot i no comptar amb el suport dels partits polítics i de les grans entitats com Òmnium Cultural (OC), i que només ERC s’afegeix a última hora, la manifestació és un èxit extraordinari de participació popular amb més de 150.000 persones. Queda clar, doncs, que el nou estatut no comptarà en el referèndum amb gaires simpaties.
2.- Anys 2006- 2007: el referèndum del nou Estatut
El 18 de juny de 2006 es celebra el referèndum sobre el nou Estatut després d’una dura batalla política entre la PDD juntament amb tota una sèrie de plataformes sectorials partidàries i organitzades pel NO i la majoria de partits institucionals (excepte ERC) que defensen el SÍ. El resultat del referèndum és d’una participació que no arriba al 50% i d’aquesta participació el 27% és de rebuig entre NO (20’7%) blancs (5’34%) i nuls. L’Estatut és, doncs, aprovat en referèndum; però aleshores el 31 de juliol de 2006 el Partido Popular, després d’una recollida de signatures per tot l’Estat contra el nou estatut, presenta recurs al Tribunal Constitucional contra el text aprovat en referèndum i el TC l’admet. Comença una batalla política i jurídica que durarà 4 anys - enmig de la crisi econòmica i social mundial que es fa evident des del 2007- el resultat de la qual, d’encara més retallada d’un estatut ja referendat, certifica que el model autonomista espanyol ha fracassat i que el moviment popular català ja no vol més retallades i estatuts sinó que vol tirar endavant un nou projecte de país: un estat amb sobirania pròpia.
3.- Anys 2007-2009 La mobilització popular
Són anys de mobilització popular i de construcció de les organitzacions sobiranistes (la CUP s’organitza a Barcelona; es celebra el 3er Congrés Catalanista; es firma un 1er Pacte per l’Autodeterminació; comencen les Consultes Populars sobre la Independència a partir de la primera consulta a Arenys de Munt; es funda la plataforma Sobirania i Justícia vinculada als cristianodemòcrates, hi ha una activitat intensa de Plataformes com la Plataforma per la Llengua, la Coordinadora per la Llengua Catalana (CAL), la Comissió de la Dignitat, el moviment Som escola.cat; comencen els Actes de Sobirania al carrers...
La PDD organitza la campanya popular de signatures Decideixo decidir ( 71.826 verificades, que es lliuren, mesos després, a la comissió de peticions del Parlament el 20-01-09) i convoca una nova manifestació, altre cop multitudinària, (1-12-07) amb el lema Som una nació i tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures en protesta pel desastrós servei energètic i de transport ferroviari que pateixen els catalans i els peatges de les carreteres. El 7 de març de 2009 es convoca una anada popular a Brussel·les els 10.000 a Brussel·les en un dels primers actes importants d’internacionalització “del cas dels catalans”. Es multipliquen els anomenats “actes de sobirania” i concentracions i manifestacions que tant reclamen acabar amb la precarietat laboral i les retallades en els serveis socials de sanitat, educació i prestacions socials (gran manifestació 28-03-09); com reclamen la normalització lingüística del català (19-04-09) i una televisió de tot el territori catalanoparlant: Iniciativa Legislativa Popular per una Televisió sense fronteres amb 500.000 firmes que són desestimades pel Parlament espanyol; com encerclen el castell de Montjuïc de Barcelona, escenari de grans repressions i afusellaments (16-05-09) en nom de la Comissió de la Dignitat de recuperació de la memòria històrica i de tota la documentació catalana confiscada en la immediata postguerra; es celebra un multitudinari i simbòlic enterrament de la Constitució i l’Estatut amb sengles taüts (11-juny-2009) en la commemoració de la jornada històrica de 1640 coneguda com a Corpus de Sang i una concentració amb milers de persones a Barcelona com a Acte de Sobirania (27-juny-2009). L’11 de Setembre en el dia nacional de 2009 es convoca per a 3 dies després -el 13 de setembre el primer referèndum-consulta popular sobre la independència a la població d’Arenys de Munt.
4.- anys 2010-2012: crisi econòmica i social; sentència del TC sobre l’estatut i les consultes populars sobre la independència; emergència de moviments socials alternatius
Tres fets centren aquests anys i s’entrecreuen en la societat catalana: la realitat d’una crisi financera i econòmica mundial sense pal·liatius que arriba a l’Estat Espanyol i a Catalunya i provoca una autèntica emergència social amb una desocupació desbocada i una gran precarietat i retallades en els recursos socials; és una situació que està a la base de la resposta de moviments coneguts com del 15 M. o dels “indignats” i del naixement de nous partits polítics com l’actual Podemos/Podem. Són moviments de tipus regeneracionista que no es plantegen una ruptura amb la monarquia borbònica nascuda en el postfranquisme ni un replantejament de les estructures de l’estat espanyol centralista; sí que proposen una regeneració ètica del sistema de partits i una lluita contra la corrupció i contra els excessos del sistema financer capitalista i els seus beneficiaris (“la casta” que en diuen). La crisi econòmica i social també origina l’emergència de moviments i plataformes socials diverses com la coneguda Plataforma d’afectats per la hipoteca (PAH), els moviments ecologistes que lluiten per protegir el territori de la depredació immobiliària i dels gegants energètics (lluita contra la MAT), la lluita per una sanitat i una educació universals, la lluita contra les lleis d’estrangeria i els CIES.
Però és la lluita per l’emancipació nacional la que constitueix un autèntic desafiament polític i social: durant dos anys, sense interrupció, en successives onades s’organitzen les anomenades consultes populars sobre la independència, que són considerades pels experts com una etapa constituent fundacional de l’independentisme polític actual: del setembre del 2009 a Arenys de Munt fins l’abril del 2011 a Barcelona es realitzen de forma autoconvocada, autoorganitzada i autofinançada consultes en 555 localitats, convocades al marge de la legalitat espanyola entre els empadronats a cada localitat més grans de 16 anys; la pregunta consensuada per a totes les consultes era suficientment clara i explícita: ‹‹Està d’acord que la nació catalana (o Catalunya) esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea (o a Europa)››? Més de 60.000 voluntaris van gestionar i verificar 885.000 vots, la gran majoria favorables al SÍ (entre 80 i 90%).
Es va tractar, doncs d’un exercici notable de sobirania popular.
Les actuacions de la PDD i l’acció de les consultes populars van preparar la reacció que es va produir el 2010 arran de la sentència negativa del Tribunal Constitucional que invalidava l’estatut aprovat pels catalans en referèndum. S’havia anat acumulant una gran tensió i la mobilització de protesta i d’indignació moral popular va ser enorme: l’autonomisme en aquell moment va signar la seva sentència de mort, mentre més de mig milió de persones desfilaven el 10-juliol-de 2010 sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”
Tota aquesta efervescència i tot aquest treball organitzat explica la importància històrica de l’11 de setembre de 2012 amb una milionària participació sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa. Però també explica que la societat catalana reaccioni i es manifesti massivament davant de temes internacionals com les guerres a l’orient mitjà i l’acollida dels refugiats que fugen d’aquestes guerres (moviment Casa nostra-casa vostra, plataforma Stop Mare Mortum, manifestació multitudinària “Volem acollir” febrer 2017)
5.- anys 2012-2014: Un projecte cap a la Independència: L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), l’actuació dels partits polítics i els afers de corrupció
El 10 de març de 2012, fruït d’aquesta acumulació d’accions i mobilitzacions. es constitueix formalment l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que ràpidament estén la seva organització en assemblees de poble o comarca o barri o sector per tot Catalunya; està formada per persones individuals a títol personal; el seu objectiu ja és clarament avançar cap a la independència; no busca acontentar els polítics sinó empènyer-los cap a fora de l’autonomisme i de la Constitució Espanyola en un camí irreversible cap a la independència i la construcció de l’estat propi, mitjançant l’exercici del dret d’autodeterminació.
L’ANC convoca la manifestació de l’11 de setembre de 2012 sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa. I el propòsit d’aquesta mobilització és explícit: modificar la dinàmica política i provocar una onada de canvi cap a la ruptura amb la Constitució Espanyola de 1978. L’enorme èxit de participació (gairebé 2 milions de persones) efectivament provoca canvis: el President de la Generalitat, aleshores Artur Mas, s’entrevista amb una delegació de l’ANC que li planteja acabar la legislatura i convocar noves eleccions autonòmiques amb un pacte per la llibertat; Artur Mas havia intentat plantejar un nou pacte fiscal amb el govern espanyol (juliol 2012) per combatre l’asfíxia econòmica i l’espoli fiscal encara més fort que significava el nou Fondo de Liquidez Autonòmico (FLA) en què l’Estat retorna una petita part del que recapta dels catalans en forma de crèdit amb un 5% d’interès. Un autèntic robatori. El No contundent del govern espanyol a un nou pacte fiscal conjugat amb l’enorme mobilització d’aquell 11 de setembre porten el president Mas a convocar eleccions anticipades, tal com reclamava l’ANC.
El nou Parlament –amb inclusió de 3 elegits de la CUP anticapitalista- aprova una declaració de sobirania amb 85 vots a favor, 41 en contra i dues abstencions: els elegits del PP abandonen aquell dia la Cambra.
És, sobretot a partir d’aquest moment, que els serveis secrets de l’Estat i les seves clavegueres munten el que després (any 2017) s’ha conegut com a “Operació Catalunya” dedicada a sabotejar el procés sobiranista amb informacions falses, o bé destapant temes de corrupció a conveniència, seguint el calendari electoral: així s’explica, - ara, anys després, ho sabem- el tema de les gravacions d’una conversa suposadament confidencial entre la presidenta del PP català i una exparella del fill gran de l’expresident Pujol que acusa el seu examant de treure diners cap a Andorra; així s’explica que el mateix expresident Pujol admeti públicament (26-07-14) que té diners no declarats a Andorra, cosa que ensorra, amb raó, la seva imatge pública i el seu llegat polític; així s’explica que poc abans de les eleccions municipals de 2015 s’acusi falsament l’alcalde Trias de tenir diners a l’exterior, acusació que li costa l’alcaldia per molts pocs vots de diferència amb el grup guanyador de l’actual alcaldessa Ada Colau, del nou moviment Podem. Així s’explica que s’activin temes de corrupció que s’arrossegaven feia anys, com l’espoli del Palau de la Música, els presumptes intercanvis de diners cap al partit CDC a canvi de concessions (cas del 3%); així s’explica la conxorxa, també gravada, entre el Ministre espanyol d’Interior Fernández Díaz i el Fiscal en cap anticorrupció de Catalunya que fan servir mitges veritats i moltes mentides dirigides a ensorrar el procés independentista i les lluites alternatives (com ha deixat clar el recent documental Las cloacas de interior).
La PDD, ara ja amb la col·laboració activa de la principal entitat cultural de Catalunya –Òmnium Cultural- i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) continua amb les seves mobilitzacions polítiques, en un concert multitudinari al camp del Barça (Concert per la Llibertat 29-06-2013), i organitzant successivament la festa nacional de l’11 de setembre el 2013 amb una cadena humana que travessà tot Catalunya des de Portbou a Catalunya Nord fins a Vinaròs al País Valencià (1.600.000 participants), la de 11 de setembre de 2014 amb la V dibuixada sobre dos grans avingudes de Barcelona amb 1.700.000) reproduint la bandera catalana amb samarretes grogues i vermelles; l’11S de 2015 “Via Lliure” ocupant tots els kilòmetres de l’avinguda Meridiana de Barcelona. La capacitat de mobilització i d’organització del moviment independentista queda sobradament demostrada i la reiterada reclamació d’un referèndum d’autodeterminació també.
6.- anys 2014- 2016 Cap al referèndum d’autodeterminació
L’intent de diàleg del govern català amb el govern espanyol passa per diverses etapes que van des de la presentació pel president Mas de 23 propostes concretes que parlen de finançament, competències, infraestructures i llengua i cultura (31-07-2014) fins a la presentació per part del nou president Puigdemont de 46 propostes concretes (20-04-2016); totes les propostes són negligides, sense rebre ni tan sols resposta.
Al mateix temps des del 2012 fins a 18 vegades són proposats des del Parlament Català camins legals des del punt de vista de la Constitució Espanyola per facilitar la convocatòria d’un referèndum acordat: les més importants són el 24-07-2012, i el mateix 2012 a l’octubre; el 8 d’octubre de 2013 i en el debat sobre l’Estat de la nació del mateix 2013; la proposta més destacada es realitza el 8 d’abril del 2014 quan tres diputats, que representen els màxims dirigents parlamentaris de CDC-CIU (Jordi Turull), ERC (Marta Rovira) i ICV-EUA (Joan Herrera) van al Parlament Espanyol i proposen formalment en sessió solemne la possibilitat de realització d’un referèndum sobre el futur de Catalunya mitjançant l’aplicació de l’article 150.2 de la Constitució; la proposta és àmpliament rebutjada per 299 vots sobre 350 diputats i diputades. El tema del referèndum acordat es proposa una i altra vegada en forma de preguntes parlamentàries orals i escrites per part d’ERC, el nou PdCAT (ex-CDC-CIU), el grup basc Amaiur; la resposta sempre és una negativa rotunda i una defensa d’una lectura molt restrictiva de la Constitució Espanyola, obviant les 5 vies constitucionals que els experts assenyalen: article 92.1 de la CE; Llei de Consultes per la via de referèndum aprovada pel Parlament català el 2010, recorreguda pel TC però vigent; transferència o delegació de funcions de l’Estat prevista a l’article 150.2 de la CE; Llei de consultes no referendàries basada en l’article 122 de l’Estatut; reforma constitucional que ampliï l’article 92 introduint un incís per contemplar consultes autonòmiques a l’hora de prendre “decisions polítiques de transcendència especial”. Cap d’aquestes vies han estat considerades pel govern i el Parlament espanyol.
La voluntat de tirar endavant el referèndum continua i el setembre del 2014 s’aprova al Parlament la Llei de Consultes Populars no referendàries i altres formes de participació (106 a favor, 28 en contra) i el President Mas firma la convocatòria de consulta (27-09-14), convocatòria que es suspesa de seguida pel TC i substituïda pel govern català per una consulta plantejada com a procés participatiu no vinculant, que es realitza (09-11-14) malgrat que el govern espanyol i el TC s’hi oposen però sense usar la força per evitar-ho. El resultat és que, tot i les prohibicions i la por, que l’Estat Espanyol ha volgut escampar, van a votar 2.305.290 persones, (un 37,02% ) sobre un total de 5.510853 possibles) contestant una pregunta ramificada: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? (Sí/NO) En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent? (Sí/NO) : 80,91% Sí-Sí; 10,02 % Sí-No; 0,97% Sí/en blanc; 4,54% NO. Aquest procés participatiu va ser considerat un èxit molt important i el govern de l’estat va intentar, primer menysprear i mofar-se de l’acció i després van decidir perseguir judicialment i castigar penalment el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la Consellera d’Ensenyament Rigau als quals consideraven principals responsables organitzadors de la consulta.
Un cop tancades totes les vies d’un acord de referèndum pactat, queda com a única via el referèndum organitzat pel govern i per la majoria absoluta dels parlamentaris catalans mitjançant una llei catalana que així ho estableixi i amb el suport de la societat organitzada, sobretot en el Pacte Nacional pel Referèndum (23-12-2016) al qual van adherir-se més de 4000 entitats i més de 400.000 persones. És el referèndum d’autodeterminació convocat pel 1r d’octubre de 2017.
7.- El sistema polític català sofreix una profunda alteració i els resultats electorals a la Comunitat Autònoma de Catalunya també.
Ja el 2012 la PDD remarcava que ‹‹a nivell de partits polítics segurament que es produirà una reconfiguració de les forces polítiques de Catalunya amb un desplaçament clar de l’eix classic i obsolet esquerra/dreta cap a l’eix independència/ unionisme dependentista espanyol ››. També deia que ‹‹els partits de matriu catalana haurien de reduir la seva fragmentació a nivell electoral i arribar a acords amplis tant de cara a les eleccions com de cara a la política nacional›› i que ‹‹el PSOE-PSC hauria de triar entre ser un actor polític català o ensorrar-se en el no res››.
De fet, a partir d’aquella data s’ha anat produint un autèntic terratrèmol en el sistema de partits català, “un tsunami” com l’ha definit l’historiador Joan B Culla al seu llibre El tsunami. Com i per què el sistema de partits ha esdevingut irreconeixible (ed. Pòrtic 2017)
Sense voler ser exhaustius els principals canvis en el sistema de forces polítiques es produeixen tant en el camp sobiranista/independentista com en el camp dependentista/unionista: la coalició CIU entre CDC i els demòcratacristians d’Unió Democràtica - que havia estat el pilar polític fonamental de l’autonomia catalana i que havia governat Catalunya durant més de 20 anys - es trenca definitivament (17-06-15 els 3 consellers d’UDC abandonen el govern); la confessió del líder fonamental i fundacional de CDC i expresident Jordi Pujol que tenia molts diners a l’estranger sense declarar ensorra totalment el seu partit i obliga a una refundació política d’aquest espai que el juliol del 2016 funda el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCat); per la seva banda UDC desapareix i una part dels seus militants funden Demòcrates de Catalunya (7-11-2015); els anticapitalistes assemblearis de la CUP entren a la lluita institucional nacional i aconsegueixen ser decisius al Parlament català (legislatures X (2012-2015 i XI 2015- ); ERC reforça el seu paper en la centralitat política sobiranista amb un creixement sostingut; la constel·lació dels indignats del 15 M, amb diferents noms que juguen amb els conceptes de “En comú” i “podem”, s’acosten als exeurocomunistes d’ICV-EUA per formar un nou grup polític que ara es diu Catalunya en Comú (maig 2017) i que manté una ambigüitat calculada respecte al referèndum, posició que marcarà la seva sort política immediata i futura tant en el camp municipal (Barcelona, en la que ara governa en coalició amb PSOE_PSC) com en el nacional català. En el camp de l’unionisme la batalla serà molt cruenta perquè es disputen les restes de l’autonomisme espanyol sobretot tres grups polítics: un de recent, C’s (Ciudadanos/partido de la ciudadania) fundat el juliol de 2006 amb l’objectiu clar de protagonitzar una refundació d’Espanya en clau liberal-capitalista i eliminar políticament els autonomistes/sobiranistes i qualsevol indici de catalanitat lingüística i cultural; i els tradicionals PSOE-PSC, en clara decadència però que manté, amb les aliances que calguin, alguna cosa del seu antic gran poder municipal i el PP, que no para d’encaminar-se cap a la residualitat a Catalunya i que se sosté només per la seva posició dominant al govern espanyol. Passi el que passi a partir de l’1 d’octubre el panorama polític a Catalunya ja no tornarà a ser el mateix i les coalicions electorals com l’actual JuntsxSí o coalicions de concentració en un sentit independentista o espanyolista, tant a nivell municipal com en convocatòries nacionals concretes, no es poden descartar.
Efectivament, la novetat electoral, després de la consulta del procés participatiu del 9N, ha estat la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques en clau de plebiscit sobre la independència i l’articulació d’una coalició entre CDC (en fase de liquidació i refundació en PDeCat), ERC i persones individuals de prestigi que es va presentar amb el nom de JuntsxSí i un programa de compromís amb la convocatòria d’un referèndum i un avanç cap a la independència. Entre aquesta coalició i la CUP, tots partidaris de la independència, encara que amb programes socials ben diferenciats, van sumar el 27-11-2015 una còmoda majoria absoluta de la cambra amb una participació molt alta del 77,45% i un 48% clarament i explícita pel Sí a la independència (1.966508 vots) i 1.608840 explícitament pel No. La resta de vots no poden ser atribuïts clarament a cap de les dues posicions.
La XI legislatura autonòmica es preveia políticament complicada i així ha estat: va començar amb una resolució solemne de la majoria absoluta del Parlament (1-11-2015) ratificant-se en la voluntat d’avançar cap a la construcció d’una Catalunya independent en forma de república (procés constituent i de desconnexió de l’Estat Espanyol) i comprometent-se a tirar endavant una sèrie de mesures de millora social contra la pobresa energètica, la manca d’habitatge, per millorar la sanitat, l’educació, i una sèrie de drets i llibertats. El debat d’investidura del candidat Mas va quedar bloquejat per manca d’acord entre JuntsxSí i la CUP, que veia en Mas un descendent massa pròxim als problemes de corrupció de l’expresident Pujol i el seu partit CDC, fins que in extremis Mas va renunciar a la seva investidura i va proposar com a substitut l’alcalde de Girona, i president de l’AMI, Carles Puigdemont, que va ser investit com a 130è President de la Generalitat (10-01-2016). La XI legislatura que presideix Puigdemont ha hagut de afrontar i perdre el debat de pressupostos de 2016 i sotmetre’s a una moció de confiança (28-09-2016), que va guanyar plantejant el ja cèlebre “o referèndum o referèndum en 18 mesos” en el sentit que la manca d’acord amb el govern espanyol per celebrar el referèndum no aturaria la seva celebració, tot i que un acord era preferible i es treballaria per aconseguir-lo. Aquest canvi de clima polític ha propiciat l’aprovació dels pressupostos per al 2017 per part de JuntsxSí i la CUP.
8.- Anys 2016-2017 La judicialització de la política
La resposta del govern i del Parlament espanyol no és una resposta política sinó purament i exclusiva una resposta judicial, que posa de relleu que no hi ha una separació de poders entre l’executiu, el legislatiu i el judicial espanyols. Malgrat les dificultats econòmiques, socials i polítiques i les greus evidències de profunda corrupció, el PP guanya sense majoria les eleccions espanyoles de 2015 (20-12-15) però no aconsegueix la investidura del seu candidat Rajoy, la qual cosa obliga a repetir les eleccions el 26 de juny de 2016 que torna a guanyar el PP sense majoria i prolonga un govern interí fins el 29-10-16 en què el PSOE, amb un secretari general defenestrat i una gestora provisional, li ofereix l’abstenció.
Aquesta situació d’inestabilitat política prolongada no impedeix que tot l’aparell judicial –Fiscalia, Tribunal Suprem (TS), Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Tribunal Constitucional, Audiència Nacional - i tot l’aparell polític – Consejo de Estado, Govern espanyol en funcions, Parlament espanyol paralitzat- i fins i tot últimament el Tribunal de Cuentas- es posin a treballar intensivament en la judicialització del procés català, la persecució, judici i condemna dels governants catalans, la suspensió pel TC de moltes de les lleis que el Parlament Català va elaborant i aprovant, la imputació (condició d’investigat) de la Presidència i membres de la Mesa del Parlament i l’entrada de la Guardià Civil sense mandat judicial a les seus del Parlament i del Govern de la Generalitat més que per investigar, per intimidar els parlamentaris i funcionaris d’aquestes institucions.
Així el 6 de febrer de 2017 són jutjats pel TSJC l’expresident Mas, l’exvicepresidenta Ortega i l’exconsellera d’ensenyament Rigau; i dies després al Tribunal Suprem l’exconseller de la Presidència i diputat a Corts Homs; l’acusació és de desobediència al TC en la consulta participativa del 9-11-14; tots quatre son trobats culpables i condemnats a inhabilitació política de 2 anys, 18, 21 i 13 mesos i a multes de més de 30.000 €, sentències que estan recorregudes pels implicats.
L’altre front judicial es dirigeix directament contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell –que havia estat Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana- i aquells membres de la mesa del Parlament que havien facilitat- com era la seva funció i obligació – el debat i la votació parlamentària sobre el full de ruta cap a l’exercici del dret d’autodeterminació: entre el 8, el 12 de maig i el 12 de juny de 2017 són cridats a declarar la Presidenta, el vicepresident i tres membres de la Mesa del Parlament també per desobediència a les resolucions del TC.
Cada vegada que un dirigent polític és citat al TSJC una multitud entre 20 i 30 mil persones els donen suport i els acompanyen fins a les portes del tribunal a l’entrada i a la sortida.
I els parlamentaris no són els únics a ser perseguits: regidors de Vic i Badalona, l’alcaldessa de Berga i alts funcionaris de la Generalitat estan sent citats i interrogats per diferents acusacions respecte a l’ús de banderes estelades, per no haver respectat la festa nacional Espanyola del dia de la Hispanitat (12 d’octubre) i per altres mostres de desobediència u opinions considerades de desafecte envers l’Estat espanyol.
També les multes de milers d’euros cauen sobre entitats i persones de tota mena i des de fa anys: unes són directes, com les que va rebre Acció Cultural del País Valencià per mantenir oberts els repetidors de TV que havíem instal·lat i pagat entre tots per tal de garantir l’espai de comunicació en català al qual tenim dret i que l’estat ha bloquejat; altres les han rebut indirectament com el Futbol Club Barcelona per haver permès l’exhibició multitudinària de banderes estelades.
9.- anys 2016-2017 El Tribunal Constitucional, el Tribunal de Cuentas i els ministeris econòmics agents principals de l’estat per frenar el referèndum.
El Tribunal Constitucional fa anys que s’ha anat convertint en un tribunal utilitzat políticament molt més enllà de les seves funcions d’interpretar la constitució amb potestat per declarar si una llei és inconstitucional i amb potestat per defensar la violació dels drets fonamentals i les llibertats públiques reconegudes a la Constitució. S’ha convertit en un instrument dels partits polítics en el poder, en un camp de batalla entre ells a l’hora de nomenar els seus 12 membres; per aquest camí ha anat perdent credibilitat i autoritat fins a esdevenir un òrgan en aquest moment totalment desprestigiat.
En aquest sentit encara l’ha desacreditat més que el govern del PP, en una lectura única d’urgència sense cap debat, aprovés (16-10-2015) una reforma del TC que l’habilita per imposar multes coercitives a les autoritats i empleats públics o particulars que incomplissin les seves resolucions , sense fixar cap criteri de gradació, i per suspendre en les seves funcions aquestes autoritats i empleats públics. Tothom va interpretar que aquesta reforma urgent era feta a mida per aplicar-la a l’autonomia catalana, als dirigents polítics catalans i als particulars que dirigeixen les principals entitats sobiranistes.
Al mateix temps s’ha desenvolupat des de tots els ministeris, sobretot els econòmics, com el d’Economia, Hisenda, Foment, Energia tot un pla sistemàtic d’escanyament econòmic de l’autonomia catalana, (el FLA, l’obligació de sotmetre setmanalment al control del govern espanyol la despesa de tots els departaments, la intervenció del TC contra la Llei de Pressupostos 2017, la desinversió en el sistema ferroviari...); i els ministeris més polítics s’apliquen des d’Exteriors, Justícia, Interior, Educació o Presidència a atacar sistemàticament les competències autonòmiques, els drets lingüístics dels catalans, les gestions de les delegacions catalanes a l’exterior; El Ministeri de l’ Interior té al seu càrrec tot el conjunt d’accions legals i no legals destinades a soscavar la feina dels Mossos d’Esquadra, tergiversar informacions, difondre notícies falses, escampar rumors malignes, embrutar la reputació dels polítics sobiranistes, i intoxicar l’opinió pública. I Justícia manega el tema de la corrupció a Catalunya – que és real- amb el calendari i el ritme que els convé per fer més mal políticament i no precisament per fer justícia.
I la voluntat d’escanyar econòmicament no únicament tot el país sinó també les entitats com l’ANC o OC queda palesa amb les quantioses multes que se’ls estan imposant a voltes basant-se en què no han respectat la Llei de protecció de dades!
10.- Abans i després de l’1 d’octubre de 2017: La Llei de Referèndum i la Llei de Transitorietat jurídica i fundacional de la república
Finalment hem arribat a un mes del referèndum previst per l’1 d’octubre de 2017 i han entrat a tràmit al Parlament Català dos projectes de Llei molt importants: la Llei del referèndum d’autodeterminació, que serà votada al ple que comença el 6 de setembre de 2017 i la Proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república que probablement pot ser votada entre el 6 de setembre i el 20-21.
Són lleis que clarament estableixen una nova legalitat catalana, deslligada des del punt de vista jurídic i d’obediències de la legalitat espanyola; El text de la Llei del Referèndum és ben clar:‹‹Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya›› i en l’article 1 precisa:‹‹ Aquesta Llei regula la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya, les seves conseqüències en funció de quin sigui el resultat, i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya››.
La Proposició de Llei de Transitorietat jurídica i fundacional de la República es proposa ‹‹donar forma jurídica, de manera transitòria, als elements constitutius bàsics del nou Estat per tal que de forma immediata pugui començar a funcionar amb la màxima eficàcia i, al mateix temps regular el trànsit de l’ordenament jurídic vigent al que ha d’anar creant la República, tot garantint que no es produiran buits legals, que la transició es farà de manera ordenada i gradual i amb plena seguretat jurídica; assegurant, en suma, que des de l’inici el nou Estat estarà sotmès al Dret; que en tot moment serà un Estat de Dret››.
A partir de la seva aprovació, la resposta que hi pugui donar l’estat espanyol i el seu govern sembla que pot consistir en una redoblada actuació del Consejo de Estado i del Tribunal Constitucional anul·lant les Lleis i decretant la inhabilitació de la Presidència, dels parlamentaris i del govern i en l’activació de la Ley de Seguridad Nacional aprovada el juliol de 2015 i pensada expressament per atorgar al President del Govern espanyol el control de les institucions catalanes “en caso de desobediencia” i nomenar “una autoridad competente para que lleve a cabo las funciones directivas”. Ni més ni menys que l’anul·lació de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Segur que el poble català respondrà l’11 de setembre pròxim , dia nacional, amb una concentració que superarà totes les anteriors a favor inequívocament de la celebració del referèndum d’autodeterminació.
