Després d’una llarga fase electoral amb convocatòries al Parlament espanyol, als parlaments autonòmics del País Valencià i les Illes, (a més de les autonomies estrictament espanyoles), i les eleccions municipals a tot l’estat, ha quedat un panorama polític confús, afectat plenament per la reacció histèrica i repressiva de l’estat espanyol entestat a aixafar en el judici als dirigents independentistes els anhels expressats en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017. I la repressió s’ha manifestat amb tota mena de governs i influències a l’estat: ja siguin psoes, podemos, pps, c’s, franquistes residuals i tota les cúpules coronades, sindicals, ibex 35, militars, eclesiàstiques, judicials o dels media en forma de publicacions, programes televisius o xarxes socials. Un autèntic allau dedicat en cos i ànima a sembrar la confusió, divulgar relats mentiders, escampar versions intoxicadores, manipular enquestes, difamar persones i institucions, comprar voluntats, fer pactes infumables...
Ens trobem sobretot en aquests darrers mesos, que s’estan fent grans esforços (i sovint s’hi sumen de manera ingènua els propis sobiranistes i independentistes) per inculcar en la gent un procés de sensació d’impotència induïda: és a dir que totes aquestes situacions de repressió portades pels jutjats núm. 13, el TSJC, l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem , el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, el Consejo de Estado o ara mateix les Juntes Electorals provincials i Central, instigades pels partits espanyolistes, busquen sobretot, amb el concurs de la premsa tutelada ( a Catalunya el grup del Conde de Godó La Vanguardia i succedanis o El grup del Periódico ) busquen –repeteixo- que s’estengui entre la gent la sensació que hem estat miserablement enganyats i tots som uns pocapenes, que l’estat és un mur potent i infranquejable, que no hi ha res a fer, que cal admetre el fracàs de la via de l’autodeterminació i que el que toca és plegar veles, salvar els mobles que es pugui i tornar al cau autonomista amb el cap cot i la cua entre cames.
I el cert és que amb bona o mala fe certs portaveus insisteixen d’una manera o altra a reforçar aquest relat de la impotència: analitzem uns quants exemples recents:
Jordi Armadans, un dels portaveus de Justícia i Pau diu en una entrevista: «som més en un moment de resistència que de construcció» i contraposa resistència a construcció, cosa que és falsa i una estratègia filosòficament i políticament equivocada: perquè la resistència és construcció i la construcció és resistència, i formen un binomi indestriable que es reforça mútuament en una lluita d’emancipació nacional i social.
Un altre exemple: la Portada del Punt-Avui del 24 de juny assegura: «L’Area metropolitana i els pactes plurals revifen el PSC». Una altra afirmació que no respon a la realitat. En tot cas “revifen el PSOE” ( i ja veurem per quant temps i quin recorregut té aquesta suposada revifada) i revifa a més la pitjor versió del PSOE, la dels Iceta, Corbacho, Zaragoza, Marín, Batet, Borrell, Ros, Collboni..., l’apoteosi del cinisme i de l’ús de la política de partit per tenir un mínim de poder personal, d’influència i de sou i el poder de fer mal al contrari (que pot ser fingint que vols el diàleg i apunyalant-lo per l’esquena). Si alguna vegada ha existit un psc, aquest ha estat esbandit de manera contundent pel psoe més retrògrad, espanyolista, corromput i expert a actuar a les clavegueres ( el de “España antes facha que rota”). Si en Josep Pallach aixequés el cap! No reconeixeria el paisatge polític català actual després del terratrèmol democràtic de fa dos anys, o bé faria companyia a la presó als presos polítics pendent d’un càstig venjatiu per haver estat a favor del dret d’autodeterminació!
Abunden , doncs, les crides a “no malmetre la convivència “, a “negar el conflicte i treballar per despolaritzar la situació” i tot això a la pràctica es vol traduir en “callar i aguantar” per exemple que el departament d’Ensenyament enlloc de posar-se a defensar la llibertat de càtedra i afrontar la situació de desprotecció i d’assetjament dels mestres a mans de petits però actius i agressius grupets de franquistes, obri expedient als mestres assetjats i corri a tapar la boca dels pares i mares que volen respecte a la immersió lingüística; igual passa amb TV de Catalunya i Catalunya Ràdio sotmeses a l’amenaça d’encausament dels seus dirigents per part del jutjat núm13; treballar en aquestes condicions als mitjans de la CCMA s’ha convertit en un ofici altament perillós que ens condueix a acceptar de fet uns mitjans públics intervinguts pel fantasma del 155 (un zombi en perfecte estat d’activitat repressora de xantatge permanent), i un tracte lingüístic que ens transporta al segle XIX, quan era obligat per llei que a les obres de teatre hi aparegués sempre un personatge o dos que parlessin castellà; ara passa igual a les obres de TV o teatre o en qualsevol espai amb l’agreujant que al segle XIX els personatges que parlaven en castellà eren de tipus còmic i burlesc i servien per accentuar situacions grotesques i ara els personatges en la ficció o en les entrevistes porten vivint en aquesta terra anys i panys i no sols estan perfectament tractats en la ficció i en tota mena de programes parlant en castellà com a personatges normals sinó que, en general, els personatges que parlen català ho troben ben adequat i els contesten passant-se al castellà normalitzant així una conducta lingüística substitutòria que condueix inevitablement a la desaparició del català. Anem així pel nostre propi peu, acomplexats i plens d’autoodi, col·laborant en la política de destrucció d’un dels elements més bàsics de la personalitat nacional catalana.
I què fem i quines conclusions traiem de tot això des de l’esquerra independentista? A part de fer més cas de la confusió i de les mentides que es propaguen des de les forces unionistes i des de veus podemites del que caldria esperar des del moment que, malgrat totes aquestes confusions i mentides, la força de l’independentisme no cedeix i manté l’embat, l’esquerra independentista es mostra també confusa, i es resisteix a una necessària i profunda autocrítica dels seus posicionaments dels últims anys. L’autocrítica és necessària i els canvis han de ser profunds si volem que tot el moviment d’insubmissió, d’autoorganització, i autogestió que va culminar el primer d’octubre i els dies successius sigui un indicatiu de com cal encarar el futur més pròxim, la sentència que ens caurà al damunt i que pretén desmobilitzar-nos i desmoralitzar-nos, i com fugir dels discursos i els organismes tancats (tipus TEI per exemple) que ens condueixen a la marginalitat i a la incomprensió popular de molts dels nostres posicionaments. Formarien part d’aquesta autocrítica la lectura equivocada que hem anat fent, amb un punt d’arrogància autosuficient, dels moments polítics que hem anat travessant, que eren moments clarament de pre-ruptura, que hem anat desaprofitant i deixant en mans de forces polítiques amb molta menys capacitat d’incidència i d’anàlisi. Hem anat sempre menyspreant organitzacions com les que van dur endavant les consultes populars sobre la independència o com en el passat la PDD o l’ANC dels últims anys i no hem sabut ocupar un espai molt més proactiu tant en el parlament de la CAC, com en els grans ajuntaments, com en el moviment sindical; i ara després d’aquest últim cicle electoral encara hi ha qui defensa que la CUP ha fet bé i ha tret rendiment de mantenir-se al marge dels processos electorals espanyol i europeu per concentrar-se únicament en el municipalisme (com si la pèrdua de representació a Barcelona, Lleida i altres grans poblacions fos una pura anècdota i no indiqués una seriosa tendència a la marginalitat). Alguns defensen – i en part tenen raó- que els nostres posicionaments han estat fagocitats per altres forces que han sabut captar-ne les potencialitats i fer-se’ls seus, deixant-nos poques possibilitats d’incidència política real en el curs dels esdeveniments, sobretot en els dies posteriors a l’1-O. Podíem haver incidit més en els fets posteriors a la suspensió de la declaració d’independència? No estàvem situats en el cor dels esdeveniments ni teníem una clara estratègia de ruptura que ens fes imprescindibles a l’hora de donar credibilitat a moviments d’implantació independentista republicana. Tot això ha de ser objecte de debat autocrític i ha de desembocar en canvis reals del moviment de l’independentisme d’esquerres.
