Són tres objectius que des del començament de qualsevol projecte de canvi polític profund – i el nostre ho és, evidentment- s’haurien de tenir en compte, sobretot en aquesta dècada que ja portem de procés independentista clar i contundent, que ha permès, per exemple, tenir la majoria absoluta del Parlament de la CAC i haver obtingut un grup parlamentari –el de la CUP-CC- absolutament decisiu, de cara a garantir una ruptura amb les forces dominants de l’estat espanyol i la construcció des de baix de la República Catalana independent, com a part de la futura Confederació dels Països Catalans.
Aquests tres objectius es poden resumir en les tres finalitats següents:
1.-Assegurar el domini del discurs polític propi i anul·lar les pretensions del discurs unionista o de les diverses i variades cares del discurs dependentista.
2.- Assegurar el domini del calendari i no deixar que s’imposi el calendari del dependentisme.
3.- Assegurar el domini del territori en tots els seus aspectes: polític, municipal, dels punts estratègics de les comunicacions i de l’energia, de les institucions de tot tipus que tenen un paper essencial en la societat...
Tenir un discurs propi sobre la situació política i els esdeveniments que hem viscut i viurem en els mesos pròxims és essencial per assegurar les fortaleses i les oportunitats que la societat catalana organitzada i mobilitzada ens proporciona i per aprofitar-nos, fins i tot, de les debilitats i amenaces que provenen d’un estat poderós però corcat per la corrupció i que reacciona amb una malaptesa política manifesta. Un cop més considero que en l’anàlisi dels resultats de les eleccions autonòmico-plebiscitàries del 2015 varem cometre l’error d’empassar-nos sense més ni més i de donar per bona la valoració de l’unionisme dependentista, que va consistir en repetir per terra, mar i aire una i altra vegada – des d’aleshores i fins ara mateix, dos anys després- que l’ independentisme havia perdut i fracassat i que no tenia el suport de la majoria dels votants, i en sumar a la bossa del NO tots els vots que havien anat a parar a partits com el Partit Animalista, a UDC, a CSQEP i fins i tot al PSC al complet i els vots escassos - per tupinada espanyola- que venien de l’exterior. És evident que aquesta valoració era i és falsa i interessada i conduïa indefectiblement a intentar desvirtuar l’acció parla:mentària i de govern dels grups guanyadors que disposen de la majoria absoluta per decisió democràtica dels votants. Per aquest motiu, per més crits i laments que facin i per més que intentin tocar totes les tecles possibles jurídiques, judicials i mediàtiques per obstaculitzar les lleis i accions a favor del referèndum i de la desconnexió amb el govern espanyol, decisions com les d’aprovar aquestes lleis en lectura única són perfectament legals i demostren amb contundència quina és la majoria absoluta de la cambra.
Revertir aquest discurs central del dependentisme i assegurar l’hegemonia d’un discurs cert i propi, com ja s’està fent, és un dels objectius estratègics que hem de treballar també per terra, mar i aire: res millor que omplir a rebentar els carrers abans, durant i després de l’11 de setembre, omplir els mítings pel SÍ i anar a votar en massa l’1 d’octubre.
Aquest és un exemple de la necessitat del discurs o relat o visió–que ara en diuen- propi però és clar que la imposició i alienació de molts grups socials que s’han anat subordinant al discurs aliè de matriu dependentista no ve d’ara i és molt profunda en el temps i en els diversos aspectes que abasta: diu, amb molta raó, l’intel·lectual Lluís Solà:‹‹ Per als imperialismes de tota mena [...] no n’hi ha prou que els pobles siguin ocupats i vençuts; cal també, que siguin oblidats. I cal, encara, que el poble vençut s’oblidi ell mateix d’ell mateix›› Això és el que ens està passant a propòsit del conjunt de la nació (els Països Catalans), a propòsit de la llengua nacional, a propòsit del nostre passat i el nostre present històric, a propòsit del territori, del patrimoni natural, cultural, social i polític, del patrimoni passat, present i futur de lluites socials. Per això la construcció de la visió i el discurs propi forma part de la lluita per reconstruir i construir la nova República Catalana Independent, desfent mites imposats, recomposant la complexitat social, recuperant l’autoestima i l’autocentrament.
La segona finalitat és assegurar el domini del calendari i no deixar que s’imposi el calendari del dependentisme i de les semidifuntes terceres vies. Ja varem perdre el domini del calendari propi deixant passar oportunitats com les de les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i anys a l’espera que el Tribunal Constitucional espanyol concretés el que sabíem que passaria: la trituració del nou estatut; ja havíem deixat passar l’oportunitat d’una ruptura amb la dictadura tot i que l’independentisme d’esquerres va ser de les poques forces polítiques que va denunciar la Constitució monàrquica del pacte postfranquista... Massa moments hem deixat que el calendari propi no fos tingut en compte: l’acumulació de forces dels anys 2009-2011 de les consultes populars sobre la independència, les mobilitzacions multitudinàries del 2010-2012-2013-2014-2015-2016, el primer assaig d’un possible referèndum convertit en una consulta de gairebé 2 milions i mig de participació popular el 2014, les eleccions plebiscitàries del 2015 guanyades per les forces independentistes... tota aquesta acumulació de forces, repeteixo, hauria d’haver forçat un calendari de referèndum d’autodeterminació molt més ràpid i contundent, sense donar possibilitats que l’estat espanyol, afeblit per una crisi política, econòmica i social gravíssima, tingués temps i forces per aturar la ruptura; ara, doncs, no podem deixar passar el referèndum previst per l’1 d’octubre, i passi el que passi, el calendari de ruptura no es pot aturar: referèndum d’autodeterminació amb una participació significativa, victòria significativa de l’opció del SÍ i el dia 2 declaració solemne d’independència i concreció del procés constituent de participació popular, és a dir el que en diem “La República des de baix”; el calendari propi exigeix que no deixem passar ni un minut entre l’1 i el 2 d’octubre i que ja tinguem establert i concretat el calendari des d’ara mateix.
La tercera finalitat pressuposa que puguem assegurar el domini del territori, entès el “territori” com a espais reals, espais socials i espais estratègics: ens enfrontem amb un estat afeblit i corcat però que sempre s’ha mostrat molt perillós i no ha fet escarafalls a l’hora d’esclafar, extorsionar, eliminar tot allò que ha amenaçat el seu domini i els seus privilegis: el seu comportament actual no ho desmenteix: primer ha triat una política de privatització del càstig i ha activat el que, segons ells, pot fer més mal tenint en compte que ens consideren un poble garrepa, escanya-pobres, corruptible i corruptor. De manera que ara es dediquen a activar no únicament la judicatura, la fiscalia i els tribunals de tota mena sinó el Tribunal de Comptes i tota mena de fiscalitzacions fins a arribar al ridícul més grotesc; seguidament – i aquí , desprivatitzant el càstig i convertint-lo en càstig a tota la societat, estan cometent un error encara més gros i ens dóna a nosaltres encara més oportunitats d’èxit– amenacen tots els polítics partidaris del referèndum, tots els servidors públics que de prop o de lluny tinguin a veure amb el procés referendari, i exhibeixen, sobretot una Guàrdia Civil, de trista memòria, com a agents preferits de persecució i fiscalització. Seguidament ens intimiden dient que ens retiraran el diners que són dels impostos que paguem i que, segons ells, es dignen retornar-nos (i només uns quants) amb els interessos corresponents perquè puguem tirar endavant les escoles, els hospitals, les inversions socials, la despesa farmacèutica, el deute i els seus interessos etc.,etc. Això és el que es veu: cal tenir en compte allò que no es veu: el treball de les clavegueres, els possibles boicots informàtics, la difusió de rumors, calúmnies, notícies falses o distorsionades, el sabotatge a instal·lacions clau ...
Estem preparats per tot això? Podem anar amb el lliri a la mà i la revolució dels somriures? Ens cal l’organització i la mobilització ràpida, permanent i implicada de la gent, amb molta astúcia, calma i determinació: tenir les estructures protegides i preparades per entomar les situacions més compromeses.
