El govern espanyol fa una roda de premsa solemne per anunciar-nos que, com que vol mantenir-nos sans i que no ens atrapi el coronavirus-19, decreta l’estat d’ alarma, és a dir, militaritza l’administració, centralitza a Madrid i a les mans governamentals i militars tota la gestió de la situació de pandèmia i els seus derivats sanitaris, socials i econòmics i, en un tres i no res, l’estat policíac es disfressa d’estat d’alarma.
És més: designa com a ministre plenipotenciari, amb uns poders com cap dels ministres del nou govern PSOE-PODEMOS té, un dels més inútils (una autèntica carcassa buida) ministeris espanyols (la salut és afer de les comunitats autònomes) i un dels personatges ministres més nuls com a gestor, un professional buròcrata, mà dreta i esquerra d’un altre professional buròcrata, el seu cap Miquel Iceta Però tots dos amb una incansable dedicació a treballar contra la sobirania catalana i a entrebancar qualsevol anhel de llibertat. Salvador Illa és el ministre-quota que li correspon al PSC i un acreditat amic de Sociedad Civil Catalana; un gran expert per ocupar-se i embolicar la carpeta catalana, la taula de contactes, etc. La desgràcia, per a nosaltres, és que el que havia de ser un ministeri tranquil, que permetés dedicar-se gairebé al complet a fer la guitza a Catalunya, s’ha convertit en un malson per al ministre i per als catalans; el covid-19 ha obert la porta al virus espanyolista i a partir d’aquí Illa i el seus ja només han anat a la deriva i han fet un esguerro darrera l’altre:
han pres decisions tard i malament; no s’han volgut entendre amb els científics i amb altres autoritats, com les catalanes, i s’han negat, reiteradament, a encerclar i aïllar Madrid, un dels focus més actius de la malaltia, i s’han negat a permetre que s’aïllés Catalunya i ens confinessin a casa els seus habitants per limitar els contagis i alleugerir els serveis hospitalaris La idea de tallar l’activitat normal a Madrid se’ls feia insuportable a tota la casta econòmico-político-administrativa i encara més insuportable la idea de perdre el control de Catalunya i que els serveis sanitaris, els de seguretat (mosso/es) se’ls en anessin encara més de les mans; es tractava d’aprofitar la pandèmia per collar encara més un 155 que continua existint i que, de fet s’anava convertint en un cop d’estat clàssic i perdurable. Una imatge com la immediatament posterior als atemptats de Barcelona i Cambrils no la podien tolerar; el càstig per aquella actuació ja l’estaven rebent tant el major Trapero i els seus com el conseller Forn, més tota la repressió que havia desencadenat posteriorment el referèndum de l’1 d’Octubre del 2017.
A la carpeta catalana s’acumulaven massa greuges per part de l’estat contra les actuacions polítiques i socials independentistes, com perquè el covid-19 no fos en un primer moment considerat un element políticament benefactor, que ajudava a dissimular i desviar els problemes d’un estat en situació de fallida política, social i econòmica. Ocupats amb la malaltia, no es veuen obligats a explicar per què per exemple no retiren la “Ley mordaza” i per que mantenen altres barbaritats.
Ajuntem-hi en el mateix moment un dels escàndols de corrupció a què ens té acostumats la monarquia borbònica i la manera potinera com pretén arranjar-lo, que també és típica.
Cal admirar com en la dita roda de premsa i en altres rodes de premsa governamentals sobre el cas de la pandèmia,apareixen més militars, carregats de medalles, que civils. I el Borbó, després de la galdosa història de diners fraudulents amb el seu pare, fa el gran oferiment d’enviar-nos la guàrdia reial a donar un cop de mà i de fer-se considerar pel JEMAD (Jefe de Estado Mayor de la Defensa) Miguel Àngel Villarroya, “el primer soldado de España”, entre tots els soldats, homes i dones, que estem sota la grapa de l’Estat Espanyol.
A partir d’aquí si el tema no fos tan seriós i tràgic a nivell de la salut i les vides humanes, i les conseqüències socials, econòmiques, laborals que es veuen a venir no fossin tan greus seria un cúmul de despropòsits grotesc. Però és més que això:poc a poc es va congriant la tempesta perfecta: un govern espanyol desballestat i que no sap on va, excepte la dèria de mantenir la intocable unitat de l’estat, una monarquia podrida, un grups polítics i uns estaments judicials molt tocats pel neofeixisme, una classe treballadora enfrontada a un futur incert i a un increment de la desigualtat respecte a les castes que treuen profit de les crisis; fins i tot les classes mitges, que viren cap a un empobriment, ara prenen consciència del que van significar les retallades pressupostàries en sanitat, en educació i en serveis socials. Ara se n’adonen que el rescat que van rebre els bancs -i que no han tornat- forma part d’un robatori enorme del qual ha estat víctima la gent treballadora, i ja no diguem el monstruós dèficit fiscal que va xuclant l’estat i del que són víctimes el conjunt dels Països Catalans.
Aquesta tempesta esclatarà i cal que per entomar-la tinguem les coses clares, estiguem preparats i tinguem patents les prioritats polítiques i socials:
Unes quantes lliçons que es desprenen del covid-19 van ja en la direcció que treballa l’independentisme d’esquerres: necessitem la independència i una mirada social per tirar endavant com a poble treballador. Estem veient com la inversió en salut i educació ha de ser un dels eixos prioritaris. I sabem que la salut és global. Sabem que s’ha de contemplar la salut humana, la salut animal, la salut ambiental com un tot També hem de valorar la globalització i l’escalfament global dins de l’enfocament de recerca de malalties que poden emergir i que hem de prevenir: recerca i prevenció són la clau d’una millor salut de tota una societat.
Com una societat sana és la que elimina tots els elements tòxics socials que arrossega secularment el funcionament del patriarcat: masclime, menysteniment de les dones, poca inversió en les necessitats de la meitat femenina de la societat, feminicidis, maltractaments
Cap de les accions i organitzacions polítiques populars que treballen per l’autodeterminació i la independència i per la ruptura quedarà paralitzada per aquest confinament momentani: el debat constituent, els consells per la República, els CDR, les agrupacions locals de l’ANC, les d’Òmnium, totes les organitzacions que treballen per la llengua, les que treballen sindicalment, les ecologistes, les que es mouen pels drets de les dones, les que lluiten per un habitatge digne, les de solidaritat antirepressiva ... cap d’elles ha deixat de pensar, actuar i treballar.
Probablement sense voler-ho i sense motius preestablerts estem fent un assaig de decreixement econòmic i social i de batalla contra el consumisme desbocat que practiquem gran part de la societat capitalista occidental. Podrà una situació com la que estem vivint plantar i fer créixer la llavor d’un altre enfocament social, econòmic i polític? Motius no en falten i beneficis en tindríem més dels que ens pensem.
