No tenim ni la data ni el text de la pregunta encara, però és evident que no passaran gaires dies sense que hi hagi canvis en aquest sentit, ja sigui assegurant en un paquet polític conjunt Referèndum i Lleis de desconnexió, ja sigui posant en primer terme el Referèndum d’Autodeterminació, seguit de les Lleis de desconnexió en cas de victòria del Sí, o ja sigui en una sola acció Lleis de desconnexió i Declaració d’Independència en cas que l’acció repressiva de l’estat sigui tan intensa i contundent que una votació referendària esdevingui tècnicament impossible tot i que políticament i al carrer sigui un moviment popular massiu i una victòria clara de la democràcia a ulls propis i de la comunitat internacional.
Hi ha hagut en el camp institucional de la CAC (Comunitat Autònoma de Catalunya) noves actituds que evidencien un canvi favorable a la ruptura democràtica cap a la independència: acostumats com estem a acotar el cap, anar de vençuts i ploraners i no aprofitar les oportunitats que una majoria absoluta parlamentària ens dóna, el fet que s’hagi decidit democràticament, en votació parlamentària, que hi haurà lectura única de la Llei de desconnexió i que no es donarà espai i temps a les pretensions de filibusterisme parlamentari dels grups unionistes, és una gran novetat: per fi tenim constància clara que hi ha una majoria absoluta que no vol perdre el temps i que legítimament vota i tira endavant les seves propostes, com per altra banda s’ha fet en molts parlaments, inclòs el parlament espanyol, quan ha convingut.
També entraria en la categoria de canvi institucional l’acceleració, impulsió i sortida solemne a la llum pública del Pacte Nacional pel Referèndum que dóna cobertura política a institucions, entitats, i milers de persones que han signat individualment el manifest: més institucional encara ha estat la presa de posició del govern de Catalunya i els càrrecs administratius que s’han compromès a l’aplicació del dret d’autodeterminació i a fer totes les accions que comportarà la convocatòria i realització del referèndum.
Hi ha quatre sectors que també estan en moviment: el sector estricte dels partits polítics parlamentaris que es van alineant entorn de la necessitat del referèndum i de la participació ciutadana en la votació o bé en contra de l’exercici del dret de votar en referèndum i contra tota participació (és a dir que decidiran probablement un boicot actiu); la força política que no es vulgui alinear en un d’aquests dos camps, quedarà, vulgui o no vulgui, automàticament en el camp del no al dret de votar en referèndum: no serà possible mantenir l’ambigüitat tal com desitgen alguns dirigents de la nova/vella Catalunya en Comú i – no ens enganyem- també alguns dirigents de les forces del govern. El cas de Catalunya en Comú, per a gent que varem viure les lluites de la transició, fa, realment, molt mala espina: després d’embolicar la troca tant com ha pogut - que si referèndum pactat, que si dret de decidir sense concretar què cal decidir, que si referèndum amb garanties, que si empara de la Comissió de Venècia, que si naps que si cols, que si tomba que si gira- dirigents d’aquesta formació, amb maneres tan velles com nous pretenen ser els seus plantejaments, s’han negat ni tan sols a explicar els seus arguments al si d’una trobada de grups polítics partidaris del referèndum convocada pel govern. D’això se’n diu intentar frenar l’evolució del procés probablement amb l’objectiu de guanyar temps i a veure si cauen unes noves eleccions autonòmiques enmig del suflé desinflat (són també amics de desinflar suflés) o d’una suspensió de la CAC que els permetin creuar la plaça de Sant Jaume i seguir fent la viu-viu de bracet amb el psoe amb nous tripartits i altres invents, a tots dos cantons de la plaça. És una posició absolutament injustificable que deu posar d’allò més contents els unionistes de dins i fora de la CAC.
En la meva opinió ja fora hora de no fer cas a dirigents semblants i als seus vetos
I dedicar-se a engrescar les seves bases amb les oportunitats a favor de les necessitats populars que ofereix la ruptura independentista i a organitzar el moviment popular pel referèndum basat en els valors republicans –la justícia, la democràcia, la llibertat, la solidaritat, la igualtat.
El segon sector que està en moviment és el moviment ciutadà organitzat; serà absolutament necessària la implicació dels diferents àmbits polítics del moviment popular i la mobilització massiva i permanent amb un objectiu clar: referèndum amb gran participació, victòria clara del Sí i conseqüències ràpides i pràctiques de la implementació de la nova república. El tema del referèndum, la insubmissió institucional i ciutadana que significarà la seva convocatòria sense el vist i plau “de la autoridad competente” ja formen part del debat constituent i el debat constituent ja forma part del procés constituent: que aquest debat es materialitzi en plataformes com Esquerres per la Independència que accentua els continguts socials del procés en campanyes i lemes com ‘El minut zero de la República’ o com ‘A les nostres mans’ o bé s’impulsin congressos com el I Congrés Participatiu ‘Catalunya i Futur’, que pretén enllaçar amb la tradició dels Congressos de Cultura Catalana o dels Congressos Universitaris del segle XX no és cap novetat: el govern actual de la CAC ja va rebre un mandat imperatiu a través d’una resolució del Parlament l’octubre de 2016 que instava a ‹‹crear un Consell Assessor del Procés Constituent, format per experts de l’àmbit acadèmic, nacional i internacional, per tal d’assessorar sobre les polítiques públiques que han de permetre l’acompliment del procés constituent liderat per la societat civil organitzada›› La resolució incloïa la definició del programa i el calendari del desplegament del procés, els recursos financers necessaris i l’emparament de la convocatòria i l’acompliment de la fase deliberativa i la fase decisòria del procés... Tot això durant el 2017. A què esperem per posar fil a l’agulla? Estem acabant el més de maig i ens cal aquest compromís del Consell Assessor i l’activació de tota la realitat de municipis compromesos amb el referèndum i amb el procés constituent.
Aquest és un tercer actor –els municipis compromesos -; si no pot ser el propi govern municipal, com passa a l’Hospitalet, a Cornellà, a Barcelona... sí que pot ser la coordinació d’aquells regidors i regidores sobiranistes o simplement demòcrates, amb les entitats que es mouen als pobles i comarques i les organitzacions territorials de l’ANC, Òmnium, sindicals, esportives, culturals, lúdiques, professionals, plataformes de lluita per la llengua, per la protecció del territori, pels drets socials, pels drets pels drets dels diferents col·lectius LGBT etc. Ja existeixen moviments potents en aquest sentit a moltes comarques, subcomarques i pobles però encara han de créixer més i sobretot actuar al carrer de manera cada cop més potent i continuada.
El quart actor és la internacionalització del procés i la col·laboració internacional que pugui supervisar el referèndum: la CUP ha posat el seu gra de sorra en aquest sentit amb una conferència internacional sobre ‘Sobirania popular i Autodeterminació’ els participants de la qual arribats de diferents punts d’Europa, el Kurdistan i els països de l’entorn mediterrani van respondre a la pregunta “Com guanyar sobirania popular?”, van abordar la desobediència com a eina d’acció i transformació política i les alternatives a la unió europea del capital. L’acte polític final reivindicava el referèndum Sí o Sí. Era una mirada diferent i complementària a l’acció exterior del govern català.
Horitzó referèndum. Minut zero de la República amb la recuperació immediata de tots aquelles lleis, decrets, resolucions, etc. avui bloquejades i anul·lades pel Tribunal Constitucional, amb l’aixecament de totes les inhabilitacions de caire polític i social. Aquesta és ara la nostra lluita.
