Aquesta expressió de “cadàvers exquisits” és un joc lingüístic i d’idees inventat pels surrealistes que pretenia explorar les possibilitats de creativitat espontània i automàtica o inconscient d’idees ajuntant simultàniament en col·lectivitat com un collage sintagmes i expressions aparentment inconnexos o fins i tot contradictoris. No deixa de ser una variant de l’oximorón que es va posar de moda en el joc de saló que es practicava els anys vint del segle passat: rentat en sec, mort vivent, intel·ligència artificial... El meu preferit és, de lluny, justícia espanyola que, no és simplement una contradicció sinó un terme d’un surrealisme extrem, com s’està demostrant cada dia.
De manera que segur que res més semblant a un joc de saló surrealista que una sessió del consell de ministres espanyol- el de Don Mariano i el de Don Pedro tanto monta”- o una sessió del Tribunal Constitucional, del Consejo de Estado, del Tribunal Supremo, del Tribunal de Cuentas , de la Fiscalía , o de l’ impagable jutjat número 13 del TSJC; i ja no diguem res més surrealista i exquisit que un repàs al xat dels jutges espanyols o a la prosa de les interlocutòries de l’imparcial jutge Llerena...on s’ajunten a dojo “cadàvers exquisits” en el sentit metafòric i en el sentit literal.
Si a aquesta deriva surrealista hi afegim que no hem d’oblidar que estem sota les grapes del país que ha donat al món dos gèneres literaris tan extraordinaris i reveladors com la picaresca i el esperpento i tres models de comportament econòmic, polític i militar com l’estraperlo, el caciquisme i el pronunciamiento ja tindrem moltes claus per interpretar la situació política passada i actual de l’estat espanyol. Sumem-hi l’afany d’expulsar tot allò que no complia amb la limpieza de sangre i feia ferum de jueu o de moro (1492, 1609) i el nom d’una institució com la Inquisició i ens donarà un retrat d’aquest estat i d’aquesta monarquia passada, present i futura que fa esgarrifar i justifica que allò més sensat sigui voler marxar-ne i tallar-ne els llaços de subordinació i dependència el més ràpidament possible.
Res més aconsellable, a més, per acabar d’entendre els mals d’aquest estat i les seves patologies socials i polítiques que llegir els seus escriptors i escriptores: agafeu Cervantes, fullegeu, si és que no ho heu fet a l’escola, Mateo Alemán, Quevedo, Larra, Galdós, Pardo Bazán, Baroja, Valle Inclán, Lorca, Delibes o Cela...: tots i totes retraten sense pietat un estat cruel, unes capes dirigents ignorants, cobdicioses i embrutides, un poble que treballa i pateix sotmès a la irracionalitat i l’arbitrarietat d’unes nissagues que es perpetuen a través de dictadures i caciquismes. I tot això s’encomana i es comparteix quan formes part d’aquest estat i has contribuït a perpetuar-lo com a societat i no ens fa pas millors als ciutadans dels Països Catalans.
Tornant als “cadàvers exquisits” tenim ara mateix una bona mostra d’aquest surrealisme i d’aquesta tendència a la irracionalitat i a l’afany de ressuscitar cadàvers reals i polítics o les dues coses a la vegada: el nou govern socialista a Madrid ens obsequia i ens entreté amb una revifalla franquista a costa de desenterrar el cadàver real del dictador per situar-lo en un altre lloc menys vistós; simultàniament ens ofereix als catalans una altra revifalla del cadàver de l’autonomia i de l’estatut corresponent després d’haver-lo enterrat amb el 155, els piolins i la seva brutalitat, els empresonaments, els judicis imminents, els fets del 20 de setembre i l’1 d’octubre de l’any passat i les “gracietes” del sr. Iceta. Ara vol entabanar-nos amb un nou referèndum estatutari i un retoc estètic d’un altre cadàver: la Constitució del 78; ara bufa un suflé i envia un globus sonda en forma de “indult”; ara diu que aprovarà uns pressupostos nous fent enginyeria política i tripijocs diversos; ara afalaga els i les pensionistes i fa veure que la factura de la llum !oh miracle! només s’ha apujat un 70 % i el nou govern la reduirà. Més cadàvers reals i polítics: la llei de la dependència no hi ha qui la ressusciti tal com va ser fulminantment destruïda; la democràcia i la separació de poders no hi ha qui les revifi des dels poders judicial, executiu i legislatiu de l’estat espanyol. El deute sobirà del regne d’Espanya és això: “deute” que els nostres creditors no cobraran a no ser que una Catalunya Independent en pagui una part substanciosa, cosa que podria fer.
“Referèndum pactat o acordat” és una altre dels cadàvers exquisits que ronda per aquest país o més que cadàver és un fantasma o un ectoplasma que es fa servir per entretenir un poble, el català, al qual se’l considera babau de mena. Ha estat possible al llarg dels segles passats acordar res amb cara i ulls amb els dirigents estatals d’un estat que no està acostumat a negociar ni a pactar res, sinó a imposar, aixafar, expulsar i destruir? Que ho expliquin els pobles ara llatinoamericans i abans inques, asteques, guaranís, maies, araucans, zapoteques i molts centenars de pobles que amb prou feines han pogut sobreviure a la invasió i colonització de la corona espanyola. I després les colònies producte d’aquesta colonització van haver de tallar la dependència amb la metròpoli per la via unilateral com era de preveure donada la incapacitat de negociar res per part de la potència colonial. I les lliçons de la història ens diuen que a Flandes va passar el mateix i a Portugal també. Tot fa pensar que als Països Catalans començarem per Catalunya i no pararem fins a construir una nació completa i lliure. Amb dificultats i alts i baixos però ho aconseguirem.
Què hem de fer ara? Aprofitar aquestes tendències a ressuscitar morts dels nostres adversaris per apostar per la lluita i per la vida de les noves formes republicanes:
Ells volen enterrar-nos amb un judici general contra el poble que va organitzar i guanyar el referèndum d’autodeterminació: doncs nosaltres hem de respondre amb una mobilització general compacte i sòlida a favor dels presos i preses, exiliats i exiliades i tots els encausats i encausades i investigats polítics que són milers; ells volen continuar amb el 155 i anar més enllà en la repressió fins a col·lapse polític propi? Nosaltres hem de continuar organitzant la república, enfortint i multiplicant els Comitès de Defensa de la República, poble a poble, entitat a entitat, persona a persona; hem de treure partit entre tots dels milers de catalans d’orígens diversos que tenen llaços familiars, amics i coneguts als seus països de procedència i poden donar a conèixer la seva catalanitat nova a l’exterior i aportar-nos tota la seva experiència i coneixements a la seva nova terra. Això també són estructures d’estat i cohesió social de país tan importants com la construcció de la imprescindible república digital catalana o el desplegament de la hisenda pròpia, o el desplegament de totes les potencialitats de les llengües històriques pròpies o la construcció d’un estat amb prestacions socials justes per a tothom.
