L’escriptor i membre de la CUP, Julià de Jòdar, que com a diputat de més edat va inaugurar el 2015 la XI legislatura del Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya amb un discurs memorable d’altíssim contingut polític, ha escrit recentment al Mail Obert de Vilaweb un article que és seu però també de l’Eva Serra, que ha titulat “D’allà on venim i per què persistim, o contra el pessimisme” Diu Julià de Jòdar que es tracta de «refrescar la memòria, ajudar a reflexionar sobre les nostres limitacions històriques,i desterrar el pessimisme que les claudicacions precipitades, el pensament reaccionari i l’estat espanyol volen induir en el moviment popular per a la independència dels Països Catalans»
L’escrit recull unes reflexions de l’Eva Serra redactades arran de la concentració de Sant Boi l’11 de setembre de 1976, que semblen aplicables punt per punt a la situació política que volen que vivim aquest febrer de 2020, 44 anys després: és a dir ens trobem, com aleshores, amb una voluntat d’induir a la renúncia a un escenari de ruptura amb l’estat monàrquic capitalista espanyol, ens trobem amb un intent de control del moviment popular mitjançant la repressió i la compra de voluntats (pal i pastanaga, policia bo i dolent...) i amb la imposició d’un relat de “poble català pactista i dialogant de sempre, disposat a entomar l’obediència constitucional, amant de la concòrdia i de la pau a qualsevol preu, amb l’electoralisme com a única eina de lluita assenyada, etc. etc. Torna el peix al cove i el fantasma del “diàleg” com aleshores es va muntar el Consell de Forces Polítiques de Catalunya per fer avortar l’estratègia de ruptura. Ara tenim un peix al cove anomenat “taula de diagnosi, de diàleg o de negociació” amb la mateixa finalitat: avortar l’anhel de ruptura, retornar a l’autonomisme (ara en diuen independentisme realista i pragmàtic)
Però també en aquests 44 anys han passat moltes coses que han demostrat que persistim en la necessitat i voluntat de ruptura, que existeixen ni que sigui en forma encara feble unes estructures polítiques que s’encaminen a ser la base d’una estratègia nacional-popular de ruptura: mobilització organitzada al carrer, Comitès de defensa de la república, nuclis territorials de l’Assemblea Nacional Catalana, del Consell per la República o d’Òmnium Cultural. Debat Constituent organitzat, descrèdit cada cop més gran de la monarquia, de la Constitució del 78 i els seus derivats, de les forces d’ocupació, dels estatuts d’autonomia: la CAC i el parlament de la CAC no necessiten un descrèdit importat perquè se l’està guanyant tot sol amb uns diputats i diputades que fan pena, que s’avenen a destituir el President de la Generalitat i a negar-li l’acta de diputat, tot per una obediència infame a unes ordres arbitràries encara més infames.
Ja sé que tenint en compte l’enorme desorientació que s’ha sembrat en el camp independentista (l’independentisme d’esquerra, neoliberal, de centre, llibertari i de tots els colors possibles) molta gent espera alguna reflexió amb cara i ulls que miri cap a una estratègia de país, que saltí per damunt de les tàctiques de partit o de grups d’interessos, que tingui una mirada llarga (que no vol dir precisament que s’allargui eternament en el temps) sobre el futur de la nació catalana i les necessitats de les seves classes populars.
L’espai de la Unitat Popular hauria d’encapçalar aquesta reflexió fent la necessària autocrítica i fixant el seu paper en el procés d’alliberament. És un bon moment per fer-ho ara que el moviment polític i popular de l’1 d’Octubre ha situat la societat catalana en unes coordenades inèdites, amb una base i una potència rupturista més gran de la que ens imaginem, amb milers de microlideratges que estan descobrint la seva força i la seva capacitat per exercir el poder popular més enllà de la falsa disjuntiva institució vs carrer, o municipalisme vs parlamentarisme o moviments socials vs moviments de grups polítics i candidatures electorals o partit de lluita vs partit de govern.
Una de les principals reflexions que hauria de promoure la Unitat Popular és precisament treballar la lluita i la formació militant en la línia que entén com a inseparables la lluita social i la nacional. Si entenem la lluita independentista com una lluita més, (que, a més, més aviat molesta i ens singularitza entre moviments socials que volen prescindir-ne perquè ja se senten còmodes en un espanyolisme disfressat) ens equivoquem perquè la lluita independentista és una manera d’articular el conjunt de lluites socials i polítiques que s’expressen al nostre país i és la condició imprescindible per la futura integració i formació d’una República Federal dels Països Catalans.
