“L’ alegria dura poc a la casa del pobre” en aquesta sentència fatalista vaig pensar així que vaig saber que la Llei que el diputat bretó Paul Molac va presentar a l’Assemblea Nacional Francesa a a a favor de les llengües altres que el francès i que havia estat aprovada per 247 vots a favor i 76 en contra, va suscitar immediatament el rebuig indignat d’una pila de diputats i diputades del partit del president Macron. En menys de dos mesos (la llei va ser aprovada el 8 d’abril) una llei que havia suscitat tantes esperances ha estat impugnada i el Consell Constitucional de la república francesa ha retallat una sèrie d’articles que la desfiguren. Els articles 4 i 9 singularment. El 4 obria la porta a un ensenyament immersiu a llengües com el bretó, el basc, el català, l’alsacià, el cors, l’occità; el 9 admetia que els noms i cognoms de la gent poguessin inscriure’s al registre amb grafies que no existeixen en francès però si en altres llengües de l’Estat com els accents catalans o les grafies ñ bretones. L’imperialisme i el supremacisme francès – que mai no han estat adormits- s’han revifat per protegir les essències pàtries; la gent bretona, catalana, euskaldún, occitana, corsa, alsaciana... protesten i organitzen manifestacions: per al català està prevista una protesta important a Perpinyà dissabte 29 de maig a la qual és important que ens hi sumem els catalans del sud: si reclamem “esborrar el nefast Tractat dels Pirineus” que ens va dividir la nació, tot atac a una part de la catalanitat ens concerneix a tots i és un atac al conjunt de la nació catalana.
Amb república francesa o amb monarquia espanyola, els catalans vivim la mateixa situació de menyspreu, submissió i atac als nostres drets lingüístics i la mateixa necessitat de lluitar per mantenir la llengua com a eix de la nostra catalanitat: sentir-nos agermanats i enllaçats per la llengua de manera que si ataquen una part sentim que ens ataquen a tots: aquesta és la lliçó principal que hem d’aprendre i interioritzar i que no practiquem prou: al nord de la frontera - que el Tractat dels Pirineus i les monarquies respectives van marcar i dividir la nostra nació- s’ha trencat en gran part la transmissió de la llengua d’avis a pares i de pares a fills i l’esforç per restaurar aquest fil (fenomen que és conegut com a revernacularització) té la peça clau doble de l’escola i els mitjans de comunicació i la relació amb la resta de la nació. Això ho saben els poders francesos i espanyols i per això s’apliquen a entrebancar per tots els mitjans possibles –legals i no legals, constitucionals o no- la retrobada entre catalans. Es fomenta el desconeixament mutu, es fomenten les divisions, els recels, els malentesos, les informacions falses.
Els catalans sotmesos al regne d’Espanya que hem viscut una llarga dictadura, en sabem un niu sobre com es comporta el supremacisme polític i lingüístic espanyol en totes les àrees de la vida: estem acostumats que els nostres noms i cognoms quedin alterats en els registres en néixer, en fer qualsevol document administratiu, en els certificats de matrimoni, de mort. En el document d’Identitat som Rosario o Dolores i no Roser o Dolors, Benito o Alberto o Alejo i no Benet, o Albert,o Aleix i els cognoms s’han espanyolitzat i abunden els Rosel, els Companis, els Padrosa i ara que te’ls pots catalanitzar et pots trobar amb un munt de burocràcia i de males cares que et desanima. I ja no diguem el codi de comerç, l’etiquetatge, el món judicial, el món notarial, el tracte a les botigues, als hospitals... i el món de l’ensenyament amaga tot un conjunt de pràctiques que se salten les lleis lingüístiques de mínims amb impunitat total.
El que ara mateix estem vivint en una escola d’Alacant – l’escola Mediterrània- amb una directora i una mestra amenaçades als tribunals per no haver duplicat al 100% en català/valencià i castellà el text d’una carta dirigida a la família donant informació d’una sortida escolar, revela que alguns bàrbars entre els ciutadans i algun jutges estan plenament conxorxats i dedicats a atacar els drets lingüístics dels catalans.
Molts de vosaltres ara mateix recordareu les més grans protestes que s’han registrat a les Illes aquest segle amb motiu de l’intent de José Ramon Bauzà, (president de la comunitat autònoma de Balears del 2015 al 2019, que ha transitat del PP a Ciudadanos i ara li paguem el sou d’eurodiputat), d’instaurar el conegut TIL (Tractament Integrat de les Llengües) que amb aquest nom tan pompós amagava un dels molts intents de menystenir el català a l’ensenyament; el moviment de rebuig i les mobilitzacions de docents, sindicats i famílies van acabar amb la carrera presidencial de Bauzà i van ser la base del moviment ”Enllaçats per la llengua” a tots els Països Catalans, moviment que continua demostrant que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó som clarament una unitat d’agressió.
La unitat d’agressió ha de ser combatuda amb una unitat d’acció decidida, conscient i autoorganitzada a favor de la justícia lingüística per al català, a favor dels drets que tenim els catalans a a viure al 100% en català. Hem d’acabar d’una vegada amb les actituds ploramiques i autoinculpatòries; hem d’acabar amb les posicions paternalistes amb què disfressem la subordinació al castellà i al francès, hem de prescindir d’arguments de bilingüisme social que han anat penetrant en la societat catalana convertint-nos en uns victimistes de manual, convençuts que la fidelitat lingüística no ens la podem permetre perquè fem mal als altres, com si l’arrelament i la suma a una nova terra, als seus costums, lluites i llengua no fos un guany per a tota la comunitat. Hem de sortir de l’actitud defensiva, de protecció del malalt irredempt, per passar a practicar uns hàbits lingüístics més sans, lliures i justos, adequats a una nació que es vol viva i alliberada.
