Hi ha una obsessió tant en el camp de l’independentisme com en el camp de l’unionisme per contestar aquesta pregunta, que va lligada a una altra obsessió compartida també: eixamplar la base social de l’independentisme o en el cas contrari de l’unionisme; la societat catalana contemplada com un camp de batalla que en el cas de l’independentisme accentua el seu imaginari desitjat “som un sol poble” i en el cas de l’unionisme projecta un altre imaginari intensament desitjat: la societat catalana fracturada en dos, enfrontada violentament, dividida, trencada. Són dos imaginaris de llarg recorregut en el temps històric i no es pot dir que s’hagin desenvolupat únicament en relació a la societat catalana i només en els últims anys: qui més qui menys la majoria de persones amb un DNI espanyol, en algun moment de la seva formació escolar de matriu espanyola ha sentit o llegit els famosos versos del poeta Antonio Machado que acaben dient “una de las dos Españas/ ha de helarte el corazón”; però el que no es diu ni reflexiona sovint és que per a Machado aquestes “ dos Españas” son “una España que muere y otra España que bosteza”: és a dir que cap de les dues imatges d’Espanya que et gelaran el cor és positiva ni engrescadora; sort que aquests versos van sortir de la ploma d’un sevillà tan respectat com maltractat i mort en l’immediat exili republicà del 39, i no poden ser atribuïts a cap nou president autonòmic nostrat que servirien per certificar la seva condemna a l’infern de les males persones per racista, supremacista i cultivador de l’odi antiespanyol.
Sovint s’ha volgut traspassar aquesta mala lectura de “les dues Espanyes” a una idea encara més perversa de “dues Catalunyes” – la del seny i la cordialitat i l’empatia amb l’Espanya constitucional, sempre atenta a no molestar l’estat espanyol i a plegar-se a totes les seves directrius i interessos, sempre disposada a parar l’altra galta i a autoflagel·lar-se- i la de la rauxa, la que en diuen ara dels hiperventilats, la dels que- - segons es diu- tenen pressa i trien voluntària i eixelabradament la desobediència i la unilateralitat i que no són realistes ni toquen de peus a terra com sí ho fa- diuen- la Catalunya pragmàtica i realista. Aquesta idea de les dues Catalunyes oposades i “al caire de l’enfrontament civil”- segons expressió del vell/nou ministre socialista Pepe Borrell - és la que convé al bloc del 155 – bloc que amb llei o sense llei constitucional vigent ha nascut amb la idea de quedar-se i anar impregnant-t’ho tot –ajuntaments, entitats i moviments socials, col·legis professionals, entitats esportives, religioses, associacions de tota mena, premsa i mitjans de comunicació addictes, l’ ús premeditat i programat de les xarxes socials, l’ activitat programada de les clavegueres de l’estat encarregades de difamar, estendre rumors falsos, comprar voluntats, extorquir persones i grups, etc. No cal dir que aquesta divisió binària és tan barroera com falsa, però té el seu èxit com a marc mental definit i subvencionat per l’unionisme i els seus aliats i és d’alguna manera “comprada” o compartida per alguns opinadors i sectors del propi sobiranisme.
Tant l’imaginari “som un sol poble” com l’imaginari “la societat catalana està fracturada i enfrontada” reflecteixen molt més uns desitjos que no pas unes realitats: el que queda clar de seguida és que l’aspiració a ser un sol poble és un projecte social i polític molt més noble, cohesionador, inclusiu i il·lusionant que no el projecte de destruir la cohesió social i fomentar l’odi, el recel i l’enfrontament entre els membres de la comunitat catalana i entre els diferents territoris de la nostra nació. Darrere l’aspiració “som un sol poble”, per més que sigui un lema simplificador de la complexitat de la societat catalana i sembli que obvia la lluita de classes i les desigualtats i les divergents aspiracions i necessitats dels diferents grups socials, darrera d’aquesta aspiració – repeteixo- s’hi manifesta un programa de lluites i valors compartits que pot rebre el nom de “programa per la república catalana independent”, o simplement “programa del procés constituent cap a la independència i el socialisme del poble català” o fins i “tot programa de drets i deures d’una democràcia republicana catalana plena”.
La idea de “som un sol poble” no deixa de reflectir una realitat: la capacitat inclusiva del projecte independentista i per tant, la resposta a la pregunta inicial “Ha tocat sostre l’independentisme? I la contestació evident: no ha tocat sostre ni molt menys i té unes potencialitats d’eixamplament innegables; d’aquí ve la desesperació de les cúpules unionistes i tots els seus altaveus per insistir una i altra vegada en la teoria del “suflé” que “es desinflarà o ja s’està i desinflant”, en la teoria que hi ha hagut un engany conscient i orquestrat de la població per part de les cúpules sobiranistes, que han venut fum i no estaven disposades a tirar endavant els resultats del referèndum de l’1 d’octubre; d’aquí ve la insistència dels grups mediàtics unionistes (tipus grup Godó) en fer i propagar sondeigs de veracitat més que dubtosa dirigits a sembrar recels i atiar enfrontaments partidistes, fer l’abraçada de l’os a ERC ara que celebra el seu congrés extraordinari, fer de llepaculs un cop més a l’últim que arriba al govern espanyol (ara PSOE, després d’ensabonar successivament i descarada PP i C’S); no obstant aquests sondeigs, per més que vulguin demostrar que l’efecte 1-O i l’aposta republicana Puigdemont s’estan esfumant, confirmen una resiliència i una solidesa per part del bloc independentista fora de tot dubte: després de totes les persecucions, empresonaments i tota mena de cabronades que ha orquestrat i orquestra el bloc del 155, una nova convocatòria electoral autonomista tornaria a donar la majoria absoluta (70 escons apunta el sondeig de La Vanguardia) a l’independentisme . Tant tot el procés de consultes populars iniciat a Arenys de Munt amb unes característiques inclusives totalment inèdites – votació voluntària, autoorganitzada, autofinançada entre gent de 16 anys en amunt empadronada a la població convocada, com les convocatòries del 9 N i del 1-O, una presentada com a procés participatiu i l’altra com a referèndum vinculant s’han mostrat com a camins molt clars cap a la construcció d’una eina popular col·lectiva que ompli de contingut real aquesta aspiració de som un sol poble que lluita per la seva llibertat en el terreny social i nacional.
Per a qui es lamenta insistentment que “no en som prou”, que no arribem al 50% , que l’independentisme ha tocat sostre, que ens cal frenar l’embranzida per, poc a poc, anar sumant voluntats i mostrar que la prioritat ara és fer un govern realista i efectiu novament de peix al cove, dins de la cleda autonomista, els diria que precisament aquest camí de lamentacions i obediències forçades no és ni efectiu, ni realista, ni adequat al moment ni serveix per ampliar la base popular que va manifestar el passat octubre els seus anhels i la seva voluntat d’organitzar per si mateix el camí cap a la república catalana independent.
Si partim de la reflexió que l’independentisme té molt de terreny social i polític per créixer, l’altra pregunta seria la següent: hem d’ampliar la base per fer la independència o hem de fer la independència per ampliar la base? O una cosa no treu l’altra sinó que se sumen i encavalquen?; des del meu punt de vista, sempre que s’ha tirat endavant amb coratge un projecte independentista amb contingut social, sense fer escarafalls de caire simplement i barroera identitari sinó sent naturalment inclusiu i amb amplitud i ambició de fer no únicament un sol poble sinó un país per a tothom que vulgui participar-ne, la base s’ha ampliat i no ha tornat a encongir-se per més que hagi actuat la por, la persecució i les perfídies polítiques habituals. Aquest és el punt central que recomanaria que es plantegés i que ja ha estat abordat per més d’un sector des de diferents aspectes que conflueixen en la idea de “treballar les fronteres”, actuar com a “cotxe escombra que recull els anhels i les lluites per un país millor”, no separar independentisme de lluita per la república i els seus valors de llibertat, solidaritat i igualtats bàsiques, no separar la lluita per exercir el dret d’autodeterminació de la lluita per les millores socials, perquè una cosa porta aparellada l’altra, actuar desacomplexadament sense necessitat de “fer el missioner en terra d’infidels”: els missioners i missioneres sempre són sospitosos i poc eficaços i els que ens convé és que sigui des de dins de l’autoorganització d’aquestes fronteres que es construeixi la República Catalana Independent.
