Passa i es va coent que no tot el personal- i menys el personal de l’adversari- està confinat i que els cervells més hàbils i perversos estant dissenyant mentrestant la que podríem anomenar etapa de la nova barbaritat o pactes de la Moncloa bis.
Se’n sortiran? Els ho permetrem? Continuarem com a xaiets infantilitzats obeint tot el que se’ls acudeixi a compte del malvat virus? Per què en aquests moments se’ls està veient molt el llautó i es fa difícil – o segons i com, fàcil- de distingir quan simplement ens volen fora del carrer i lluny dels talls de carretera i de les protestes i ens volen atemorits pels rebrots de la pandèmia, o quan realment es tracta de enfocar la manera d’enfortir la nostra salut física i moral i reprendre la nostra capacitat d’exercir la sobirania. Ara és l’hora, per a nosaltres, de la intel·ligència tàctica i estratègica, de treballar, fora dels focus mediàtics i de la politiqueria autonòmica espanyola ( sempre al servei d’un 155 que continua), per la construcció i extensió d’un bloc de ruptura democràtic i republicà que ajudi realment els sectors populars a sortir de la crisi social i econòmica que està aprofundint brutalment les desigualtats.
Hi ha una sospitosa insistència per part dels relats que venen dels mitjans crítics amb la unilateralitat d’obviar la força enorme que fa ben poc varem demostrar en tres moments molt recents: les marxes per la llibertat, les mobilitzacions de rebuig a l’ocupació que viu el nostre país i a les sentències contra els dirigents independentistes, que no únicament es van concentrar entorn a la central de la Policia Espanyola a Barcelona d’Urquinaona i Pau Claris i el tall de la Meridiana d’entrada a Barcelona sinó que es van reproduir per tot Catalunya, i amb el nom de “tsunami democràtic” es van convocar diversos assaigs d’ocupació massiva sobretot a l’aeroport de Barcelona i a El Pertús- La Jonquera; també cal comptar amb l’acte polític de Perpinyà per les seves característiques noves: el lloc: a la Catalunya Nord en territori català però sota administració de l’Estat francès, el convocant: el Consell per la República, organització política lliure que no depèn de cap constitució espanyola ni francesa, que és un protogovern republicà d’una part de la nostra nació; l’acceptació massiva de la convocatòria i el lema que van defensar:”Preparem-nos!” anuncia que estem molt lluny de renunciar a exercir el dret d’autodeterminació tant si com no i molt lluny d’oblidar-nos de l’1 d’octubre del 2017, els seus errors, la seva força i les seves conseqüències.
De manera que el primer que hem de tenir clar és que podem estar desconcertats i confosos, però no desanimats ni acovardits. Podem admetre que arran del triomf del referèndum, que segons el president del Regne d’Espanya no va existir i el rei Borbó va condemnar, i les forces d’ocupació van voler fer callar a garrotades, estàvem en una posició immillorable per guanyar força i poder de sobirania i en canvi no varem implementar el resultat i varem renunciar a una república que teníem a les mans i amb la força de la gent al darrera; a continuació varem cometre l’error estratègic de votar la moció de censura que va enretirar el debilitat i perdedor Rajoy per substituir-lo per un fatxenda amic del 155, tant oportunista i espanyolista supremacista i monàrquic com el més acreditat conservador franquista, però que es podia passejar per la Unió Europea com la nova promesa d’una Espanya renovada i progressista.
I un altre factor que hem de tenir en compte a favor de la força i la resistència del moviment d’alliberament nacional i de classe: preguntem-nos quants anys ha trigat el sistema del 78 a empassar-se la flor i nata dels dirigents del “moviment dels indignats”, la que havia d’escombrar de la faç de la política i de la terra “la casta” dels rics i poderosos. Vuit anys? Nou anys? Nou anys per fer del seu líder de la cueta un vicepresident del Gobierno de España, marit d’una ministra, que s’ha empassat tranquil·lament la monarquia depredadora, el Psoe dels GAL i altres renúncies, pactes i misèries polítiques. Al costat dels Iglesies i les Colaus i la seva cort, que molesten una miqueta, però no massa el conjunt de l’estat i no posen en risc la seva estabilitat, sinó que ajuden i són crossa indispensable per a frenar les ànsies d’exercir l’autodeterminació, sobretot als Països Catalans, al costat- dic- tenim el moviment independentista, amb components d’esquerres, de centre liberal, republicà,o conservador o enyoradís del pujolisme, llibertari, internacionalista i amb moltes i diverses cares, que ja no es va empassar la constitució del 78 ni la monarquia ni els pactes de la Moncloa de l’immediat postfranquisme del 77, ni les conseqüències del cop d’estat de la Guardià Civil i l’Exèrcit del 1981. Es un independentisme que invariablement ha estat partidari de la ruptura amb l’estat espanyol, de l’exercici del dret a l’autodeterminació, de la liquidació de les estructures heretades de la dictadura, i invariablement també ha anat omplint els jutjats, els calabossos, les presons, l’aplicació de les lleis antiterroristes.i de les multes milionàries; i així una dècada, dues dècades, tres dècades, quatre dècades... i no sols no ha estat deglutit sinó que ha anat creixent en força, en credibilitat fins arribar a 1-O i el referèndum que plantant cara varem guanyar. Evidentment, els Turull, Forn, Forcadell, Puigdemont, Comin, Junqueres, Serret, Puig, Sànchez, Cuixart, Rovira, Gabriel... i tots els cdr que fan cua als tribunals o esperen judici com Mireia Boya, o la Síndica electoral Tània Verge o com la diputada Laura Borràs no ocupen cap seient de ministre, ni cap alcaldia important. Aquest moviment independentista, amb tots els seus problemes i fracassos, sí que posa en risc l’estabilitat de l’Estat espanyol que el viu i el tracta com una amenaça creixent que cal liquidar tant si com no.
I al moment que el nou govern Sánchez-Iglesias va trobar-se amb la kovid-19 va aprofitar per fer un decret d’alarma que engegava tot un procés de centralització contundent, estenent a la pràctica un clima de 155 i una situació semblant a la que es va viure amb el cop d’estat de l’any 81 i la posterior LOAPA (que no oblidem que vol dir “Ley de Armonización del Proceso Autonómico, és a dir reconstrucció i revalorització de l’Estat Espanyol com a única font d’autoritat i minusvalorització i subordinació extrema de les autonomies, que han de ser mers transmissors i gestors del poder espanyol central) i si és possible revitalització dels poders i estructures provincials)
Per això no ens ha d’estranyar que el govern Sánchez-Iglesias parlés de seguida- per apuntalar un Estat espanyol en dura crisi- d’uns segons pactes de la Moncloa, inspirant-se en els pactes que van configurar l’entesa entre el franquisme i les seves estructures i personatges polítics, en retirada però actius, i el reformisme dels nous i flamants partits i sindicats que inauguraven la nova era postfranquista i formalment democràtica. En aquells pactes es va gestionar i literalment comprar la pau social bonificant els sindicats lligats al PCE-CCOO i PSOE-UGT com a garants de domesticació de la lluita obrera; es va donar via lliure a l’acomiadament dels treballadors, i es va pactar amb l’empresariat lligat al postfraquisme una sèrie de temes polítics i socials que havien de garantir l’estabilitat per anys del nou règim monàrquic; pocs dies després de la firma d’aquests Pactes de la Moncloa s’iniciava i es concretava l’operació Tarradellas , que va obrir les portes a un autonomisme pujolista per dècades:una mena de catalanisme raquític i ploramiques, de peix al cove i la puta i la ramoneta com a fórmula d’estratègia i tàctica que instaurava la sociovergència i barrava el pas a una possible ruptura independentista. A empentes i rodolons la recepta els ha anat funcionant amb l’ajut inestimable de l’entrada a l’OTAN, a la Unió Europea i els seus subsidis, i ser la base estratègica per als EEUU i la seva VI Flota del sud d’Europa.
Sembla que aquests segons pactes de la Moncloa, amb uns ingredients i objectius molt semblants als primers, hagin estat apartats del full de ruta polític postpandèmia, però és una impressió falsa: l’únic que ha quedat apartat és el nom de La Moncloa i la fotografia del moment de la firma (on hi figuren destacadament dos personatges que encara remenen les cireres : Felipe González (el forjador dels GAL) i Miquel Roca (l’advocat de la casa reial); Els nous pactes s’estan coent davant dels nostres nassos i tenen per nom “pactes i lleis o decret de la nova normalitat”
Hi haurà un nou Tarradellas com a operació política d’estat respecte a Catalunya? En el seu moment Tarradellas, que havia estat un membre destacat d’ERC i conseller de Justícia durant la guerra, vivia un prolongat exili a l’Estat Francès i exercia de president d’una Generalitat simbòlica. Va ressorgir de les cendres i va muntar ,abans de la constitució del 78!, una Generalitat de paper-decret amb un govern de concentració (que només excloïa l’independentisme de ruptura) que en el moment del muntatge de les 17 autonomies, no va valer per singularitzar-se i tenir algun poder real, cosa que sí van aconseguir Euskalherria i Navarra. Ara, al 2020 del segle XXI s’està parlant d’una taula/mesa política per parlar de què fer amb Catalunya que no sigui exercir el dret d’autodeterminació i que serveixi per tornar-la al corral autonomista; s’està parlant d’una amnistia per als presos i exiliats polítics entre els quals hi ha un destacat membre president d’ERC (un nou Tarradellas?); s’està parlant d’un possible tercer tripartit ERC-PSOE-PODEM si l’aritmètica electoral d’unes eleccions autonòmiques pròximes ho possibiliten i aquesta vegada amb un pal de paller entorn d’ una ERC hegemònica, pragmàtica i “realista” Però perquè això prosperi han de passar moltes coses: hauria de perdre molta força i pes el tema de la unilateralitat d’un segon referèndum d’autodeterminació o la descongelació de la suspensió de la república independent votada fa tres anys pel parlament; hauria de fondre’s la força i la voluntat de la gent manifestada multitudinàriament fins ara; hauria d’autofulminar-se el Consell per la República i tota la feina política lliure feta a l’exili; hauria d’incrementar-se encara molt més la repressió i persecució de la gent dissident, i sobretot haurien de fer-se unes eleccions autonòmiques en què els vots populars beneïssin aquesta tornada a la cleda del règim del 78. L’existència d’un treball persistent per a la construcció i desplegament d’un bloc republicà de ruptura democràtica que afavorís el moviment d’alliberament nacional i de classe en aquests moments d’autèntica emergència social no és cap fantasia enganyosa, és una possibilitat ben real.
