La fi de l'autonomia
Ja s’han celebrat les eleccions imposades pel bloc del 155 amb uns resultats que, vulguin o no, certifiquen el fracàs tant del tripartit unionista, que no pot sostenir una alternativa viable a l’independentisme, com dels equidistants, que no han pogut fer creïble la idea de “ni Declaració d’independència ni 155”; la situació de cop d’estat en tota regla que vivim no permet aquestes floritures i els resultats tampoc no permeten donar més corda a una autonomia, que amb intervenció estatal o sense és ja un fantasma polític agonitzant. A partir d’aquest 21 D l’autonomia ha entrat en territori de la dimensió desconeguda i té realment molt poc recorregut de “normalitat”. Després de l’ 1 d’Octubre, del 3 d’octubre, del 8 de novembre, l’espai de la llibertat té les portes obertes per a avançar cap al procés constituent de manera massiva, organitzada dins i, sobretot
fora del parlament. Anem cap a un moment d’insubmissió general que ha de tenir una fase de resposta al moment parlamentari, d’investidura en funció dels resultats electorals i un moment d’insubmissió i reclamació dels decrets de la dignitat (mesures socials que va aprovar el parlament de Catalunya i van ser tombades pel TC ) és a dir el moment zero de la república.
En aquesta dimensió desconeguda, estem assistint a la fi de l’autonomia decretada pel propi govern espanyol i hem d’anar en compte que no acabem normalitzant el 155, la intervenció de les finances i l’estat d’excepció en què ens trobem des de l’estiu del 2017. El 20 de setembre de 2017 varem viure un cop d’estat i les seves conseqüències van més enllà de l’article 155 de la C.E. La causa general que, com immediatament del 1939 es va desencadenar contra el poble, ha ressuscitat amb formes no gaire noves respecte a aquella infausta dècada. Avui, per sortir de la presó – i a vegades ni amb aquest resultat- com si estiguessis davant del tribunal de la Santa Inquisició dels segles passats, els nostres dirigents independentistes es veuen obligats a abjurar dels seus principis i fer acatament a una constitució espanyola talment com fa uns anys per fer de professors o de funcionaris de qualsevol mena havíem de firmar un jurament d’obediència als Principios fundamentales del Movimiento i fer la gara-gara als dirigents de la Falange Española Tradicionalista i de la Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas, més conegudes com a FET y de las JONS. I no és broma, molts d’aquests dirigents falangistas i jonsistas encara cuegen com en Martín Villa o en Landelino Lavilla entre les branques del poder i els seus descendents mantenen llocs de responsabilitat en la 2ª restauració borbònica, transformats, ves per on, en constitucionalistes de tota la vida.
Ara que s’ha posat de moda reclamar que l’independentisme torni al principi de realitat, - és a dir firmi com a societat l’acatament a una constitució orquestrada per fer-nos desaparèixer com a nació i subjecte polític-, cal que tinguem clar què vol dir en aquests moments observar aquest principi de realitat i fixar-nos en els principals arguments que fan servir els partidaris del “realisme”.
Per aquest objectiu res millor que rellegir les argumentacions prou interessants que, per exemple, omplen algunes pàgines del diari ARA firmades pel professor de Blanquerna Marçal Sintes o pel també professor de la UAB Albert Branchadell; diu Sintes en un article titulat “Refer-nos, recomençar” (08-01-18): « Ara cal aturar-se, reflexionar. Sobre com i per què un partit com Ciutadans, nascut del ressentiment i contra la catalanitat, ha obtingut tants vots. L’independentisme ha de revisar les equivocacions que ha comès. Començant per la tendència a col·locar la il·lusió – sovint l’autoengany- i l’emotivitat per davant de la raó i el realisme”. Aquí ens trobem amb una equació al meu entendre perversa: equiparar “reflexionar” a “aturar-se”, equiparar “la il·lusió i l’emotivitat”, tant necessàries per impulsar canvis socials, a l’ “autoengany”, la desraó i un realisme que s’intueix cap on aniria però no se n’expliciten els límits.
El professor Branchadell és força més clar i contundent en els seus arguments amb què conclou l’article “L’autonomia que ens cal” (08-01-18): «el mirall basc ens diu que l’autonomia que ens cal als catalans potser no és la de Portugal –com deia el vell eslògan- sinó la d’una comunitat foral. A part que també rima, potser és un objectiu més realista mentre les victòries de l’independentisme no siguin més grans i més indiscutibles» i paràgrafs més amunt plantejava: «De la mateixa manera que la impossibilitat d’aplicar el full de ruta del 2015 va fer tornar l’independentisme a la pantalla ja superada del referèndum, la constatació dels límits –sense menystenir-ne la fortalesa- que té la seva base social potser hauria de portar-lo a la pantalla encara més antiga del pacte fiscal».
Vet aquí, doncs tres de les principals argumentacions de la tercera via que torna a treure el nas i que, massa sovint, són comprades de manera acrítica per una part de l’independentisme: 1.- No tenim majoria social (entesa com que en votacions en situacions totalment excepcionals o antidemocràtiques, alterades i viciades no arribem per poc a sobrepassar el 50%!); 2.- En la situació actual cal “aturar-se”, replantejar el moviment cap al procés constituent d’una república catalana i replegar-se en una autonomia que suposaria, segons aquest argument, la tornada “a la normalitat” i 3.- Com que no tenim majoria social s’imposa una estratègia i una tàctica destinades a atènyer i “eixamplar” aquesta majoria: per tant, diuen, s’han de rebaixar arguments, continguts i actituds, deixar de parlar d’independència i parlar sobretot de millores socials (com si sense tenir en mà “la clau i el duro”, (que deien els nostres avis), es pogués plantejar actuacions socials serioses i duradores); a més s’ha de beneir i practicar el bilingüisme (castellà/català, s’entén, no pas cap altra combinació de llengües de les moltes que parlen les famílies catalanes) o com diu l’economista Miquel Puig (06-01-18) al mateix ARA ens hem d’esforçar a “Convèncer Isabel Marin” referint-se al testimoni d’una dona jove que anava a la manifestació unionista i que al mateix temps no combregava amb les actituds de tipus “fatxa”. Sembla que aquest convenciment ha de remoure les nostres posicions de manera unilateral (una altra fórmula que està de moda) i no de forma bilateral com podria semblar més normal i productiu per a tota la societat. Hem de convèncer les Isabels Marin però les Isabels Marin també han d’obrir-se a entendre i compartir les raons dels altres.
Per sort també hi ha posicionaments i argumentacions matisades que parteixen d’un altre necessari bany de realisme, que de cap manera es poden alinear amb una equidistant i utòpica tercera via tot i ser sanament crítiques amb molts posicionaments de l’independentisme: “Bany de realisme, sí” reclama el filòsof i professor de la UDG Xavier Antich (ARA, 18-01-18) però això no vol dir « una apel·lació a la renuncia, la claudicació o la marxa enrere: bé plantejant que no ha arribat encara el moment de certes decisions polítiques (quan ho seria?), bé exigint una majoria de vots superior al 50% (inaplicable amb els criteris de vot ponderat territorialment d’unes eleccions), bé recordant la força (perquè no es parla de la violència) de l’estat espanyol, bé posant sobre la taula la situació (òbviament denunciable) dels presos i exiliats polítics» En nom del realisme, certament, alguns grups polítics, mediàtics o empresarials gosen reclamar ras i curt una alteració dels resultats de les eleccions del 21 D perquè senzillament no s’esperaven ni els agrada el resultat de la voluntat popular.
També el periodista Eduard Voltes en una extensa entrevista a Vilaweb destaca que, segons ell, la situació actual amb victòria electoral independentista però amb la llosa de la intervenció econòmica i del 155 es pot definir «d’empat que, tanmateix, classifica l’adversari, empat que l’estat pot allargar indefinidament i que col·loca l’independentisme en l’obligació de desempatar i, per tant, en l’obligació de pensar noves estratègies per aconseguir aquest desempat»
Quines poden ser aquestes noves estratègies? Opino, seguint també la reflexió de Francesc Ribera “Titot” a Vilaweb que ens cal innovar en l’acció política i social : innovació van ser les consultes populars sobre la independència, innovació va ser la cadena humana al llarg del país, innovació va ser el referèndum de l’1-O: això vol dir que la innovació va lligada tant a l’emergència de nous lideratges i noves direccions polítiques com a la pràctica de noves formes d’organització i mobilització i a estratègies i tàctiques també innovadores però que han de sorgir de la vella estratègia de desobediència civil i d’un full de ruta flexible que tingui en compte els quatre vectors coneguts: debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats del procés constituent republicà.
Aquest és el gran repte que tenim ara mateix: la insubmissió reclama que la nova mesa del parlament autonòmic tiri endavant la presentació de la investidura del president Puigdemont i se l’investeixi pel procediment que la mesa – i no pas cap altre institució aliena al parlament- decideixi, ja sigui per delegació, ja sigui pel sistema que les tecnologies actuals permeten, ja sigui presencialment emparat en la immunitat parlamentària. El sol fet de fer aquesta actuació parlamentària ja és un pas endavant en el camí d’explicitar que la nova situació ja no permet una tornada a l’autonomisme; això vol dir també que el treball del minut zero de la república s’ha de fer, sobretot, fora de les institucions autonòmiques, en tres llocs diferents i complementaris: organitzats al carrer, organitzats en la lluita municipal, i organitzats en les entitats civils de tota mena; al parlament han d’actuar els grups polítics, i arribat al cas d’un bloqueig total d’aquesta institució, d’un etern retorn a eleccions amb partits i persones prèviament il·legalitzades i inhabilitades, s’ha de tenir a punt l’Assemblea de Càrrecs Electes, l’organització del cens del poble català d’adscripció voluntària i una visió clara de les estratègies a seguir que no pot ser simplement l’estratègia d’anar construint “estructures d’estat” que després no tenim ni poder ni força d’imposar. No hem d’oblidar que la nostra força és la gent i la voluntat de construir col·lectivament un país millor, és a dir posant en valor el moviment de “SOM REPÚBLICA”, i en això, tal com apunta en Voltes, s’hi pot interessar molta gent que ara està pendent dels comuns o ha votat algunes promeses de C’s que li han semblat atractives perquè no han tingut el desgast de la realitat o han votat psc-psoe per allò de que es millor ase conegut que savi per conèixer.
La base de l’independentisme no l’eixamplarem amb moviments previs prefabricats o amb fulls de ruta impecablement organitzats sinó interactuant amb la gent, generant dubtes i contradiccions reals –com ara està passant i passarà amb els presos i exiliats i la constitució del nou parlament – presentant i tirant endavant la força dels fets consumats ( com l’1 d’O i les votacions, per exemple) i engegant un debat i un procés constituent de la república catalana persistent i entenedor, amb accions i reivindicacions lligades a les millores socials votades al parlament i tombades pel Tribunal Constitucional espanyol.
