Aquest serà un article llarg perquè requereix abordar una gran quantitat de fets esdevinguts des del referèndum vinculant d’autodeterminació de l’1 d’octubre, i fins i tot abans del referèndum, en concret des de la manifestació “No tinc por”del 26 d’agost en què, a més del rebuig als atemptats gihadistes, es va manifestar molt clarament el rebuig popular respecte al rei Felip VIè; la monarquia, un dels pilars fonamentals del règim del 78, en efecte, en va sortir seriosament tocada.
ANATOMIA D’UN COP D’ESTAT
Només fent un repàs ràpid de fets polítics rellevants del setembre i l’octubre que han desembocat el dia 27-O en la votació, per majoria absoluta, favorable a la declaració d’independència de la República catalana, i en conseqüència en la intensificació de la fúria repressiva de l’estat, trobem els fets següents cronològicament ordenats:
- Les votacions parlamentàries dels dies 6 i 7 –S en què també per majoria absoluta, i en absència voluntària de l’oposició, s’aproven la Llei del referèndum i la Llei de Transitorietat i Fundacional de la República, llei, que ha de desplegar-se en cas que el referèndum avali –com així ha estat- la voluntat majoritària d’independència.
- Els diferents Tribunals espanyols (inclòs el TSJC) i la Fiscalia en tots els seus nivells promouen o admeten totes les querelles hagudes i per haver, de moment per ‹‹desobediència, prevaricació i malversació›› Evidentment, el TC va anul·lant les lleis aprovades pel Parlament, tant les lleis polítiques com les socials.
- El dia nacional de l’11 de setembre demostra amb una milionària participació que l’independentisme és viu i fort i que el referèndum no té aturador.
- L’Estat (PP-PSOE-C’S) i tots es seus aparells legislatius, judicials i executius, en una barrejadissa totalment antidemocràtica i fora de tot estat de dret, desplega una desesperada i embogida persecució per tallar de soca arrel la logística del referèndum i la voluntat popular de realitzar-lo: ordres als Mossos, a la PN i a la GC de buscar i requisar el material que es trobi, citacions a declarar a 712 alcaldes i presidents de Consells Comarcals que han mostrat suport al referèndum, prohibicions als mitjans de comunicació de fer-ne difusió, tancament de webs, multes enormes i amenaces a tort i a dret i dissolució de la Sindicatura Electoral, espionatge i seguiment de persones particulars i alts càrrecs de les conselleries, enviament a Catalunya de contingents de la PN i la GC que són acomiadats de les seves localitats amb el crit ‹‹A por ellos››, continuació de l’operació Catalunya amb la difusió de rumors enverinats, embrutiment de persones, ús de tertulians i opinadors que escampen mentides, ús de les xarxes socials per atemorir i provocar desmoralització i enfrontaments entre la gent...
- El 20 de setembre és especialment important: perquè es fa clarament visible un autèntic cop d’estat amb diverses actuacions, unes judicials amb la denúncia del TC de la Presidenta del Parlament Carme Forcadell i aquells membres de la Mesa del Parlament que van permetre la tramitació de les Lleis suspeses; altres policials i judicials amb l’ocupació i registre de diversos departaments i conselleries –sobretot les conselleries d’Economia, Exteriors, Treball i Governació- i la detenció de 14 alts càrrecs que són empresonats preventivament. El moviment popular amb concentracions massives de ciutadans és el que evita la consumació del cop d’estat, l’intent de registre provocador de la seu de la CUP i la confiscació de més documents sobre les estructures d’estat; el cop contra la logística del referèndum és important però no decisiu per aturar-lo; la mediació dels presidents de l’ANC i d’OC, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per tal que la PN i la GC desallotgessin, sense danys per a ningú, els locals de la Generalitat ocupats i registrats, comportarà la ràbia venjativa de l’Estat, que a través de la Fiscalia General els acusa de “sedició”i els empresona incondicionalment i sense fiança ara fa més d’un mes; els Mossos d’Esquadra amb el seu major Josep Lluís Trapero també entren en la imputació de sedició per suposada passivitat dels Mossos en les concentracions del dia 20 i posteriorment en el dia del referèndum.
- Mentrestant, entre el 15 de setembre en què el Govern espanyol intervé els comptes de la Generalitat i el mateix 20 en què els bloqueja completament, comencen a desplegar-se mesures militars (tancament de l’espai aeri, més GC i PN allotjats al ports de Barcelona i Tarragona), mesures repressives (ordre de precintar els col·legis electorals, més citacions judicials i multes a alts càrrecs...) i mesures de pressió abans i després del referèndum perquè empreses importants que tenen la seu a Catalunya abandonin el país i traslladin la seu social i la seu fiscal fora de Catalunya.
- 1 d’octubre: malgrat l’acció desesperada de la policia espanyola i les ordres encara més desesperades de la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaria per impedir-lo, el referèndum (amb urnes, paperetes, meses constituïdes legalment, col·legis electorals oberts, cens universal i un 43,03% del cens participant (2.266.498 votants) es realitza; l’extrema violència exercida per la PN i GC contra els votants, que protegien els col·legis electorals, les urnes i la votació, provoca més d’un miler de persones ferides i un gran ressò internacional negatiu per al govern espanyol. Un 90,18% vota SÍ i un 7’83 vota NO. PODEM BEN ASSEGURAR QUE LA NIT DE l’ 1 AL 2 D’OCTUBRE LA REPÚBLICA INDEPENDENT CATALANA ÉS JA UN FET. No necessita papers ni bateig legal per certificar el seu naixement perquè així ho ha decidit la gent amb la seva actitud coratjosa i el seu vot; la vaga nacional política que atura el país el dia 3 en rebuig a la violència d’estat i a favor de la República, i la intervenció duríssima i amenaçant del rei d’Espanya en contra del referèndum no fan més que donar-li legitimitat popular i política. Per què des del nivell polític parlamentari no es va rematar la feina? Per què varem donar temps i es va deixar que el dependentisme espanyol reorganitzés les seves delmades tropes gallejant amb manifestacions inèdites fins aleshores i recomençant amb més insídia que mai la campanya dels unionistes i dels equidistants, ara contra els resultats del referèndum i la seva immediata aplicació jurídica? Per què varem perdre un temps preciós (suspensió de la DI el 10 d’octubre) donant crèdit a un possible diàleg amb l’Estat i a una possible mediació internacional? Crèiem que així evitaríem la topada i la venjança momentània de l’Estat més o menys violenta i armada? El fet és que, de moment, la venjança (la violència armada l’han ajornat tot i que és completament creïble i possible) igualment s’ha produït i de manera molt ràpida: els articles 155 i 116 de la Constitució espanyola que a la pràctica ja funcionaven, ara des del 27-O s’han concretat en una aplicació manu militari del 155, el desmantellament i cessament del govern legítim de la Generalitat i totes les seves conselleries i organismes autònoms, singularment el cos de Mossos d’Esquadra i les delegacions exteriors, la dissolució il·legal de la legislatura i la convocatòria d’unes noves eleccions autonòmiques igualment il·legals. El control de les finances catalanes és absolut i descarat.
- Des del 16 d’octubre tenim en presó preventiva incondicional sense fiança els dirigents de les dues organitzacions civils independentistes més potents: Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (OC) amb greus acusacions de sedició i altres delictes i tenim sota amenaça de sedició el major del Mossos Josep Lluís Trapero i la intendent Laplana; la mobilització pel seu alliberament i la indignació popular és enorme.
- 27 d’octubre: En sessió plenària el Parlament de Catalunya aprova per majoria absoluta la Declaració d’Independència de la República de Catalunya, en absència de l’oposició unionista, per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions. Pràcticament al mateix moment el Senat espanyol aprova l’aplicació del 155 per 214 vots a favor, 47 en contra i una abstenció;tot seguit el govern espanyol, amb l’acord total del triplet PP-C’S-PSOE, anuncia que cessa el Govern de la Generalitat i intervé tota l’administració autonòmica, dissol el Parlament i convoca unes eleccions pel 21 de desembre amb la pretensió de forçar el canvi de la correlació de forces parlamentària a favor de l’unionisme dependentista.
- 30 d’octubre: la feina del cop d’estat és rematada amb la citació a l’Audiència Nacional dels membres del Govern català, l’empresonament sense fiança dels 9 membres que s’hi presenten, inclòs el vicepresident Junqueres, i la petició d’extradició dels 5 altres membres, inclòs el president Puigdemont que han decidit de comú acord amb tot el govern que continuaran exercint de govern català legítim i legal des de Brussel·les, la capital de la UE, per internacionalitzar més eficaçment el conflicte i per poder continuar fent política a favor d’aquesta Catalunya independent en forma de República que ha votat el poble català en referèndum.
Estem immersos, doncs, en un segon cop d’estat, un estat d’excepció semblant al del 1981 en molts aspectes –protagonisme de la GC i de l’exèrcit, paper més que ambigu del Borbó, interpretació restrictiva i centralitzadora de la C.E. amb la LOAPA, empresonament de personalitats independentistes després de la manifestació de protesta contra el cop d’estat i la LOAPA, a les que també s’acusa de sedició i rebel·lió...-; la diferència és que ara en aquest segon cop d’estat, el moviment independentista és més fort organitzativament i parlamentàriament i ha plantat cara amb molta més força, el govern autonòmic català ja no és el d’en Pujol i el seu peix al cove i les seves corrupcions, i hi ha hagut un referèndum vinculant i una declaració d’una república catalana independent votada per majoria absoluta parlamentària i defensada popularment en aquests moments per comitès de defensa de la República i per vagues nacional-populars com la del 8 de novembre, que no serà la última.
ANATOMIA D’UNA REPÚBLICA INCIPIENT
S’ha acabat, així doncs, una primera part del procés independentista i hem entrat en una altra fase políticament molt rellevant; ara és quan la República Catalana ha començat a treure el nas, de moment amb forma i força molt simbòliques i virtuals i encara poc reals, amb una potent massa de defensors conscients de les dificultats de tirar-la endavant i una quantitat gens menyspreable d’enemics disposats a ofegar-la i trinxar-la des del bressol. Que la República Catalana és una realitat present i operativa políticament ara mateix, se certifica precisament per la intensitat i l’odi repressiu que està suscitant i l’esforç ingent que estan realitzant els seus opositors – tant els equidistants com els unionistes i nacionalistes espanyols més recalcitrants- per menystenir-la, burlar-se’n, dir una i altra vegada que els seus defensors som tan beneits que hem estat fàcilment enganyats amb la idea que això de la república era bufar i fer ampolles i la tindríem funcionant i acceptada per la comunitat internacional en un tres i no res. Qui honestament repassi els anys d’aquesta última legislatura autonòmica sota la Constitució espanyola, el que s’ha fet i dit i el que no s’ha fet i no s’ha dit, difícilment pot treure aquesta conclusió tan barroera i prefabricada de l’engany i la manca total de preparació de les estructures d’estat: precisament són totes les giragonses que s’han detectat singularment en l’activitat parlamentària i dels partits les que certifiquen que s’era conscient de les dificultats i les debilitats que presentava tirar endavant l’anhel de llibertat i la necessitat de ruptura amb l’estat; el que sí és sorprenent i es pot comptar entre els errors d’estratègia comesos és que, havent-hi entre els parlamentaris i els polítics professionals un bon gruix d’historiadors, no es tingués molt més en compte la història funesta de la construcció de l’estat espanyol, la seva naturalesa depredadora i sanguinària, el seu rebuig secular i violent a tot allò diferent ( i la nació catalana i tota la seva història és l’essència d’una forma diferent d’encarar la vida social i política) i els mètodes que ha usat en els segles passats i en els temps presents basats en l’ús de la força, el supremacisme ideològic, l’amenaça i l’esclafament de l’adversari, la victòria i la venjança implacable sobre el contrari enlloc de la negociació i el pacte; per a les elits empresarials, militars i funcionarials espanyoles tota negociació és viscuda com una pèrdua d’autoritat i com una taca en el seu honor i en els seus privilegis i com una derrota insuportable i injusta. De manera que s’havia de comptar amb què l’estat es plantejaria i es plantejarà que la democràcia, el joc de les majories i minories, la divisió clàssica de poders no són eines que hagi de tenir en compte i respectar; l’estat espanyol només entén el llenguatge del poder i en aquest contenciós els únics poders que per ara tenim els catalans són la insubmissió organitzada, l’ús desacomplexat de la democràcia i de la majoria (ara que la teníem i potser la continuarem tenint) –cosa que varem fer en les votacions de les Lleis del referèndum i de Transitorietat i fundacional de la República i que lògicament no van tolerar, com no han tolerat ni acceptat des del principi els resultats de les eleccions autonòmiques plebiscitàries del 27 S de 2015- i l’ús també descomplexat dels poders que ara ja tenim: poder municipal, poder popular, poder al carrer, poder d’insubmissió, poder sobre el relat.
Sabem que en els temps passats d’història imperial i colonial hispànica, l’engany, la violència, les persecucions, les expulsions i les “limpiezas de sangre”, la guerra i les penes de mort han estat mètodes habituals des de temps immemorials a la pròpia península ibèrica i a la futura llatinoamèrica o les Filipines. Sabem que a l’hora d’emancipar-se del jou espanyol hi ha hagut guerra, presons i afusellaments per part del poder espanyol: que ens ho recordin els cubans amb José Martí, mort en combat, o els filipins amb el patriota José Rizal executat als 35 anys. Sabem la història terrible del 1707-1716, de les guerres carlines i de la guerra i última (per ara) dictadura feixista i el paper infaust de la dinastia borbònica. Amb aquests antecedents passats i presents, ¿era realment d’esperar per part de l’estat una predisposició política negociadora només pressionant amb “la revolució dels somriures” i amb la democràcia? Hem de pensar també que no únicament ha fallat la idea que la Unió Europea manifestaria una actitud més de respecte per la democràcia i tindria unes elits polítiques menys venals, sinó que també ha fallat la presumpció que existia una suposada “esquerra” més respectuosa amb el joc democràtic i també menys subornable; també els nostres polítics han mostrat poca confiança o fins i tot un cert temor a l’empenta del poble organitzat.
Quatre errors – no preveure que l’estat espanyol és essencialment brutal sense límits en defensa dels seus interessos, no preveure que aquesta UE és un club d’estats de dirigents i interessos inconfessables, no voler veure que no existeix una “esquerra” espanyola (dins i fora dels Països Catalans) que estigui sòlidament compromesa ni amb la democràcia ni amb la plurinacionalitat de l’estat, i no tenir prou confiança en l’empenta popular-; quatre errors que ens han ensenyat, molt aviat, moltes coses profitoses per al més immediat futur d’aquesta república catalana tot just votada i proclamada fa uns dies.
A propòsit de la naturalesa bàrbara i depredadora de l’estat, he parlat de la fórmula colonial de tractament, però també hem de tenir en compte altres fórmules més recents que estan servint de model per aplicar als catalans en el seu conjunt – siguin o no siguin independentistes- en el moment actual: només en recordaré dues: hi ha la fórmula acreditada aplicada durant dècades al País Valencià: foment de la divisió social, anorreament dels aspectes més genuïns de la identitat valenciana, subordinació i depredació polítiques amb la compra literal de voluntats a tots els nivells, gran activitat organitzada d’escamots feixistes per atemorir la població, prioritat econòmica i política de l’eix Valencia-Madrid i obstaculització sistemàtica de l’eix València-Tarragona-Barcelona, corrupció i espoliació de la gent i dels recursos a dojo.
Una altra fórmula és l’aplicada a Euskalherria: anorreament del Pla Ibarretxe, després d’humiliar-lo i fer-lo anar al Parlament espanyol per escenificar la seva derrota, il·legalització de forces polítiques de l’esquerra independentista i empresonament de líders polítics i socials amb llargues condemnes i inhabilitacions per treure’ls de la vida política, manteniment dels presos polítics i de la seva dispersió (tant etarres com simplement sobiranistes), tancament de mitjans de comunicació i control de la vida social i cultural, manteniment dels concerts econòmics i polítics forals per tal d’assegurar-se l’obediència de les institucions i dels sectors conservadors i de centre.
Quina és, per ara, la fórmula que ens estant aplicant als catalans? Jo diria que és una combinació de totes tres: l’aplicació i interpretació, com els ha donat la gana i amb una il·legalitat flagrant, dels articles 155 i 116 de la C.E. és a dir l’eliminació a la pràctica de les institucions i els dirigents elegits en les últimes eleccions, la intervenció de les finances, l’ocupació del país per part de cossos militars i policials, la interferència en la vida política i electoral, convocant unes eleccions de forma il·legal, tot això té un gran regust de política colonial; més semblant a l’estratègia aplicada al País Valencià és l’atac sistemàtic a l’escola catalana i als mestres, l’espoliació també sistemàtica dels recursos, la compra de voluntats empresarials, socials i polítiques (el cas de les empreses de l’Ibex 35 impel·lides a sortir de Catalunya a cop de decret, i tot allò que depèn del BOE i de les influències i de la moma de la corona, del PP i l’empresariat i entramat judicial és molt característic), l’activitat creixent d’escamots feixistes, i sobretot tota l’operació d’atac a la convivència, d’intent clar de fracturar la societat, de desprestigiar per terra, mar i aire el moviment i els dirigents independentistes, de fer córrer rumors falsos i sembrar la confusió, la desconfiança i els recels entre la gent per desestabilitzar, desmoralitzar i desmobilitzar el nostre principal capital, que és el capital humà. Ara, per exemple, han posat en circulació el tema de l’engany que –diuen- han practicat de forma perversa els nostres dirigents polítics i socials sobre les persones, que, pobretes elles, confiades i il·lusionades, s’han tirat de cap al referèndum i han votat per una Catalunya independent en forma de república.
A continuació una pila d’opinadors de tots colors en les tertúlies corresponents i les xarxes socials ens piconen un dia si i l’altre també amb aquesta acusació d’engany i de manca de preparació, exigint explicacions, no a qui ha envaït el país, ha empresonat els seus dirigents i està fent un autèntic cop d’estat, sinó a les víctimes d’aquest cop d’estat, que som tots nosaltres, fins que aconsegueixen que els propis dirigents caiguin en la trampa i comencin a autoflagel·lar-se, enlloc de fer una denúncia contundent d’aquesta maniobra i manifestar clarament que és d’un gran cinisme – després del cop d’estat del 20 de setembre contra la logística del referèndum i la detenció de persones que preveien que hi estaven vinculades, i després que hagin detingut i empresonat de manera arbitrària part del govern legítim, i obligat a un exili - ben triat al cor de la Unió Europea i prop d’altres institucions polítiques, econòmiques, jurídiques i militars- al president i 4 consellers i conselleres a fi de protegir i conservar la institució- és d’un gran cinisme, repeteixo, sortir a reclamar explicacions, acusar el govern i l’administració catalana d’engany i de no estar preparada per tirar endavant la naixent república; admetem que estàvem preparats per tirar endavant una república en una situació de democràcia formal encara que molt deteriorada però no estàvem preparats per una situació de guerra, admetem que els dirigents polítics no han confiat prou o bé han recelat i recelen de la força organitzada de la gent i, en canvi, han confiat massa en el suport internacional, quan aquest mai no serà immediat i anirà lligat a situacions de fets consumats.
Què ha de fer l’independentisme d’esquerres i què no ha de fer en aquesta situació d’emergència nacional en benefici de la incipient república i de les necessitats més urgents de la gent?
A propòsit del que no hem de fer em ve a la ment el començament d’aquell bellíssim poema de l’escriptor Kavafis, trist i malenconiós, que fa així:
ESPERANT ELS BÀRBARS
--Què esperem a la plaça tanta gent reunida?
--Diu que els bàrbars avui seran aquí.
--De què ve al Senat aquesta inacció?
Per què seuen els senadors i no legislen?
--És que els bàrbars arribaran avui.
Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.
[...]
Aquesta és l’actitud que no hem d’adoptar: esperar passivament que els bàrbars del 155, del 116, de la llei mordassa, etc.-bàrbars de fora i de dins-, ens dictin les lleis sense presentar resistència:
Per tant, la primera actitud que hem d’adoptar és la de no cedir ni un pas enrere, no rendir-nos ni moralment ni organitzativament en una lluita que sabem que no serà fàcil ni curta; ben al contrari hem d’apuntalar l’1-O reforçant tots els lligams entre sectors populars que aquest 1 i 3 d’octubre i 8 de novembre s’han fet més visibles i operatius. Els nous actors de la mobilització més actius ara mateix- que són de diversos tipus- van des dels Comitès de defensa de la República fins a iniciatives com En Peu de Pau, Universitats per la República, la Taula per la Democràcia, Esquerres per la Independència i –evidentment- els membres i simpatitzants de l’ANC i d’OC. Els sindicats -aquells sindicats no dependents ni subordinats a Madrid- com la Intersindical-CSC, USTEC/IAC, Unió de Pagesos, fins i tot la CGT que han treballat per organitzar la resistència al cop d’estat i al 155 encara tenen molt de treball per fer i molt de camí per recórrer perquè la situació social continua sent dramàtica i la necessitat d’una insubmissió general és patent.
La segona actitud o opció és aprofitar al màxim els errors de l’adversari: tinguem clar que des que el PP va començar a recollir firmes contra un estatut ja aprovat en referèndum pels catalans i el TC el va obeir carregant-se’l, el poder espanyol ha continuat acumulant errors: error –per més que ara ens sembli dramàtic i ho sigui de debò- d’escollir la via judicial repressiva com a única política, i perseguir, imputar, jutjar, condemnar, empresonar tot el conjunt d’aquella part molt important de la societat catalana que desitja exercir el dret a l’autodeterminació i ha estat disposada a votar en referèndum amb un sí o amb un no i a acceptar el resultat democràticament expressat; un gran error, convertir la repressió d’aquest anhel de llibertat en una causa general contra el poble català tal com va fer el totalitarisme franquista a partir del 1939.
Un gran error perseguir i humiliar centenars de batlles i els polítics escollits democràticament; un error enorme imposar el 155 perquè ells mateixos han eliminat l’autonomia, l’han fet ingovernable i ens han deixat el camí lliure per a implementar la república: és a dir que l’autonomia de la C.E. amb tots els seus instruments ha quedat eliminada a la pràctica per tots dos cantons i mentre hi ha un govern autonòmic legítim a la presó i a l’exili, (que queda a la reserva d’una possible Assemblea de Càrrecs Electes al marge de l’autonomia i de la Constitució espanyola) han fet el que, per ara és el seu últim gran error: convocar unes eleccions il·legals immediates que, també a la pràctica, han quedat convertides, per una tàctica encertada del bloc del 1-O, en allò més semblant a un referèndum o plebiscit a favor de la República que ara mateix podem fer. De manera que tota la nostra força en aquest moment ha d’anar encaminada a vèncer amb el vot el bloc del 155 i a impedir que els dirigents autoanomenats equidistants continuïn enganyant-nos amb la seva cantarella de “ni DUI ni 155”.
La tercera actitud és la lluita ideològica, el combat contra el pensament sorgit de les fàbriques d’eslògans i de relats que circulen als mitjans de comunicació unionistes i que es propaguen en mítings, conferències,manifestacions...; donar la volta, amb tot el bon humor i ironia que es mereixen, a arengues com les de Josep Borrell (‹‹si es declara la independència aquest país se n’anirà en orris›› dit pensant en Catalunya però que és una veritat inqüestionable referit a l’Estat espanyol i la casta dirigent que en viu); o com prediquen amb supèrbia ignorant Mario Vargas i Inés Arrimadas dient que ‹‹ el nacionalisme és la pitjor de les passions, la que ha causat més estralls en la història››, i que el català és ‹‹el pitjor nacionalisme que hi ha hagut a Europa›› que són,- totes dues manifestacions- unes descripcions exactes dels estralls provocats al llarg dels segles pel nacionalisme espanyol més genuí i violent, el de l’”a por ellos”, el dels cops de porra contra els votants i les urnes, el de “la cruzada” franquista.
La quarta posició que hem de treballar està lligada a la nova etapa del 155, l’existència d’un govern autonòmic català legítim i legal que han intentat eliminar, i la necessitat de sortir definitivament de la gàbia autonòmica espanyola
En la meva opinió el 155 ha arribat a la CAC per no marxar i per estendre la seva essència al conjunt del sistema autonòmic territorial espanyol: és a dir és un instrument de reinvenció d’Espanya com a estat centralitzat, uniformitzat en els aspectes polítics, judicials, econòmics, culturals, lingüístics, amb un bipartidisme que es vol ben consolidat – en aquest moment PP-PSOE i les seves marques blanques; estem, en efecte, en un panorama semblant a la restauració monàrquica borbònica de finals del segle XIX amb el pacte del Pardo de repartiment del poder entre Cànovas i Sagasta. Però ja sabem que allò va desembocar en una enorme corrupció, col·lapse institucional, revoltes populars i la famosa crisi d’estat del 1898, l’aparició del modern catalanisme polític i la lluita obrera organitzada.
No és que la història es repeteixi de manera automàtica, però sí que ara estem davant de la crisi i col·lapse del sistema postdictatorial del 78 i la sortida que pot assegurar un canvi social a favor del poble i del progrés com a nació és treballar per la República catalana independent, implementar – ja fora de la Constitució espanyola i del marc autonòmic- en un primer moment zero de la República totes aquelles mesures que eren de progrés social i que van ser tombades pel TC; un cop passades aquestes eleccions del 21 D - il·legals però útils si les guanyem les candidatures del bloc de l’ 1-O- cal que ens posem a organitzar-nos políticament en una Assemblea de Càrrecs Electes, que abordem el tema de tenir un cens propi i una llei electoral pròpia i que endeguem el procés constituent de la República des de baix, la República dels drets, oberta a les necessitats de tothom. Només amb una política de fets consumats, d’insubmissió general organitzada farem un pas endavant cap a consolidar la voluntat de l’ 1-O.
