No, no es tracta de parlar sobre el nou espai de sobretaula de TV3, ni es tracta d’un estirabot humorístic per caracteritzar la situació política que vivim als Països Catalans i, sobretot, a la paralitzada i momificada Comunitat Autònoma(?) de Catalunya. Perquè, si bé, la carcassa parlamentària de la Catalunya autònoma sembla grotescament embalsamada amb la intervenció econòmica total i el 155 constitucional de postres, de fet, en la meva opinió, fora de la carcassa i per sota d’ella la societat catalana es mou de manera visible cap a un profund qüestionament del sistema polític, econòmic, social, jurídic, constitucional espanyol heretat del postfranquisme i amb la voluntat de construir una república independent sobre uns fonaments nous, ineludiblement més justos i favorables a les classes populars, més democràtics en el seu funcionament i en els seus valors polítics i socials.
I no es tracta d’una fantasia d’uns pocs ni d’una il·lusió forçada per la necessitat de no veure’s arrossegat per una fosca “realitat” tal com ens diuen i repeteixen els unionistes de referència des de les seves tribunes polítiques i mediàtiques i els seus consells d’administració; si escoltem aquests personatges i aquestes enquestes i mitjans ni l’1 d’octubre es va fer un referèndum vinculant, ni ningú no va ser apallissat per les forces policíaques d’ocupació mentre volia votar, ni aquest mes d’agost hi va haver una immens rebuig popular envers el rei i la seva cort política, hipòcritament i oportunística presents en el dol pels atemptats jihadistes a Catalunya, ni el 20 de setembre varem avortar un autèntic cop d’estat ni el 3 d’octubre no es va paralitzar el país en una vaga política ni el 8 de novembre hi ha haver una altra vaga de caràcter més insurreccional ni s’han ocupat els carrers i les places del nostre país de manera massiva i reiterada reclamant llibertat per als presos i perseguits polítics i per la independència i la república, ni varem protagonitzar una invasió enorme i pacífica de Brussel·les, la capital de la U.E, donant suport al president i els consellers que hi romanen exiliats, ni varem enfrontar amb èxit independentista i fracàs unionista unes eleccions il·legals i il·legítimes convocades precisament per fer fora el govern independentista que acabava de votar parlamentàriament la declaració d’independència.... L’unionisme, ell sí, està decidit a viure en un món tancat de repressió, jutges de dubtosa justícia, detencions, empresonaments, multes, persecució lingüística i mentides, infinites mentides, que l’ajuden a fabricar-se un món paral·lel amb la imatge que busquen desesperadament d’una societat catalana falsament fracturada al 50%, enfrontada ferotgement per “qüestions identitàries, lingüístiques i d’origen”; es tracta, en efecte, per a la ideologia unionista de solidificar de manera immutable allò de “Els de casa” frente a “els de fora”segons recent formulació de l’ideòleg unionista José Luís Álvarez a una tribuna de El País.
Hi ha una voluntat, doncs, de presentar una societat catalana entotsolada, tancada en sí mateixa, obsessionada només en la qüestió “identitària”, egoista, insolidària, sense voluntat d’unes polítiques socials, políticament covarda i sense direcció estratègica clara cap a la independència. I és evident que en aquesta fotografia política i social hi ha elements reals que no hauríem de menystenir, elements que frenen el moviment independentista i que no sempre són elements que ens venen dels adversaris unionistes sinó que estan lligats a les nostres debilitats, mancances i equivocacions estratègiques.
En una entrevista recent a Vilaweb (23/01/2018) el periodista Eduard Voltes posa encertadament el dit en unes quantes nafres del nostre moviment: remarca que, al seu parer, estem en una situació d’empat amb un estat adversari poderós que té el domini del que els nostres avis en deien “la clau i el duro” de la situació i som nosaltres qui tenim l’obligació “de pensar noves estratègies per a desempatar” i superar una situació d’impasse polític propiciat per la debilitat de la direcció política del moviment. Diu Voltes amb raó: «aquell cap de setmana del 27 d’octubre hi havia centenars de milers de persones esperant instruccions i completament disposades a una estratègia de desobediència civil i defensa pacífica però contundent de la República proclamada. No hi va haver una direcció política que volgués activar aquesta defensa...» i l’escriptor i exdiputat de la CUP Julià de Jòdar remata en una altra entrevista al PuntAvui (13-12-1017): «La CUP havia estat advertint sistemàticament de la reacció violenta de l’Estat. Aquesta legislatura no hi ha hagut actes de desobediència reals i sistemàtics. S’ha esperat el dia final i la república proclamada el 27-O s’havia de mantenir posant un milió de persones al carrer aquell mateix dia [...]L’Estat ha reaccionat com una bèstia ferida perquè s’ha vist en perill de perdre Catalunya definitivament. Ara, estem patint les seves urpades i cal decidir si l’ajudem a guarir-se les ferides o la rematem».
Hem aprés la lliçó? De moment, jo penso que només a mitges: ara mateix estem davant d’un espectacle de disputes de partit gens engrescador i totalment decebedor, disputes, que, si des del moviment popular no hi posem remei, es poden reduir a un repartiment agre de les engrunes del que pot quedar d’autonomia momificada i intervinguda enmig de l’acció d’una mena de fanàtics del 155 igualment momificats. I la República? Connais pas. Molts no saben ni contesten.
Tothom del món independentista sembla obsessionat amb la necessitat “d’eixamplar la base social de l’independentisme” i de fer “estructures d’estat” (ara no se’n parla tant perquè ha quedat clar que des d’una Generalitat autonòmica no es pot construir cap estructura d’estat amb cap i peus) i una cosa i l’altra reclama un projecte seriós de moviment republicà ben articulat, que demostri una força i una determinació popular realment imparables i que, si bé no es contraposi al moviment estrictament polític i parlamentari (amb, si cal, dues potes –una, política, a l’exterior fora de les urpes de la repressió espanyola i una altra a l’interior per tasques de gestió i per donar impuls a les administracions de tot tipus i a les entitats -) tingui una dinàmica pròpia i uns objectius no subjectes a les limitacions amb les quals hem topat; necessitem un moviment que respongui a una nova fase d’insubmissió general, amb objectius i valors republicans que aixopluguin totes les dinàmiques socials que reclamen llibertat, dignitat, justícia, igualtat, com ara passarà el 8 de març amb el moviment de vagues de les dones, com està passant amb les justes reclamacions de la gent gran i les pensions miserables que reben, com es veurà aquests 28 de febrer i 11 de març amb la defensa unànime de la immersió lingüística en una escola cohesionadora, catalana i democràtica, com s’està demostrant amb la lluita antirepressiva per la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i l’anul·lació de tota la maquinària judicial repressiva, com està passant cada dia per aconseguir feina digna i estable, un sostre assequible per a tothom, una societat que pot acollir perfectament refugiats i gent que vol treballar com ha estat fent durant segles.
El moviment independentista republicà s’eixamplarà de manera natural si som capaços de treballar en dues direccions: treballant i lluitant per totes aquestes necessitats polítiques i socials i, com va passar l’1 d’octubre, trobant-nos amb gent molt diversa però que comparteix uns valors democràtics essencials i que els repugna aquest espanyolisme barroer, mentider i depredador que patim; i generant entre l’unionisme no recalcitrant sentiments de dubte i indecisió envers l’autonomisme i la constitució espanyola que empara la intervenció de la nostra economia, que anima i empeny les empreses del país a abandonar-lo, que ens imposa una monarquia que ningú no ha votat, que no vol de cap de les maneres admetre que som una nació amb dret de decidir, que no entén que seríem més bons amics com a veïns que com a espanyols de segona obligats a obeir una constitució i un estat que és enemic de tots, inclosos els que se senten únicament espanyols.
En definitiva, es tracta d’entrar definitivament en una fase històrica en que, per més que ens sembli que res no es mou, en realitat tot - partits, lideratges, institucions, entitats. grups organitzats – està en fase de muda i de canvi profund. Tot es mou cap a uns motlles nous.
