Lliçons a extreure d’un judici farsa i unes condemnes infames
Ja tenim sentenciada la primera part del judici de la causa general contra el poble català: unes condemnes infames i un judici que no podem acceptar, perquè és un judici nul de ple dret, i unes condemnes que només reflecteixen l’odi i la set de venjança pel fracàs del Regne d’Espanya, el seu monarca i tot el conjunt del poder judicial, mediàtic, econòmic i polític de l’estat; ara ve la continuïtat de la repressió i de les represàlies, és a dir , de les persecucions i detencions i de les venjances i càstigs. No serà fàcil d’entomar però el que s’ha viscut les setmanes del 14 al 27 d’octubre del 2019 és d’una importància política enorme de la qual ja en podem extraure algunes conclusions i lliçons per aquest immediat futur.
Primera reflexió : la immensa majoria de les veus d’autoritat i de les veus de la gent corrent no admeten aquestes sentències ni consideren que aquest judici hagi ofert cap mena de garantia de justícia. La credibilitat del sistema jurídic espanyol dins de l’estat i en l’entorn internacional és zero. I els intents d’amagar-ho i de concitar la benevolència de les cúpules polítiques dins i fora de la UE són tant grotescos com inestables i fonedissos. D’un dia per l’altre poden canviar les coses i ensorrar-se el castell de mentides de l’España Global. En aquest sentit crec que no ens fa cap mal deixar una mica enrere la famosa “revolució dels somriures” i adoptar una estratègia dura i persistent de desobediència civil no violenta amb unes mínimes dosis de llenya, també civil, que comencin a preocupar les cancelleries del món. Desgraciadament les cancelleries no es prenen seriosament els banys de masses per més milionaris que siguin, cal que temin un desbordament real de la situació: també nosaltres podem fer una estratègia de pal i pastanaga, que resulti efectiva. Parafrasejant els poetes Maragall i Joan Oliver-Pere Quart, podríem recitar :
Temps era temps, hi hagué la vaca cega:
Jo sóc la vaca de la mala llet.
Que en el nostre cas seria:
Temps era temps hi hagué la vaca dels somriures
Ara som totes les vaques de la mala llet
Segona conclusió: l’estat és un adversari molt poderós i no és idiota: també ells han tret les seves conclusions del seu fracàs polític de les setmanes que van de l’agost al setembre-octubre del 2017: de l’actuació dels mossos i la conselleria d’interior i del rebuig popular al Borbó arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, n’han decidit la decapitació del conseller i el major dels mossos d’aquell moment i ha emergit un Borbó disposat a esclafar aquest poble rebel que no l’estima. També han decidit tallar els caps dels presidents de l’ANC i d’Òmnium amb l’esperança doble d’acoquinar la gent que, a milers, mouen aquestes entitats i impedir que es regeneri un lideratge que respecti tothom, que estigui lliure i en actiu. Saben que consolidar nous lideratges no és una qüestió de quatre dies però igualment no saben - o no volen saber- que el moviment sobiranista-independentista no és un suflé i que està generant no uns quants lideratges circumstancials sinó milers de microlideratges escampats per tota la nació: quan els sembla que tenen acorralat un CDR, els surten uns quants CDRs més, un Tsunami Democràtic, uns Picnics per la República, uns equips de Debats Constituents, unes bases de Consells per la República, un moviment de desobediència civil i de no violència molt seriós, (En peu de Pau, Silenci...(com no havia existit en la nostra tradició històrica de lluita social), s’enforteixen les organitzacions sindicals d’obediència catalana, organitzacions de joves, d’estudiants, de dones...que estan ampliant realment la famosa base independentista.
Tercera reflexió: Els preocupa -i molt- el treball dels exiliats i exiliades i el tema del Consell per ( o de) la República i l’Assemblea de Representants Electes, perquè són estructures que s’escapen de la Constitució Espanyola i no hi estan sotmeses; de manera que ara la prioritat de l’adversari és capturar el President Puigdemont al mateix temps que tracta de reduir al no res el President Torra -sotmès a una operació de criminalització i denigració des del primer dia de la seva investidura- i d’esquerdar el màxim possible el seu govern. Cal tenir en compte, a més, que aquesta investidura era i és fruit de la interferència inacceptable del poder judicial en els resultats electorals, eliminant successivament el candidat Puigdemont, que havia triat l’electorat, i prohibint les successives propostes dels candidats Jordi Sànchez i Jordi Turull. Ara tenim Puigdemont exiliat i objecte d’una tercera petició d’extradició a Espanya i Sànchez i Turull jutjats i condemnats i inhabilitats amb una pila d’anys de presó de manera ignominiosa.
Quarta reflexió: també com a fruït de les experiències de l’octubre del 2017, s’han curat en salut respecte a les actuacions que hi van fer aleshores el cos de bombers i el sindicat majoritari dels pagesos: aquest 2019 els bombers han estat advertits que només poden sortir amb els seus equips de treball per apagar focs reals i no poden fer la labor d’apagar focs socials i polítics, que va ser tan important els dies del referèndum i la vaga general. El paper de les tractorades per tallar carreteres també ha estat molt vigilat; tot això vol dir que la repressió d’aquests i altres col·lectius està en el punt de mira de la fiscalia i dels grups polítics del 155.
Cinquena reflexió: Com ja es va apuntar en la formació de la candidatura electoral Front Republicà a Catalunya i ara amb la presència electoral de la CUP les eleccions espanyoles del 10-N, s’està fent visible i tangible un creixent divorci entre els sectors republicans i d’esquerra del poble espanyol (que evidentment existeixen, però estan orfes de representació després que el moviment dels indignats hagi estat acaparat i venut per gent com els podemites i companyia) i les cúpules polítiques del PSOE i amics del 155. Les manifestacions i concentracions a Madrid i altres territoris estrictament espanyols contra la sentència del Suprem, tenen una importància estratègica gens menyspreable. Cal cultivar aquesta germandat antimonàrquica i d’esquerres i fomentar la dissidència i la corresponsabilitat en la ruptura amb el poder espanyol; l’exercici del dret d’autodeterminació; la lluita contra la repressió i contra la laminació de drets socials i polítics, la lluita a favor dels drets socials de la gent treballadora és una bona plataforma per compartir les lluites sense necessitat de considerar-nos els catalans, un cop més, els inútils regeneradors i salvadors d’un Estat Espanyol irregenerable i insalvable. Ben al contrari, hem d’augmentar sense por la ingovernabilitat d’un estat depredador i repressor.
Sisena reflexió: una més gran importància estratègica té l’extensió de les protestes i la solidaritat a la resta de Països Catalans: que a les Illes i al País Valencià es facin més visibles i importants les mobilitzacions i les protestes per molts temes socials i polítics compartits amb el Principat, i que saltin les fronteres imposades pel Tractat dels Pirineus, ja fa més de tres segles, que ens descomparteix els catalans al nord i al sud del massís de l’Albera. Fa molta por als nostres adversaris dels poders estatals espanyol i francès que es faci present una relació de protesta i solidaritat de Països Catalans, que es reivindiqui amb força per exemple un espai de comunicació conjunt en català i que s’exigeixi la reciprocitat i la intercomunicació dels sistemes audiovisuals i de cultura entre el conjunt dels Països Catalans, com hi tenim dret per les lleis internacionals.
Setena conclusió: poc a poc es va fent clar que no estem disposats a fer cap pas enrere, que hi ha diverses maneres d’abordar el tema de la unitat estratègica, que no són exclusivament la idea d’una única candidatura electoral que arreplegui tot el sobiranisme-independentisme, perquè la societat catalana és molt plural i diversa ideològicament i socialment: el que sí és possible i aconsellable és posar-se d’acord en línies estratègiques generals: republicanisme (i antiborbó), retirada de Catalunya dels cossos i forces de seguretat de l’estat i depuració de responsabilitats de la brutalitat policial i la repressió contra la gent . Prou presó i exili i llibertat immediata dels tots els represaliats polítics, -homes i dones- jutjats, sentenciats, inhabilitats, encausats, perseguits amb ordres d’extradició i en situacions de persecució arbitrària. Exercici del dret d’autodeterminació, ja sigui aixecant la suspensió de la declaració d’independència i restablint la legitimitat de les votacions en un acte d’insubmissió institucional i popular, ja sigui convalidant el referèndum d’autodeterminació del 1-O amb una acció similar, un cens propi del poble català i la la corresponsabilitat d’institucions i organitzacions internacionals com a valedores del resultat.
Ja hi ha una proposta en aquest sentit avalada per una organització que ja no depèn de la Constitució Espanyola ni del seu sistema jurídic que és el Consell per la República i la idea que està madurant de l’Assemblea de Càrrecs Electes; cal treballar en el tema del cens electoral català, que ja no depengui del cens espanyol, que ens identifiqui davant la comunitat internacional com una nació que aspira a construir la República Catalana Independent.
