Val la pena deixar per uns dies més endavant –encara que sigui el d’ara mateix un moment polític interessantíssim — per ampliar el focus i la visió política, històrica i social més enllà d’uns temps o dècades properes i més enllà del redós europeu: em pregunto quins moviments realment revolucionaris capgiraran la vida de les nostres societats humanes en les pròximes dècades i fins més enllà dels dos o tres segles vinents i vaig a parar a tres moviments revolucionaris que afecten les persones: la manera d’identificar-se com a tals persones i les seves relacions de poder en quant a les possibilitats dels diferents rols de gènere; la supervivència del planeta a on vivim els humans i la manera d’exercir les relacions inevitables de poder i de control sobre la natura que hi apliquem; i el tema que en podríem dir de com exercir i desplegar la “democràcia” o sigui l’exercici de com enfoquem tot el tema de funcionament de la “res pública” ( ja que els humans som éssers animals que tendim a ser gregaris i a viure en col·lectivitat i compartir necessitats) i com lliguem les relacions individuals i col·lectives en tots els afers humans, no únicament el afers econòmics, de treball, d’organització i funcionament del que en diríem “política”, “lluita de classes”,“associacionisme”, “producció i treball”, “combat contra la desigualtat”, sinó també els afers considerats més immaterials, psicològics o espirituals: com les relacions amoroses, la recerca del sentiments de felicitat, benestar, amor, els sentiments positius i negatius per als individus i per a la col·lectivitat (les religions, la guerra, l’existència del mal i la maldat...)
En definitiva em refereixo a la revolució de les dones o demolició del sistema patriarcal o del patriarcat; a la revolució i frenada de l’escalfament del planeta Terra, l’efecte hivernacle i tot el capgirament que comporta per a les nostres vides i la vida de tot allò que viu al planeta, és a dir entengui`s com la revolució ecològica, “verda” o”ambientalista” o com popularment i equivocadament- per fer-ho més passable- se’n diu “el canvi climàtic”; i de l’exercici de la democràcia plena, és a dir de la llibertat, entre iguals sabent que la igualtat no és un concepte deslligat de la lluita de classes i del sistema capitalista.
D’utopies, doctrines mil·lenaristes que alerten de catàstrofes diverses n’hi ha hagut un munt al llarg de la història dels humans, en forma de teories filosòfiques, religions, etc.: entre els occidentals han estat molt populars la famosa utopia de Plató (428/427 aC- 348/347 aC) que planteja una societat organitzada en tres classes: la classe política, la classe militar i la classe dels productors; o l’Utopia de Thomas More (1477-1535), que és una teorització sobre com s’havia d’organitzar de forma perfecta una societat, estat o comunitat. Són teories filosòfiques que no tenen per objectiu exposar el grau de dificultat que pot presentar el seu trasllat a la realitat pràctica. Un acostament més a la pràctica el presenta el socialisme utòpic que ja té com a objecte de crítica el sistema capitalista i l’explotació dels individus a través de l’apropiació de la seva força de treball i aquí apareix nítidament la lluita de classes i l’objectiu de aconseguir una societat cooperativa i autogestionada a través del suport mutu, el treball col·lectiu i la decisió assembleària que ens acostaria a un funcionament òptim de les societats humanes.
En el moment en què es planteja l’ utopia ja no únicament com a sinònim d’allò impossible, (d’una quimera, o una il·lusió irrealitzable) és quan es converteix en una teoria que en el context de la lluita de classes resulta perillosa per a l’estabilitat de l’organització social perquè apunta a objectius i solucions que tenen possibilitats de capgirar realment les societats organitzades sobre el sistema de divisió del treball a base d’uns estaments que dominen sobre uns altres.
Es demostra que és un error pensar que les utopies estan mancades de pragmatisme ja que tenen una funció crítica respecte a l’organització social de cada moment; poden servir- i, en efecte serveixen- a més de punt de comparació o termòmetre respecte als diversos mètodes d’organització social i ens ajuda a conèixer millor el nostre sistema polític i social respecte a un ideal al qual s’acosta més o menys; també acompleixen una funció esperançadora ja que poden donar força com a objectiu per a millorar.
Al costat de les idees utòpiques trobem també les teories catastrofistes també molt abundants al llarg de la història: una de les mes conegudes i que han fet més fortuna porta el nom del seu teòric més popular: el maltusianisme: idea sobre el perill d’un augment excessiu de la població en relació amb els recursos existents i que comença a insinuar els límits del creixement i apuntar a solucions que tenen a veure tant amb l’explotació dels recursos, la seva distribució socialment desigual, la taxa de naixements i de morts, l’esperança de vida... Karl Max en una nota a El Capital exposa una de les primeres crítiques al maltusianisme ja que segons ell el progrés de la ciència i la tecnologia permetrien el creixement exponencial de la població i els recursos per temps indefinit.
Per fi entre tantes teories, utòpiques o catastrofistes hi apareixen les dones i el seu potencial tant com a força de treball com, sobretot, com a generadores de noves vides i asseguradores de la continuïtat dels humans. Perquè les utopies, sorgides, sobretot, dels estaments eclesiàstics masculins, semblen dirigides a unes societats exclusivament mascles: on són les dones ens preguntem? Amagades entre les cols dels horts, parint sense parar i treballant sense cobrar, contestaríem. Algunes utopies i religions consideren que els humans són els mascles, i les femelles ni tenen ànima, és a dir que no existeixen com a tals humans, ni vida digna de dir-se així; però si que són dignes de ser explotades com a força de treball i de reproducció. Per això la revolució humana més transcendent serà, molt probablement, la que demoleixi el patriarcat i totes les xacres que porta associat. Portarà temps i molts ais i uis i moltes resistències , però això ja no té aturador.
I si volem viure en un planeta que no mori enmig del desastre ecològic i juntament amb ell no morim els humans, la fauna, la flora i tota la biodiversitat, hem d’aprendre a acostar-nos més a la natura, a sentir-nos-en part indestriable, un element més; és una nova utopia? Forma part de la teoria del “decreixement” , que és una possible sortida al model capitalista i al consumisme estúpid, desbocat i depredador?
Igual passa amb els models de funcionament de la col·lectivitat o comunitat política: hem de repensar la democràcia i dotar-la de més atribucions i funcions.
No recordo qui ha reclamat “ un creixement en humanitat, menys béns i més llaços socials, humans i amb tots els elements del planeta”, però penso que té tota la raó.
I tornant al moment actual de la nostra petita ració de planeta, dels seus humans, que estem contribuint a la diversitat de la vida, que cridem “lo riu és vida”, “Llibertat preses i presos polítics i exiliats i exiliades”, “fora el feixisme de les nostres vides”, “ni una dona més en la llista de les agredides i les mortes pel fet de ser dones”... que reclamem una democràcia directa i socialment compromesa amb una res pública que aspiri a la igualtat, a la llibertat i a la solidaritat i fraternitat, és una obligació per a totes fer front a l’hora present ara que l’escarransida democràcia de què disposem ens planteja que tant a l’Estat com a la UE, tant al País Valencià, com a les Illes i a tots els municipis dels Països Catalans puguem intentar capgirar les coses amb el nostre granet de sorra a favor de les tres revolucions.
