Per als més grans la “revolució d’octubre” es refereix a tot el període revolucionari que va derrocar ara fa 100 anys el regim autocràtic i semifeudal dels tsars de l’imperi Rus i va instaurar el règim dels soviets d’obrers i pagesos comunistes. Per a d’altres, també grans, ens pot suggerir la revolució de 1934 a Astúries o Catalunya contra una 2ª República dominada per les forces reaccionàries; hi ha altres “revolucions d’octubre” que tenen en ment molts europeus: per exemple, les manifestacions massives que van aterrar unilateralment i popular el mur de Berlín el 1989 o la revolta popular organitzada contra Slobodan Milôsevic als Balcans.
Però per a nosaltres, catalans i catalanes del 2017, la nostra revolució d’octubre va lligada al període que anirà des del 11 de setembre a la setmana de l’1 al 8 d’octubre; període que s’ha avançat amb la matança i el terror desencadenat a Catalunya per les sectes d’Estat Islàmic; la reacció del poble català a favor del coratge, de la pau i la convivència també forma part d’aquesta revolució.
Així s’havia de titular aquest escrit del mes d’agost i així es continuarà titulant, però els gravíssims actes criminals esdevinguts aquesta tercera setmana d’agost a Catalunya obliguen a fer-ne una reflexió que no per ser d’urgència és més imprescindible i ha de tenir en compte les greus conseqüències polítiques que se’n deriven.
Tenim, en efecte, i de moment, perquè encara hi ha gent molt mal ferida, 16 morts assassinats per un fanatisme sectari disfressat d’ideologia islàmica; tenim 2 morts pels explosius que preparaven; tenim 6 morts a trets dels mossos d’esquadra, entre ells l’autor de l’atropellament intencionat a la Rambla i tenim 4 presumptes integrants del grup criminal detinguts o en llibertat amb càrrecs; tenim uns perfils dels assassins integrants del grup que ens ha deixat a tots consternats, desolats i estupefactes; és evident que per desarticular tot l’entramat que està a la base d’aquests fets concrets seria molt millor tenir molts més detinguts i molts menys morts, tant per poder obtenir més informació i fer uns perfils que ens ajudin en allò possible a entendre què ha dut aquests nois a aquest fanatisme criminal com per, donada la joventut de molts d’ells i la seva falta d’antecedents penals, donar-los l’oportunitat de reintegrar-los algun dia a la comunitat.
És clar també que la matança de Catalunya és una rèplica –no per esperada menys tràgica- d’un terratrèmol sagnant, de molta més gran intensitat, que s’està donant des de fa anys a zones del planeta molt properes a nosaltres i que tenen noms i rostres ben coneguts: Síria i Alep o Raqqa; Iraq i Bagdad o Karbala o Mosul o Fal·luja; Kurdistan i Erbil o Kobani...Turquia i la seva dictadura presidencial, la cruel lluita entre l’Estat d’Israel i el poble Palestí... Tot forma part de les turbulències ja històriques del desmantellament de l’imperi otomà després de la primera guerra mundial i la consegüent recomposició de tota la regió seguint els nous interessos i aliances geoestratègiques i econòmiques dels imperis colonials europeus. I d’una primera a una segona guerra mundial la troca d’interessos ha anat embolicant-se, amb el petroli, el comerç d’armes, el tràfic de persones, el negoci de drogues reals i de drogues ideològiques disfressades de xoc de religions; i sempre, sempre, la gent i els pobles pagant amb mort, dolor, desplaçats, refugiats sense refugi, i exili aquest afany insaciable d’acaparar poder, riquesa i capacitat de matar de les elits planetàries.
També totes aquestes matances tenen responsables polítics i econòmics que ens són molt més propers i presenten clarobscurs molt inquietants, des de la foto funesta del trio de les Açores, i l’actual trio Putin-Trump- Erdogan, fins a les fotos dels Borbons fent negocis armamentístics en conxorxa amb les sinistres monarquies del golf salafistes – wahabistes, que financen les activitats de guerra i terror del califat islàmic o ISIS i que estan darrera dels atemptats a Europa i al món. També entrarien dins d’aquest clarobscur esborronador la trajectòria vital i delictiva de l’imam de Ripoll i la condescendència amb què en diverses ocasions el va tractar la policia i la justícia espanyoles; la negativa de l’Estat espanyol – ja sigui amb govern del PP o del PSOE- a dotar el Mossos d’Esquadra dels recursos humans, tècnics i de logística d’informació que requereix la seguretat de la població de Catalunya; també el sabotatge i la intoxicació informativa que rodeja tot allò referent a les activitats delictives a Catalunya d’arrel considerada terrorista; també els innombrables tentacles i derivades de l’operació Catalunya en mans d’un Fernández Díaz de trajectòria negríssima...
Per totes aquestes consideracions, quan parlem de com enfocar la lluita per la pau, la llibertat i la cohesió social del nostre país anem a parar inevitablement a una sèrie de solucions necessàries, que es poden englobar sense manies en allò que he batejat com la nostra Revolució d’Octubre; és a dir anem a parar a tots els actes de ruptura política i social i al treball en les possibles solucions que- emancipats dels aparells de poder de l’estat espanyol – ens podem plantejar seriosament de cara a la construcció de la República Catalana i la seva contribució a una política global de pau.
La matança d’aquest agost ens ha posat davant dels ulls, inevitablement, una societat catalana que ha d’abordar aquest tema en tots els seus vessants i àmbits per més dolorosos que siguin: ens hem d’assegurar i garantir que no hi pot haver lloc a la nostra república ni per a la xenofòbia, ni per a la retallada de llibertats, ni per a militaritzacions ni per a retrocessos en el camí cap a una societat catalana igualitària, laica, radicalment democràtica, oberta a la complexitat i respectuosa amb totes les identitats ja siguin religioses, de gènere, de procedència, lingüístiques, d’orientació sexual, sempre que es moguin dins d’un sentit de convivència i de cohesió social.
Per tant s’imposa un treball – fàcil de dir i molt difícil de fer- que eviti tant les actituds tòpiques de tolerància i “bonisme poca solta” envers les comunitats més castigades pel sectarisme d’Estat Islàmic –que són precisament els catalans i catalanes d’origen o confessió islàmica- com les actituds xenòfobes, ignorants i d’odi igualment poca solta, que de tot en tenim entre els nostres conciutadans.
La xenofòbia, i en aquest cas la islamofòbia, i els recels mutus profunds entre comunitats amb diversos graus d’arrelament a Catalunya, és una malaltia social que té tractament, però com tots els tractaments requereix la voluntat, el compromís i la cooperació de tota la comunitat o comunitats per abordar-la i combatre-la amb èxit; si es combina amb altres malalties socials molt arrelades en el temps i ens els costums de les nostres societats, com les pràctiques del patriarcat, el rebuig a la laïcitat i a la separació entre pràctiques religioses i pràctiques civils, la confusió en la construcció d’ identitats personals, generacionals, de gènere, familiars, laborals... el resultat és una societat amb aspectes malaltissos i molt fràgil de cara a resistir el pensament sectari, una societat ressentida, amb poca resistència al fracàs i poca resiliència; i aquest diagnòstic val per a les famílies d’arribada més recent i per a les famílies del que se’n diu “famílies catalanes de tota la vida”, passant per les migracions milionàries que s’han produït en els últims 100 anys.
Tenir una societat en construcció i ara amb un projecte engrescador de canvi cap a una república independent no té per què ser dolent, al contrari ens permet i ens permetrà abordar conjuntament aquestes malalties socials i treballar, també conjuntament, per les millors solucions: autoconeixement (és curiós i erroni, per exemple, que s’identifiqui la gent d’origen magrebí de Ripoll com a “marroquina” quan són molt probablement amazics i, per tant, no són àrabs (o moros , en llenguatge col·loquial); un dels problemes que tenim és recuperar les nostres identitats i identificacions originàries: amazics amb la llengua amaziga o tamazight islamitzats però amb una tradició política antiquíssima assembleària, i ara formant part d’un poble que és català, i no políticament espanyo, amb una llengua romànica, el català que ara també és seva. Quèxues, maies, sighs, gent de Catxemira... la mateixa cosa. Desfer tots aquests malentesos identitaris forma part de la feina d’autoconeixement, que es pot fer a l’escola, a les activitats de lleure, a les activitats socials i polítiques en general i sobretot a la feina; al costat de l’autoconeixement hi ha el coneixement i reconeixement, cooperació i barreja social amb l’altre: quan més ens coneguem i ens barregem menys oportunitats hi haurà per a les fòbies i els comportaments excloents; però això és una feina de doble direcció on no s’hi val identificar bons i dolents en funció de si són de la comunitat històrica o de la comunitat més recent i a veure qui és més víctima o qui és més bèstia, qui tracta “millor” les dones i qui les menysprea més.
Perquè una altra de les lluites que haurà de ser conjunta és la de les dones i la superació del patriarcat: quina explicació té que els integrants d’aquestes grups fanatitzats siguin tots nois? Què hi pinten en aquestes famílies els pares mascles? Que hi pinten els imams, mascles tots ells, com els capellans catòlics? Què hi pinten les mares, àvies, mullers, germanes, filles, amigues, condeixebles, nebodes, mestres..? Una de les prioritats urgents que tenim és, usant una expressió de moda, empoderar les dones ‹‹empoderem les dones i eduquem els adolescents›› reclamava amb bon criteri el periodista Antoni Bassas. Doncs, això: hem d’invertir en el món femení com un aliat poderós de la vida i de la transformació social. No fa ni dos dies, com qui diu, les nostres àvies no podien votar ni decidir si volien casar-se o ser mares, i els nostres avis s’horroritzaven si les havia d’atendre una metgessa o una advocada i si els seus fills o néts anaven a parar a mans d’una mestra, una monitora o una entrenadora. Aquesta és una lluita de llarg recorregut però de grans beneficis socials i humans.
També fa dos dies que els capellans catòlics dominaven les nostres vides i encara hem d’entomar la vergonya de sermons/arengues polítiques i mítings com el de l’arquebisbe cardenal de Barcelona totalment rebutjable; encara ens falta molt per ser una república laica amb confessions religioses personals separades de la vida civil. Per això hem de rebutjar també alguns imams, rabins, capellans i pastors que utilitzen el seu poder espiritual per escampar més l’odi i el ressentiment que l’amor i la comprensió des de mesquites, oratoris, parròquies, temples, sinagogues o escoles. La laïcitat ha de ser un valor compartit per tota la societat i el conjunt social ha de vigilar que no es perverteixi el missatge espiritual ni per fer de rastrejador ni identificador de possibles adeptes gijadistes i formadors de futurs“màrtirs assassins”, ni per fer malbé per sempre la vida d’infants víctimes d’abusos i de pederàstia.
