Ens trobem, quan ja tothom parla de les properes eleccions municipals, davant d’una Barcelona-Marca, que cavalca, sense ànima pròpia, cap a una carrincloneria i una manca de braó i força evidents.
Tenim, ara mateix, una capital desmemoriada del seu passat lluitador- el més antic i el recent- atuïda, domesticada, exercint de capital de segona regional, delint-se per compartir engrunes del miratge de poder que ens arriba del centre espanyol depredador, i sense capacitat de fer-se respectar ni estimar pels catalans i els propis barcelonins. Amb un equip al front del cap i casal, arrogant, sense humilitat ni voluntat d’autocrítica, sempre en mode victimista i planyívol, quan l’equip directiu actual ha arribat on és donant per bons i aprofitant-se de mètodes de claveguera, que cada dia tenim tots més clar que han existit tant en el cas de la pèrdua de suport induïda i planificada respecte a l’alcaldia de Xavier Trias com en el cas -quatre anys després- de la continuïtat de l’alcaldia d’Ada Colau amb els vots anticatalans de Valls. Son vuit anys d’un equip amb poca credibilitat de gestió democràtica, molt amic dels gestos, de la fotografia oportuna amb els mandataris - després de protagonitzar escarafalls de tota mena - i de l’escenografia de carrer, actualment plenament lliurat a les necessitats del psoe local, a les retallades respecte als drets socials i lingüístics de Catalunya i a amagar el cap sota l’ala i mirar cap a un altre costat quan van maldades amb els sense papers, amb els desnonaments diaris, els sense habitatge del carrer o els tancats al Centre d’Internament o els MENA, és a dir sempre menystenint els més humils i necessitats.
També sempre es busca un altre culpable dels incompliments, ja sigui per justificar la manca d’habitatge per a gent treballadora, el tancament de botigues - tant emblemàtiques com humils - pels lloguers desorbitats, el fet que les famílies de poca butxaca se sentin expulsades dels barris més coneguts i populars de la ciutat, com Sant Antoni, Sants-La Bordeta, la Barceloneta, el Poble Sec, Santa Caterina i el Born, Sant Martí, el barri vell i la dreta i l’esquerra de la Rambla i tots els entorns devorats pel turisme de temporada i comprats - i molts mantinguts buits - pels grans tenidors i grups voltors.
El resultat és que , un cop ha afluixat la pandèmia i les seves més conegudes conseqüències sobre la gent, sembla que no únicament no hem aprés res sinó que les tendències funestes que apuntaven sobre una ciutat-marca degradada i en venda al millor postor, estan tornant amb més força, amb la indiferència si no la col·laboració de les forces municipals que teòricament manen a Barcelona.
Torna la massificació o la lenta gentrificació en els punts de la ciutat considerats desitjables per a turisme de temporada o per les noves colònies d’estrangers de tot el món que conformen una nova massa barcelonina que gaudeix de la ciutat però es compromet molt poc amb el país del qual aquesta ciutat és capital. Qui més qui menys coneixem el comportament de gent de procedència italiana, germànica, britànica o llatinoamericana amb possibles d’Argentina, Brasil, Veneçuela, República Dominicana, Xile, etc. etc., de Rússia, i els països balcànics, del Pakistan o de l’Índia o de les Filipines, que viuen instal·lats a Barcelona igual que podrien fer-ho a qualsevol lloc de l’Europa Occidental, amb les seves escoles, els seus pubs i les seves festes i tradicions, completament o en gran part impermeables a la llengua, tradicions i costums de la Barcelona i la Catalunya i els Països Catalans històrics i d’ara. Hi ha un gran tall entre aquests nou vinguts de classe mitjana i alta amb papers i privilegis i possibilitats de feina i els nou vinguts que procedeixen de les migracions que busquen millorar les seves vides o que fugen de guerres i situacions enquistades de crisi. Podríem dir que aquests últims són barcelonins per necessitat, que majoritàriament no tenen papers, són joves –homes i dones- de pell fosca i futur incert, carn d’uns serveis socials insuficients; i altres son barcelonins que busquen integrar-se a la classe mitjana, tenir feina en els sectors més prestigiats i ben pagats o fer negoci en el sector de la restauració, del lleure i de l’oci diürn i nocturn. Sempre hi ha grups que excel·leixen en certes feines com els d’origen xinès o japonès en el sector del comerç, la gastronomia i l’ electrònica i solen viure i concentrar-se en alguns barris i poblacions de la perifèria: tenen papers?, Voten? S’han integrat lingüísticament a la catalanitat? Son creients? Van a la mesquita, a la sinagoga o als temples de les comunitats protestants o bizantines? Quines tradicions i costums perviuen de les comunitats d’origen d’aquests nous barcelonins?
De tots els canvis que s’observen a Barcelona en destaquen, sobretot, dos: l’avenç de la gentrificació i el predomini de la carrincloneria estètica que enlletgeix la ciutat de manera imparable. Són fenòmens de pes divers: la Barcelona carrinclona s’estén pels sectors turístics més emblemàtics i s’omple d’aparadors i botigues farcides de vasos, olles, braus, “manoles” i tota mena de samarretes i bagatel·les confeccionades amb el trencadís marca “gaudí”. Si l’ il·lustre arquitecte aixequés el cap es moriria de l’ensurt en veure tant d’horror estètic i tantes cues per visitar un temple que ha crescut monstruosament i esplendorosament mentre disminuïa el fervor catòlic dels barcelonins.
La gentrificació té molt més pes social i econòmic i aboca a l’expulsió de veïns i veïnes antigues en virtut d’un procés pel qual certes zones de la ciutat, després d’haver experimentat un deteriorament de les edificacions i una devaluació econòmica molt sovint planificades, viuen un procés invers i adquireixen progressivament interès tant per a nous veïns com per al sector del turisme i, de retruc, també per a inversions immobiliàries. Es produeixen alteracions del mercat de l’habitatge a algunes àrees de la ciutat com a causa o conseqüència de l’arribada progressiva de població de classe mitja o alta a barris que eren obrers o menestrals.
El fenomen és molt general a les grans ciutats del món occidental, des de l’Harlem negre de Nova York, progressivament “emblanquit” fins als barris entorn de la city londinenca, el centre de París o, en el cas de Barcelona, els entorns de ciutat vella i els sectors de l’eixample que toquen el Poble Sec, Hostafrancs, la Bordeta, el Born o Sant Martí i Sant Antoni. Quan segueixes els fenòmens de canvis urbans importants, com la construcció fa alguns anys del nou mercat de Santa Caterina o les botigues pretensioses que floreixen al Born, o l’obertura de vianants de les rambles del Poble Nou o del Raval o l’ actual macrointervenció a la plaça de les Glòries o la reordenació de la Via Laietana, ja et pots ensumar sense equivocar-te que seguirà un procés curt o llarg de gentrificació amb canvis d’habitants, expulsió dels vells i humils i nova ocupació amb població de classe mitja o alta. És així com funciona el mercat capitalista de l’ habitatge i més quan no hi ha un equip municipal sòlid disposat a parar-li els peus i a intervenir-hi amb mesures efectives i no d’ aparador.
El que tenim ara és una ciutat que no està concebuda com una ciutat per als barcelonins de la immensa majoria, els que tenen dificultats per arribar a fi de mes; el que s’ho pensem molt si volen o poden ampliar la família i tenir criatures; els que van i venen amb cotxes envellits que no compleixen les normatives medioambientals perquè no s’ho poden permetre, els que els costa molt aconseguir un lloc digne on viure perquè els salaris, si els tenen, no hi arriben; una família barcelonina pot tenir feina i no arribar a fi de mes per poder pagar la hipoteca, la llum, el gas, les despeses de menjar i vestir, els desplaçaments, l’atenció sanitària i educativa dels fills, l’atenció als grans de la casa etc., etc. Barcelona és una ciutat cara i gran part dels seus habitants viuen en precari i els caldria una renda bàsica universal per millorar la seva situació.
No tot requereix un municipalisme cenyit al diferents barris i la seva idiosincràcia, tot i que la idea de la gran participació ciutadana ha estat un dels fracassos més sonats perquè no s’ha adequat al petit format d’unitats veïnals més compatibles amb l’exercici de la democràcia de proximitat: un excés de burocràcia i de control –afavorit, per desgràcia, per la pandèmia- ha ofegat un exercici real de participació ciutadana, que requereix el seu temps, els seus ritmes i la disponibilitat i combinació amb altres equipaments col·lectius que permetin a les famílies disposar de més temps i espais de diàleg.
Els problemes més globals, com la contaminació del port i les platges, la conurbació metropolitana de Barcelona i els seus problemes, els transports i les comunicacions amb el país català per terra, mar i aire, la capitalitat d’una terra que reclama la independència, tot això requereix uns altres articles.
