Si alguna cosa marca a sang i foc la transició postfranquista als Països Catalans és que el País Valencià és el terreny d’assaig d’experiments polítics essencials, aleshores i ara; el primer d’ells contra la llengua, però també compta tot el projecte autonòmic i la política de fronteres internes i externes i de símbols dissenyada contra els Països Catalans; en la transició es mostra clarament el projecte espanyol (compartit per esquerres i dretes) d’una reinvenció d’Espanya/Estat espanyol unitari, monàrquic, lingüísticament supremacista en favor del castellà ì completament centralitzat en la hisenda, els transports, les migracions i l’estrangeria, els serveis essencials d’educació, sanitat, pensions, treball, habitatge, el funcionament de la justícia, l’exèrcit... Si alguna cosa amenaça la reinvenció d’aquest estat és l’existència i la potència d’uns Països Catalans que uneixin i comparteixin anhels, treballs i programes polítics i socials. En aquest projecte d’estat espanyol renovat hi té un paper fonamental la idea i el tractament polític i social d’un País Valencià que es disputen les forces centralistes.
Si a la constitució del 78 hi apareix una prevenció, sostinguda després en el temps, és evitar, de totes, l’entesa entre els Països Catalans: entesa cultural, entesa humana, entesa social, entesa lingüística, entesa política... per això la Constitució del 78 prohibeix expressament la possibilitat d’una federació de les comunitats autònomes, especialment les dels Països Catalans i no ho fas pas entre Euskal Herria i Navarra: l’una els fa molta por i l’entenen com el començament de la fi de l’entitat estatal “Espanya”, l’altra els és indiferent i més aviat la contemplen com a contrapès als catalans, i com a territori acostat a l’Aragó amb el qual pot augmentar el contrapès antipancatalà.
De fet, en aquest moment de l’ inici del postfranquisme, el somni nacionalista espanyol ben manifest cercant un estat espanyol renovat passa per trencar l’eix País Valencià/Catalunya i sistemàticament encarrilar i imposar l’eix València/Madrid/Saragossa cap a l’estat francès; si la geografia pirinenca no ho aconsella, es menysté la geografia i s’afebleix l’eix mediterrani en contra de totes les evidències i de tota racionalitat.
Aquesta constant es va presentar en aquells anys i ha continuat fins ara, en ple segle XXI. I la raó sempre és la mateixa: la por a una nació catalana completa i sobirana.
Hem assenyalat el País Valencià com a terreny estratègic d’experiments polítics: el blaverisme és un dels principals experiments –com ho ha estat molts anys després el naixement i evolució del partit Ciudadanos al Principat; el blaverisme va ser un important moviment polític sorgit sobretot i en actiu al País Valencià al final dels anys 1970, covat i alimentat per importants polítics de la Unión de Centro Democrático (UCD) singularment el trio de polítics valencians format per Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Attard, i hi podríem afegir el polític franquista Herrero Tejedor, encara que aquest va morir abans que el propi dictador. Si el blaverisme va adquirir una importància creixent en terres valencianes va ser en primer lloc perquè no era un invent del no res sinó que partia de factors socials d’un valencianisme tradicional i d’un imaginari regionalista valencià àmpliament difós en anys anteriors a la guerra del 36-39; en segon lloc perquè, després de les primeres eleccions postfranquistes la dreta conservadora i el regionalisme valencianista es van sentir desplaçats de la centralitat política, substituïts pels plantejaments polítics de socialistes, comunistes i nacionalistes valencianistes més partidaris d’una convivència i entesa amb el Principat. No es pot menystenir en absolut, la importància de la UCD valenciana i dels tres polítics abans esmentats en la construcció del blaverisme: la quantitats de diners invertits en la seva promoció i sosteniment al llarg sobretot dels anys 70 i 80, la tolerància envers els grups violents feixistes i l’ús i promoció a través de la premsa i els mitjans de comunicació, que començaven a ser importants, de temes simbòlics com “el blau en la senyera”, (símbol que donà nom al moviment per la reivindicació del color blau de la franja vertical de la senyera coronada de la ciutat de València) i sobretot el tema de la unitat lingüística i l’obsessió per deixar clar el secessionisme lingüístic del valencià respecte del català i l’oposició a l’ús del terme País Valencià per referir-se a tot el que el regionalisme dels segles XIX i XX havia batejat com a Levante o màxim “Reino de Valencia”.
Entre les característiques del discurs del blaverisme hi destacaven elements que han arribat fins ara, com el populisme, el regionalisme de base provinciana i espanyola, el conservadurisme i els comportaments antimodernitzadors, l’anticatalanisme exacerbat, que vas més enllà fins i tot del secessionisme lingüístic i es projecta també en el tema de l’aigua, el transvasament de l’Ebre, o una utilització de l’autonomia valenciana per marcar “frontera” amb Catalunya i esborrar el contactes naturals entre comarques veïnes. És clar també que la infiltració de destacats elements de la dreta franquista dins del blaverisme va ser afavorida pels polítics de la UCD i ara del PP, que van donar entrada al moviment a membres del Grup d’Acció Valencianista (GAV) de clara filiació feixista.
Vist en perspectiva històrica d’unes quantes dècades, el blaverisme no s’inicià però sí que s’afermà com a resposta reactiva al fusterianisme (és a dir a les tesis plantejades per l’assagista i intel·lectual valencià Joan Fuster) per part d’un sector de la societat valenciana; les tesis i escrits de Fuster i d’altres intel·lectuals i escriptors com Manuel Sanchis Guarner o el poeta Vicent Andrés Estellés anaven en la direcció de remarcar la unitat de la llengua que anomenen sempre “català” com a una de les bases principals de la unitat política dels Països Catalans; Fuster va fer una anàlisi històrica de base marxista de la identitat valenciana amb la conclusió que els valencians, majoritàriament o essencialment comparteixen nacionalitat amb els seus veïns catalans i aquesta tesi va ser compartida per bona part de la intel·lectualitat i dels universitaris dels anys 60 perquè tenia elements autèntics que pouaven en el passat històric comú, tenia un caràcter clarament antifranquista/antifeixista i plantejava un trencament amb el valencianisme regionalista i conservador i ja no diguem amb l’espanyolisme més ranci, depredador i corrupte. L’esquerra independentista ha compartit aquestes tesis i en aquest punt totes les seves accions als Països Catalans i en concret al País Valencià han anat dirigides a reforçar aquesta visió: des de les diades del País Valencià, la més oficial del 9 d’octubre fins a la més combativa del 25 d’abril i l’aplec independentista del Puig han renovat l’aposta per un Països Catalans confederats, sobirans i encarats a una unitat popular protagonista del desvetllament nacional i social.
Ara es presenten a l’horitzó unes eleccions municipals i autonòmiques al País Valencià i a les Illes i només municipals a la Catalunya/Principat que han de servir per barrar el pas a la repressió que s’abat contra la dissidència i a l’ofensiva d’un feixisme espanyolista que sempre està a l’aguait i en complicitat amb el PP i derivats com ciudadanos, vox i reminiscències del blaverisme i, desgraciadament, una part notable del psoe més oficial. L’any Fuster celebrat aquest 2022 ha donat mostres suficients de vitalitat i continuïtat del pensament del “falcó de Sueca” cap a uns Països Catalans alliberats nacionalment i socialment.
