Fa uns dies a Vilaweb el professor Joan Ramon Resina reflexionava sobre els dies d’octubre de 2017 i els moments clau que van rodejar l’avortament de la declaració d’independència; segons Resina amb aquesta reculada, que ha deixat en suspens sense cancel·lar-la - però enmig del no res la declaració-, «l’independentisme va perdre la credibilitat no sols davant el món sinó davant ell mateix» i el moment estel·lar, sobretot per a la persona del president Puigdemont va passar de llarg i la batalla va acabar ajornada i ens mans de les forces contràries que no van dubtar a reaccionar de manera contundent.
El professor Resina se centra en un moment culminant i molt determinat d’aquells dies d’octubre i jo estic d’acord en una gran part del seu diagnòstic, però situo la meva anàlisi més aviat en el fet “que la batalla va quedar ajornada”, en les reaccions crispades i compulsives de les forces unionistes tant de l’autoanomenada esquerra com de la dreta més amiga del feixisme (la judicatura i els tribunals d’excepció, la repressió incessant, l’aplicació de l’article 155 van ser i estant sent compartides per tot el conjunt espanyolista). Des d’aleshores s’ha anat desplegant clarament una rèplica renovada de la “causa general” contra els anomenats “rojo-separatistas” que havia ocupat gran part de las primeres dècades de la dictadura franquista des del moment del triomf dictatorial del 36-39 fins entrats els anys 60.
És a dir, que la batalla ha quedat ajornada però no finalitzada ni resolta. I hem entrat en una etapa- nova i vella a la vegada- de reformisme postfranquista constitucional per entendre’ns. Penso que l’espanyolisme –ja dic que de dretes i d’esquerres - parteix un cop més del moment en què, tres anys després d’ aprovada la constitució del 78 i reinstaurat el règim borbònic de la mà dels desitjos del dictador i les forces que li donaven suport, s’organitza un cop d’estat que vol aturar en sec tota possibilitat d’una futura liquidació de les estructures dictatorials i de posar el poder constituent en mans de les forces populars. Després del cop d’estat militar del 81 es va parlar i treballar per una “Ley Orgànica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) que teòricament no va tirar endavant, però que ara, iniciat el mil·lenni del 2000, torna a ressuscitar – si és que alguna vegada havia mort-.Què són sinó els projectes de recentralització, les actituds, lleis i estats d’alarma, el 155, les claus de la caixa sempre en mans del poder central a Madrid, l’espoliació sistemàtica de recursos dels Països Catalans, l’estat d’ocupació colonial de la nostra terra i el tracte també colonial a la nostra llengua i cultura i a la nostra gent?
La “nova” LOAPA es presenta com un llop amb pell de xai, en mans d’un suposat govern “progressista” i justificada pels estralls sobre la salut, els mitjans de vida i la catàstrofe econòmica i social associada a la pandèmia del covid -19. Amb la nova LOAPA es dibuixa un gran projecte d’estat espanyol: la construcció del neoautonomisme. Es en aquest projecte que l’Estat espanyol fia el seu apuntalament i la seva supervivència i aspira a tenir al costat també el nou “pujolisme” o un nou sistema de “peix al cove” que li permeti continuar amb el seu espoli fiscal, perpetuar l’engany financer dels pressupostos (la pluja de milions que quan toca prometen, però que mai no arriben a complir) i manegar sense noses polítiques sobiranistes l’ibex 35, les portes giratòries,la corrupció dels borbons i el seu entorn, les despeses creixents militars incloses en els Programes Especials d’Armes (PEA) dels pressupostos espanyols i tenir parada amb una única mà la rebuda dels ajuts europeus.
Amb qui i amb què compten per construir aquest neoautonomisme? En primer lloc amb la persistència i eixamplament de la política repressiva, la fiscalia i els Tribunals d’excepció que van encausant més i més gent acusada de desobediència, desordres públics, atemptat a l’autoritat, malversació, sedició. Aquesta repressió de la dissidència política de base va acompanyada d’una sèrie d’ aspectes centrals: l’acció sistemàtica de les clavegueres de l’estat, dedicada a sembrar la falsedat, la discòrdia, els recels entre l’independentisme a més d’espiar, punxar telèfons il·legalment i ordir tota mena de tripijocs i escàndols; l’acció també sistemàtica des de les diverses xarxes socials, patronats, fundacions, grups d’opinió periodística, tertulians, mitjans de comunicació audiovisual que van modulant i organitzant el conegut “relat” que els Països Catalans són un invent que no ha existit mai, que la unitat del català a tot el seu territori lingüístic és una falsedat, que el castellà està perseguit i en perill malgrat els seus 500 milions de parlants, que a Catalunya no hi ha llibertat d’opinió ni d’expressió, que l’independentisme és minoritari, excloent i retrògrad, que al parlament de la CAC el grups parlamentaris independentistes, malgrat tenir la majoria de diputats i diputades, són una majoria il·legal i conformen el pitjor govern de la història (PSOE-PSC Iceta dixit), que els presos polítics es mereixen el seu empresonament perquè no es mostren penedits, que els polítics exiliats i que treballen pel Consell per la República han de ser extradits i castigats, que l’independentisme i les seves plataformes són un suflé que es va desinflant, ple d’hiperventilats i de gent sonada que no toca de peus a terra, que els sonats seran contrarestats pel conjunt de gent pragmàtica i realista, partidària de la negociació i de l’obediència constitucional i funcionarial que pot emergir, vestida d’ERC, de PDcat o postpujolisme com a mal menor, si no hi ha més remei, que els catalans són rics i insolidaris i aferrats a una identitat inventada i falsa...
Al costat d’aquest bombardeig ideològic per terra mar i aire, el neoautonomisme, com la nova realitat, se centra en quatre aspectes clau: la monarquia i els borbons són intocables i se’ls ha de deixar en pau; la llengua castellana és la marca preeminent de la identitat espanyola i ha de senyorejar per tot l’estat de manera suprema i preponderant sobre tota altra llengua; és una qüestió d’ estat per part del Regne d’Espanya treballar sense descans per la subordinació, minorització i a ser possible eradicació i desaparició del català i les altres llengües. El conjunt de lleis que , com la Llei mordassa, la Llei d’estrangeria, les Lleis de la reforma laboral , els pressupostos estatals del Regne d’Espanya es dirigeixen a preservar els interessos del capitalisme i les gran corporacions estatals i mundials i que les de l’ibex 35 visquin tranquil·les que ja es repartiran els ajuts i subsidis europeus: que la crisi o les crisis les entomin els de sota, que els poderosos ja tenen prou problemes!; i quart aspecte i no menys important: que més val conservar la carcassa de les autonomies com a repartiment de prebendes als diversos cacics territorials i establiment d’una xarxa d’interessos mutus (el “sottogoverno” sobretot) i als més rebecs , com els catalans, se’ls administra pal i pastanaga i es busca el mal menor. Una ERC actual podria combinar bé, pel que sembla, amb el pal repressiu i la pastanaga d’alguns calerons i , sobretot , si s’aconsegueix que s’avingui a un nou tripartit que li garanteixi un major lluïment, suposant que l’aritmètica dels vots ho permeti.
Tot això busca el neoautonomisme, però ja he dit al començament que allò important del moment i del cas és que “la batalla va quedar ajornada” però no finalitzada ni morta: i la guerra encara cueja i pot donar molt de sí; per primer cop en molts anys, tenim un protogovern a l’exili, fora de les grapes de la Constitució Espanyola: Un Consell per la República que s’enfronta directament al primer dels aspectes clau:la monarquia i els Borbons; uns moviments socials vius i disposats a defensar els drets dels de sota amb tota justícia, cosa que ens enfronta amb el punt clau tercer; un parlament i sistema autonòmic de la CAC completament desacreditat, que reclama estratègies i cares noves i honestes – no una carcassa política vella i atrotinada que porta anys i panys arrossegant-se pel parlament com el diputat Iceta- que provocarà inevitablement canvis en el sistema de partits i de govern. Tenim en l’horitzó moviments antirepressius per la llibertat dels vells i nous represaliats; tenim idees com l’exercici del dret a l’autodeterminació sota empara internacional que ens obligarà a prendre’s seriosament el tema d’un cens del poble català per exercir aquest dret amb garanties i no el sistema espanyol que cau un cop més sota el poder de l’estat i el sistema constitucional espanyol. Certament, ni la batalla ni la guerra s’han acabat.
