I aquesta és la meva reflexió, absolutament personal, davant d’una sèrie de preguntes que es fan i ens fan els òrgans coordinadors de la CUP. La consulta obeeix tant a la pràctica política assembleària consubstancial a la CUP com a la necessitat de “plantejar un debat de fons sobre com cal abordar el context polític actual les properes setmanes”. És, doncs, un debat de tàctica molt concreta i immediata emmarcat tant en les propostes que debaten JxCat i ERC per iniciar aquesta legislatura autonòmica imposada per l’estat, com en les successives onades repressives que han dut i duran a les presons i als tribunals i a l’exili molts dels dirigents de la lluita per l’exercici del dret a l’autodeterminació i la construcció de la república catalana independent. I a aquest marc s’hi ha d’afegir a més la intensa mobilització al carrer en els últims mesos, des de les vagues generals o , si voleu “aturades de país” del 3 d’octubre i 8 de novembre de 2017 a les mobilitzacions d’aquests últims dies de març de 2018.
La primera dificultat que plantegen les preguntes i les respostes és, al meu parer, una dificultat que ja fa temps que es dóna en la teoria i la pràctica política de la CUP tant a nivell institucional com a nivell mobilitzador i antirepressiu: és la barreja, i fins i tot la confusió entre tàctica i estratègia polítiques: es plantegen fórmules d’estratègia quan es tractaria de pràctiques tàctiques i al revés: es tracten tàcticament qüestions d’estratègia a mitjà i llarg termini com és el cas d’una estratègia de consolidació d’un perímetre social molt ampli a favor de la ruptura independentista amb l’estat centralista i neoliberal i la construcció de la república catalana independent amb continguts socials molt clars.
En la meva opinió l’acció política de la CUP en un parlament i govern autonòmic sotmès a la Constitució Espanyola, per més que es proposi parlar i construir república i s’esforci a denunciar una tornada o continuïtat de l’autonomisme, no té més recorregut que el de topar amb un estat espanyol de gènesi i plantejament totalitaris; no pot anar més enllà, doncs – i no és poca cosa- de plantejar i defensar dins de la gàbia autonomista espanyola, tot allò que afavoreixi les demandes socials i tot allò que preservi els elements de la nació catalana (llengua, aigua, comunicacions, finances, acció social etc. ) fent el que es coneix com a “nation building” a fi que el futur estat català sigui viable i favorable a les classes populars al moment de la independència. No es tracta, en efecte, perquè no és possible, de plantejar una estratègia d’alliberament nacional i social en forma de república, sinó únicament plantejar una tàctica, des d’una estructura autonòmica que està dins i depèn de l’arquitectura política legal de l’Estat Espanyol; això no és una estratègia de construcció d’una nova legalitat catalana republicana, això és tirar endavant una tàctica de supervivència, per altra banda molt important i que no podem deixar en mans parlamentàries ni de govern de l’adversari. Per això és molt important que hi hagi el màxim possible d’elegits independentistes al Parlament autonòmic i als ajuntaments com també als parlaments i consells comarcals de tots els territoris de la nació catalana.
Parlem de tàctica, doncs, amb uns quants punts o elements que tindrien un cert caràcter estratègic: Parlem d’una presidència del govern de la CAC que és de tot punt lògic i inexcusable que respecti els resultats de les eleccions bordes del 21-D : resultats no volguts ni esperats tant pel bloc del 155 com per ERC dins del bloc independentista. Això per mi vol dir que la CUP ha fet bé insistint en la investidura de Puigdemont i farà bé d’insistir-hi fins a l’últim minut; si el conjunt dels partits i candidatures independentistes finalment no arriben a un acord d’investidura que respecti al màxim la decisió dels votants, un acord tàctic de mínims hauria d’evitar un nou xou electoral i la CUP penso que no hauria de fer-ho fracassar, hauria d’entrar a la mesa i hauria de buscar els vots necessaris o cedir en el seus; pressionar Puigdemont perquè deixi el parlament em sembla una tàctica equivocada perquè és renunciar a la victòria política contra el 155 aconseguida el 21 –D contra tot pronòstic i desig del bloc del 155; això seria, per tant, tàctica de mínims i estratègia d’aturar les aspiracions del bloc del 155 i denunciar incansablement la causa general repressiva que plana sobre tota la societat catalana.
Mentre, s’ha d’obrir la porta política a una estratègia des de fora d’aquesta legalitat autonomista que emana de la Constitució espanyola; s’imposa, doncs, un camí estratègic que impulsi un procediment legal i democràtic paral·lel que impliqui dotar-nos d’instruments jurídics i organismes propis per presentar el cas dels catalans com el d’un poble que es declara subjecte de dret internacional i manifesta que ja no és part del conjunt del poble espanyol. Que aquest camí sigui aquest Consell de la República que es vol construir o un govern a l’exili o una Cambra de Representants del Poble Català compromesa a tirar endavant el procés constituent, és el que hem de debatre amb el màxim de forces populars, institucions compromeses amb els resultats de l’1-O i representants elegits.
Se’ns ha retret sovint als independentistes que no som realistes, que ens conduïm sota les consignes del “tot o res” i el “tenim pressa”, que som uns “hiperventilats”... i això ho diuen una i altra vegada des de les tribunes i els faristols unionistes gent de C’s i del PP incapaços d’oferir-nos cap projecte mínimament realista i viable que no sigui el de la repressió i la garrotada seca, o gent d’una hipocresia escruixidora com l’Iceta i els del PSOE-PSC, que ofereixen cristianament en una mà el “diàleg” i amb l’altra la bastonada i l’obediència al 155 tot junt; pensar en aquestes circumstàncies en un tripartit (o quatripartit) ERC-PSC-Comuns (i Cup) no és tàctica ni estratègia és pur pensament màgic i fer riota i acarnissament dels empresonats, exiliats i poble represaliat i atonyinat en general. Demanar un president o presidenta “viable” per a una governació “normal” és ser bastant més hiperventilat i passat de rosca que la majoria dels independentistes més suposadament esbojarrats.
Això no vol dir que no puguem treure lliçons dels fets dels últims anys i mesos i que no sigui convenient admetre, no que hagi arribat l’hora del realisme sinó que sigui l’hora de les veritats: i és veritat la crítica al “processisme” i sobretot, a tot allò que justificava el processisme: perquè s’ha demostrat, més enllà de tota evidència, que arribar a un estat català des de la legalitat espanyola pel camí “de la llei a la llei” (condició en què es va basar el Consell Assessor per a la Transició Nacional) és un camí barrat i ens condueix a que la Comunitat internacional no vulgui ni pugui intervenir en un “afer intern espanyol”, amb l’efecte negatiu que moltes persones puguin treure la conclusió que separar-se de l’Estat espanyol és impossible, mentre que, en realitat només és impossible o molt dificultós si s’intenta des d’institucions del propi Estat espanyol com són el Parlament i el Govern de la Generalitat autonòmica.
Entestar-se i embolicar-se amb si ens convé o no una DUI o si és bo o no tal o qual full de ruta, em sembla que no és el camí estratègic que ens ha de conduir a sortir del laberint espanyol ni evitar confrontacions legals perdedores amb un Estat espanyol que,- aquest si- disposa de totes les estructures d’estat hagudes i per haver amb una capacitat de repressió i agressivitat fora de tot dubte.
En una situació com la nostra de confrontació duríssima amb un estat que no té escrúpols de cap mena, s’imposa l’astúcia i les tàctiques i estratègies que evitin l’enfrontament directe; a una confrontació directa hem de oposar un tipus de lluita que ja ha practicat el nostre poble al llarg de la història: la que ara és coneguda com a “guerra de guerrilles” o que històricament els catalans en dèiem “guerra guerrrejada”.
En la confrontació directa, tu no tries el moment, ni l’espai ni els mètodes de lluita, ni els temes en debat, ni la quantitat de forces que necessites: et veus obligat a fer una lluita de reacció i defensa després que l’adversari ha pres la iniciativa a tots els nivells; en la guerrilla, els lluitadors solen conformar grups petits que es poden anar engrandint o subdividint, lluiten per mitjà de sorpreses, trien el moment, el terreny, l’espai, els temes i els mètodes (sobretot els mètodes de la activisme no violent) més convenients i necessaris a cada moment, aprofiten la força del contrari, com es fa en les arts marcials, i les seves equivocacions i, en definitiva, innoven i sembren el dubte i la confusió entre les files contràries i susciten la simpatia dels partidaris de la democràcia i dels indiferents. Només cal pensar en tot el conjunt d’accions com les consultes populars sobre la independència de 2009 a 2011 o en l’organització de mobilitzacions espectaculars com la via catalana de 2013 o en la cadena d’accions populars que van des del referèndum de l’1 d’octubre a les vagues del 3-O i 8-N o en els moviments dels indignats, per treure la conclusió que cal anar per aquesta via tant en la lluita antirepressiva, com en la mobilització per temes d’alliberament de classe i d’alliberament nacional, mobilitzacions sempre autoconvocades, autoorganitzades i autofinanciades des de baix.
De manera que el parlament autonòmic és el terreny preferent de la tàctica, i l’estratègia hauria de quedar en el suport a la investidura del president deposat il·legalment, i en el suport a les estructures polítiques que es vagin construint fora de la Constitució espanyola i en la lluita en favor de la llibertat dels presos, exiliats i represaliats; i les estratègies importants queden per al carrer i el poble, organitzat en defensa de la república i els projectes de benefici social en CDRs, nuclis municipals, assemblees locals de l’ANC, assemblees locals d’Òmnium, nuclis sindicals i sectorials, plataformes per la ruptura,plataformes per la solidaritat antirepressiva i per la pau... en l’horitzó d’una insubmissió general de país que més d’hora que tard, però tenint el poble la iniciativa i en el moment que considerem oportú i en clau rupturista haurà de fer-se present.
