M’apunto a la moda de quantificar tota mena de situacions, de coses i d’accions (10 maneres de preparar la salsa dels calçots, 6 maneres de tenir èxit amb la mascota, els 3 llacs més bells del planeta, 4 estils de lluir barba, etc. etc. ) Doncs abordem aquí cinc maneres de fer ingovernable un dels estats – l’altre és l’estat francès- que ens ha tocat patir als ciutadans i ciutadanes d’aquest racó de la Península Ibèrica.
A part de deixar clar que ser un català de la Catalunya Nord –del Rosselló, el Vallespir, un tros de la Cerdanya, el Conflent o el Capcir – demostra que es pot ser nacionalment català sense ser administrativament espanyol, ni haver de saber parlar espanyol per obligació constitucional; al seu torn ser una persona de la Noguera, el Camp de Túria, el Maestrat, el Bages, el Baix Vinalopó o Menorca demostra que es pot ser de nació i parla catalana sense ser administrativament francès ni haver de saber parlar francès per obligació constitucional. Això ha de quedar clar i ser reivindicat a tot drap , sobretot en els mitjans de comunicació i en les relacions interpersonals i veïnals de tot tipus, perquè és una primera i decisiva forma de fer anar de corcoll tot el sistema de l’imaginari cultural i polític espanyol i francès i de posar en qüestió les fronteres pactades i formades per les guerres entre potències i nissagues monàrquiques (els Habsburg contra el Borbons, i viceversa, el Tractat dels Pirineus (1659) que va esquarterar la nostra nació...). Només cal tenir en compte la sacralitzaciò que fan tots els unionistes- siguin del ram ideològic i de classe que siguin- del seu estat-nació i la defensa rabiosa que en fan, per adonar-se que és un element clau de la seva estabilitat emocional, social i política. De manera que com més siguem conscients políticament i socialment de quina cosa som els Països Catalans i qui som els catalans i catalanes d’ara ,millor; a mesura que anem descobrint, sense la capa d’adoctrinament de què hem estat objecte durant segles (sobretot des de 1707-1717 i les Noves Plantes) desfigurant el nostre passat i present, serem més lliures per encaminar el futur cap a unes fórmules polítiques pròpies i sense la submissió i la depredació obligada de tipus colonial que ara patim. Tota la labor d’autoestima i autoconeixement que podem fer i tot el rebuig de l’autoodi en totes les seves manifestacions són maneres d’introduir per derivació una llavor de desconcert i confusió en les estructures rígides i totalitàries del projecte espanyol. Hem de deixar clar la ignorància intolerable que mostra aquell periodisme que diu una i altra vegada que el poeta Machado i la seva mare Ana Ruíz estan enterrats “al sud de França”, quan la seva tomba es troba al cementiri de Cotlliure a la catalana plana del Rosselló; i així van també mal enfocades les notícies sobre la revolta de les jupes o armilles grogues a moltes ciutats de la Catalunya Nord
Una altra manera de fer Espanya ingovernable és replantejar-nos un nou 1 d’octubre després d’haver estudiat i haver tret conclusions de les debilitats i amenaces que van quedar patents en el referèndum de 2017: debilitat dels lideratges polítics, errors estratègics de plantejar un recorregut jurídic impossible “de la llei constitucional espanyola a la llei nova catalana”, no implementació ràpida i contundent dels resultats del referèndum apel·lant a la gent que l’havia sostingut plantant cara a la repressió: dos milions de persones al carrer eren millor argument que qualsevol argumentació jurídica per convertir el plet català en un afer europeu molt seriós; ara tenim un país intervingut “de facto”, ( amb o sense 155), una nació asseguda al banc dels acusats, sotmesa a un sumaríssim per part d’un estat, d’uns tribunals i d’ una monarquia totalment en crisi però que encara tenen la paella (una paella rovellada i foradada) pel mànec; tenim una part del govern autonòmic a l’exili proposant el primer organisme que ja no depèn de la Constitució Espanyola: el Consell per la República. La principal conclusió és que el recorregut autonòmic i els partits que l’han sostingut han arribat al seu final, i tota la rocambolesca història del 155, les eleccions bordes imposades pel poder espanyol que no van portar als resultats per als quals havien estat convocades, (és a dir per escombrar de l’escena política les forces independentistes), la subhasta de noms per no haver d’admetre la presidència de Puigdemont, amb la negativa a fer un acte de sobirania per part del parlament de la CAC, etc, etc, han dut a un estat de confusió de final de trajecte molt clar. Cal admetre, no obstant, que aquest estat de confusió és encara més gran i decisiu del cantó de l’estat espanyol, que vivim una crisi d’estat que es presenta com una gran oportunitat per al moviment independentista si sabem trobar el desllorigador d’una estratègia conjunta des de baix i unes forces polítiques i lideratges que parteixin de l’autocrítica i s’obrin a lideratges nous. Agreujar estratègicament la crisi de l’estat fent-nos i fent-lo ingovernable és clau en aquest moment.
I un cop demostrat que hem de deixar de fer servir un cens espanyol i que hem de començar a fer el cens voluntari de qui es considera poble català a partir del qual hem de deixar de considerar-nos un tros de poble espanyol o del poble, francès emprendrem un camí més comprensible per al conjunt de la comunitat de internacional.
Tercera manera de fer Espanya ingovernable: és l’eina electoral començant pels municipis i sobretot les capitals –Barcelona en primer lloc, però també les capitals del rere país, que en la recent crida del 21 de febrer a parar-ho tot ha demostrat que de cap de les maneres és la Catalunya de xiruca i de l’olor de fems que ens volen fer empassar. Es una Catalunya-xarxa de ciutats molt sòlida que ja en el passat ha donat el bo i millor de les persones emprenedores: i si no pregunteu-vos d’on han sortit gent com en Gaudí, la Catarina Albert, en Lluís Companys, el pare i la filla Bertrana, en Vicent Andrés Estellès, la Maria Mercè Marçal i tanta gent- dones i homes- que conforma un entramat de microlideratges importantísim,
Quarta manera: engrandir i donar robustesa a totes les estratègies i tàctiques polítiques d’insubmissió de les quals tenim una llarga tradició: des de les desobediències davant del poder judicial, com han demostrat els testimonis del judici de la causa general encapçalats fins ara per Antonio Baños i Eulàlia Reguant, fins als milers de petits i grans actes d’insubmissió que s’han donat, s’estan donant i es donaran que creen sentiment d’autodefensa i de dignitat i autoestima; no es tracta només d’actuar i aprofundir en la cultura de la resistència sinó també de donar fórmules d’autoorganització, autogestió, autofinançament, fórmules que portin a col·lapsar les intencions i les males pràctiques de les grans corporacions i de les lleis que pretenen esclafar els drets de les classes treballadores: tots les accions populars que envolten el tema de la democràcia i del dret d’autodeterminació, i dels drets civils, tenen una gran capacitat de posar en qüestió les estructures de l’estat i fer-les literalment ingovernables.
Una altra manera és incrementar de manera conscient les lluites compartides socials i polítiques lligant-les a les accions i el moviments socials: per la república de la gent treballadora ens calen sindicats nacionals i de classe; per la república de la gent treballadora ens cal un vigorós moviment que aturi el feixisme des de baix, que aturi la depredació econòmica, la corrupció de les elits, la degradació gravíssima del medi ambient, el racisme i la intimidació envers els immigrants amb o sense papers, i totes les marques del patriarcat (la violència masclista, l’abús i la discriminació sexista el treball desigual...) senyals del patriarcat íntimament associats a les xacres del sistema capitalista. Es tota aquest corrupció i totes aquestes xacres que ara mateix estan alimentant la pervivència d’aquest decrèpit i en crisi i és lluitant per fer ingovernable el monstre de disset caps que assegurarem la caiguda del règim del 78.
