Perquè jo no tinc cap dubte que darrera tota l’operació de càstig contra el poble català, tot el muntatge de la “causa general” contra l’independentisme català, contra la construcció de la república Catalana Independent i el procés constituent, i, en definitiva, contra la democràcia, pot emergir un altre pla inesperat; hem de comptar amb dues situacions complementàries. La primera, que el nyap judicial que han muntat entre tot el sistema de fiscalies i jutges dels diversos tribunals en el judici contra l’1 d’octubre, sigui tan monumental i irreversible, que acabi fent esclatar tota la causa i reduint-la al no res i la segona que hem de tenir sempre present: que la tercera via famosa neoautonomista no és pas morta i sempre ronda sobretot quan s’ensumen ja a prop eleccions, especialment les municipals que podrien donar nova empenta al moviment de l’1 d’octubre. També en aquesta situació agafen un sentit més enllà de la protesta laboral, les protestes i vagues d’aquest moment dels treballadors i treballadores del sector públic que, partint de situacions de tracte realment injust, i de la demanda inajornable de revertir les retallades dels anys anteriors, agafen unes dimensions i unes característiques que fan pensar que alguns en volen treure profit en un sentit més polític cap a reforçar la tercera via i desgastar el govern Torre, que en un sentit estrictament laboral. Alerta,que no estic plantejant que els treballadors i treballadores de la sanitat, de l’ensenyament i de sectors públics, per exemple tant ben valorats com els bombers –tant castigats ja sigui per l’autonomisme, ja sigui pel 155 i de sempre víctimes de l’espoliació fiscal, dels afanys depredadors privatitzadors i la ineficiència burocràtica - siguem manipulats i utilitzats per la lluita política per desgastar l’autodeterminisme i els valors republicans i independentistes; tenim tota la raó del món per plantejar, en el moment que es parla de pressupostos i diners per a les necessitats socials, les reivindicacions justes d’una millora social, amb tots els instruments de lluita a les nostres mans, que les inversions s’orientin a les necessitats de les classes populars, però alhora resulta inquietant que, quan es palpa la necessitat d’una paralització política del país en protesta per la repressió i en reivindicació dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre, les mobilitzacions per millores laborals es revifin i s’orientin en una sola direcció – la depauperada, inútil i obsoleta autonomia del Parlament i Govern de la CAC i no es vinculin també, i especialment, a la política depredadora, corrupta i malbaratadora del Regne d’Espanya, els seus tribunals, el seu Parlament, el seu Senat, les seves autoritats bancàries, policials, militars o el seu Tribunal de Comptes; el fet, denunciat per la Intersindical-CSC, que es pugui plantejar una lluita en el sector de l’ensenyament obviant les reivindicacions de llibertat de càtedra tan conculcada i sense denunciar explícitament la persecució de què han estat objecte els companys de Sant Andreu de la Barca i de la Seu d’Urgell, ni les agressions contra el model d’escola catalana ¿Hi ha preparada alguna mobilització sonada per quan vingui el Consell de Ministres del Regne d’Espanya a visitar i reunir-se a la colònia? Hi ha preparat algun rebuig contundent a personatges tan nefastos com el ministre Borrell i la seva devota admiradora la virreina Cunillera? Ningú no es recorda de la famosa i reveladora conversa entre el ministre Fernández Díaz i el Director de l’Oficina Antifrau De Alfonso:“Les hemos destrozado el sistema sanitario”? No es referia exclusivament a haver perseguit casos de corrupció en aquest sistema, no siguem tan ingenus! I un sistema sanitari “destruït” no pot donar lloc a un sistema sanitari que funcioni a satisfacció del personal mèdic ni dels pacients! I una escola perseguida en la seva essència i dinamitada pel poder de l’Estat, que la vol liquidar, no disposa de tots els instruments polítics i econòmics per oferir els millors serveis a la comunitat. Ignorar això i descarregar tot el greuge acumulat en la miserable autonomia que tenim , en el seu afany privatitzador i les seves pràctiques sovint corruptes és simplement demagògia que no ens afavoreix als independentistes d’esquerres i al poble treballador. I sí, és demagògia que obre més canals cap al neoautonomisme de la tercera via, aprofitats per l’entorn dels Iceta, els Rivera i els lobbis de les patronals, la banca i altres castes interessades en que es dissipin i es desintegrin els efectes de l’1 d’octubre.
Hi ha preparada d’alguna manera una nova “operació Terradellas”? No podem descartar-ho. Recordem que en el seu moment, recent mort el dictador i en marxa una transició pactada amb el franquisme, es convoquen les eleccions espanyoles del 77 el resultat de les quals als Països Catalans, no agraden gens a les forces disposades a encapçalar la dita transició. És en aquest context que s’engega l’operació Tarradellas.
L’operació Terradellas anava dirigida a neutralitzar l’esquerra i el catalanisme popular; el 23 d’octubre de 1977, és a dir després que la Catalunya electoral es mostri molt d’esquerres i es manifesti una gran conflictivitat social, Suàrez com a president del govern deroga “per la cara” la llei franquista de 1938 que havia abolit la Generalitat i restableix aquesta estructura republicana de manera provisional i de la mà del que conservava les essències de la Generalitat republicana: el president a l’exili Josep Terradellas. Clarament, l’operació Tarradellas va obrir la porta al pujolisme conservador i ploramiques per molts i molts anys. Es tractava, també, que si és volia tenir un estatut d’autonomia, que aquest ja nasqués condicionat i tutelat després de la Constitució espanyola com un fruit seu, bord, raquític i escanyolit. La famosa Generalitat Republicana, recuperada així tant per sorpresa, quedava equiparada a la mateixa alçada i continguts que les 17 CCAA en què es va dividir el territori espanyol amb la col·laboració de personatges que es van repetint en aquesta història com Roca Junyent o Solé Tura i les sabudes excepcions forals d’ Euskalherria i Nabarra.
Tots sabem que la Constitució Espanyola del 78 –post recuperació de la carcassa de la Generalitat Republicana i no anterior a aquesta recuperació- va ser tres anys després severament reinterpretada en format recentralitzador i espanyolista a través d’un cop d’estat militar i de la Guàrdia Civil; i així arribem fins avui en que el format espanyolista tiba i aplica l’article 155 de la C.E. contra les forces sobiranistes del poble català, que s’han adonat de la gran estafa que va representar la Constitució i el sistema de les autonomies.
Ara ens trobem en un Estat Espanyol en crisi política, institucional i social profunda, que, malgrat haver destituït el govern de la CAC, confiscat l’autonomia, haver forçat l’empresonament i l’exili del govern català i haver concentrat gairebé tot el vot espanyolista en una única opció en unes eleccions autonòmiques imposades, no ha aconseguit trencar l’hegemonia de l’independentisme ni arrabassar la majoria parlamentària en escons independentistes. ¿ Pot treure`s de la màniga, després de fer caure el govern del PP a l’Estat, una nova “operació Tarradellas” que renti la cara de l’autonomisme post 155 i reinstauri un neoautonomisme amb personatges rescatats d’etapes anteriors, que s’ofereixin a dirigir una “etapa nova, regenerada, neta de corrupció, que superi definitivament el pujolisme i que giri full de les males cares i pèssimes relacions amb Espanya i que , fins i tot, aconsegueixi rebaixar una mica el dèficit fiscal? Hem de tenir-ho en compte: candidats i candidates a la gran catarsi no en falten i tots tenim en ment algun nom. Perquè una maniobra semblant esdevingui impossible i l’independentisme en surti reforçat, de moment calen al meu parer tres situacions: que tota la conflictivitat social es plantegi no escindida de la ruptura independentista republicana sinó com elements lligats indissolublement; la democràcia, els drets socials i l’alliberament nacional van estretament units i no aconseguirem els uns sense els altres; en segon lloc que es consolidi la pràctica de la insubmissió i la desobediència tant política com social ja sigui amb l’objectiu d’exercir per autoconvocatòria el dret a l’autodeterminació amb totes les garanties, ja sigui per defensar els drets més elementals –hipòcritament emparats per la Constitució espanyola- com el dret a l’habitatge, a una feina i unes pensions dignes, a no ser discriminada ni víctima de violència pel fet de ser dona, a no patir en la salut, en l’educació , en les condicions de vida a causa de la pobresa... En tercer lloc és vital per evitar més maniobres neoautonomistes i més martingales de tercera via, agafar, davant del tema de l’empresonament, exili i repressió continuada del nostre poble, una estratègia de defensa política de gran abast que involucri tant la defensa de la democràcia, com la defensa de la república (i per tant, el qüestionament de la monarquia) que deixi clar a nivell nacional, internacional i estatal que aquest plet és el judici al dret d’autodeterminació , la qual cosa voldrà dir que l’objectiu de tota la lluita en favor dels presos, exiliats, multats, investigats i atropellats en els seus drets i llibertats, tant individuals com col·lectives... inclosos a la causa és la consecució i l’exercici d’aquest dret d’autodeterminació.
