Dues evidències que a hores d’ara queden clares: l’Estat espanyol cada cop més mostra les característiques d’un estat fallit i dins d’aquest estat fallit, formant part d’aquest entrellat abocat al desastre, hi ha les comunitats que, com el principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes viuen enmig d’una ocupació colonial que les escanya econòmicament, socialment i políticament, a part que el Principat fa més de tres segles que va veure esquarterat el seu territori i els seus habitants sotmesos històricament a dues monarquies –la hispànica i la gàl·lica- igualment depredadores.
Que l’Estat espanyol presenta característiques d’un camí fallit de gran imperi -amb totes les ocupacions,i guerres i genocidis corresponents -a un intent d’estat modern a imatge del veí estat francès i amb l’establiment i desenvolupament d’una revolució industrial i una burgesia emprenadora. Aquest pas ha resultat un fracàs molt clar i l’intent de construir un estat, després de liquidat l’imperi, ha estat farcit de guerres internes (com les guerres carlines), cops d’estat i “pronunciamientos” militars, monarquies i monarques en crisi i havent de fugir enmig d’una “corte de los milagros” sobradament coneguda i escarnida; una església catòlica mestressa de l’ensenyament de les elits i de les ànimes de la gent i un poble treballador maltractat i abocat necessàriament a la rebel·lia i a l’emigració; i ha florit a Madrid i al centre vital de l’estat espanyol castellà una classe mitjana molt dèbil i empeltada de tots els vicis d’una cort acostumada a viure del pressupost recaptat entre els territoris peninsulars ocupats colonialment, retratada magistralment per exemple per un novel·lista com Pérez Galdós o un dramaturg com Valle-Inclán, mentre que hem d’anar a parar a un Narcís Oller o un Verdaguer per veure retratats els anhels de modernitat i catalanitat que naixien, a contracorrent, en la nostra Renaixença. Aquest ha estat el panorama històric de les últimes dècades inclosa l’ultima i llarguíssima dictadura i l’entesa entre les forces de la dictadura i les noves elits emparades en els pactes de la constitució postdictatorial del 1978; s’ha volgut construir una ficció d’estat de dret modern sobre uns fonaments corcats i apuntalats en i amb les forces seculars de sempre: l’exèrcit i totes les forces militars i policíaques sota la mà dura i corrupte dels borbons reinstaurats, la concentració d’un poder espoliador i una força centrípeta que xucla sobretot dels territoris dels Països Catalans (la coneguda espoliació de milers de milions cada any que surten dels impostos de la gent dels Països Catalans i no tornen), el fet que des de l’entrada de l’estat a la Unió Europea no han parat d’embutxacar-se les subvencions milionàries europees sense donar massa explicacions; una judicatura que té la seva pròpia agenda punitiva en connexió amb les necessitats de les dretes i esquerres més corruptes i més subordinades a les clavegueres de l’estat; un BOE i un Ibex 35 perfectament connectats amb els monopolis mundials depredadors i els interessos militars; un Concordat amb el Vaticà molt més sòlid que el Mur de Berlin que protegeix els béns i els interessos de l’Església catòlica; uns partits polítics, sindicats estatals i mitjans de comunicació al servei de reforçar aquesta ficció d’estat de dret i un ús del parlamentarisme – legislatiu i executiu- totalment pervertit.
Les finances d’aquest estat fallit estan en estat ruïnós només aguantades per les pràctiques de sangonera seculars, i els interessos compartits amb altres membres del club dels estats capitalistes barruts que aguanten el deute i els interessos del deute de l’estat espanyol a canvi de sinecures, gangues i prebendes diverses. Som un estat en venda a les grans corporacions i fons voltors.
Declaracions en perfecte contraposició política com les de la l’eurodiputada i exiliada política independentista Clara Ponsati al Parlament europeu i les de la Presidenta de la CAM (Comunidad Autònoma de Madrid) Díaz Ayuso a les seves rodes de premsa són totes dues dignes de tenir en compte en aquest retrat d’estat fallit. Ponsati alerta Europa i el conjunt dels eurodiputats que estiguin molt previnguts i vigilants respecte a l’ús que dels diners europeus sol i pot fer l’Estat espanyol, que es tracta d’un estat triler, acostumat a les trampes i martingales i cita uns quants exemples molt contundents de malbaratament i frau: els quilòmetres de trens de gran velocitat buits, els aeroports sense vols, armament i vaixells militars venuts i mal construïts... Mentre, Diaz Ayuso clama que “Madrid és España y España és Madrid”,en declaracions del mes de maig i que “Si se arruina Madrid, se arruina España”, i setmanes després enmig d’un mar de banderes espanyoles i madrilenyes acompanyada del President espanyol torna a dir :”Madrid es de todos, Madrid es España dentro de España, ¿qué es Madrid si no es España? Todo el mundo utiliza Madrid. Todo el mundo pasa por aquí. Tratar a Madrid como al resto de comunidades seria injusto”. Mai unes declaracions no han mostrat més clarament qui i què està en el cor d’aquest estat d’engany i trampa permanent; mai no ens ha quedat tant clar quin és el camí adequat per a una confrontació exitosa dels Països catalans amb l’Estat. Com diuen els nostres veïns “a buen entendedor pocas palabras bastan”.
Aquest estat que practica l’ocupació colonial (el concepte d’ocupació el trobo més clar i entenedor que el concepte d’opressió), ara comparteix amb la resta del món l’atac d’un virus de recent aparició que està posant al descobert totes les misèries de les retallades econòmiques i socials que ja fa més d’una dècada van caure al damunt sobretot del sistema sanitari, del sistema educatiu i dels serveis socials, pensions, i ajuts als sectors i famílies més deprimits. Les retallades sortien d’ordres de l’eix Brussel·les-Madrid-Barcelona-València-Palma amb la benedicció d’una Alemanya austericida. Hem d’anar molt en compte que la pandèmia actual no sigui un cop més la cobertura enganyosa per instaurar la retallada i persecució dels drets democràtics d’informació contrastada, reunió, manifestació, protesta...; ja hem sofert un 155 que no acaba d’anar-se’n i mostra una capacitat camaleònica per camuflar un atac en tota regla a la sobirania, ja de per sí raquítica, de les institucions autonòmiques, singularment el parlament, els diputats i diputades, els integrants de la mesa del Parlament i la Presidència de la Generalitat de Catalunya; la repressió i persecució als tribunals no sols no ha cessat sinó que cada dia augmenta la llista dels represaliats i perseguits i l’arbitrarietat de les sentències i les actuacions judicials; és d’esperar que com a preparació i condicionament de les eleccions autonòmiques a la CAC del Principat del mes de febrer de 2021, s’incrementarà l’estat de persecució i amenaça en un intent de tenir-nos acoquinats i muts, tancats a casa, renunciant al carrer i a les votacions lliures.
Per això és tan important mantenir, eixamplar i consolidar les estructures polítiques i socials que no depenen ni de la constitució espanyola ni dels estatuts d’autonomia, que són uns fills bords d’aquesta constitució; per això es tan important exercir de debò la insubmissió en totes aquelles situacions en què la desobediència és un valor positiu i realment arriscat. No la desobediència d’un, dos o tres càrrecs sinó , sobretot, la desobediència popular col·lectiva; per això són importants estructures com l’ANC que mantinguin l’esperit de l’1 d’Octubre republicà, organitzacions com Òmnium, els sindicats combatius no sotmesos a l’estat, els Comitès de Defensa de la República, i tota la xarxa de Consells Locals per la República i l’Assemblea de Representants lligada al Consell per la República. No trauríem cap profit d’unes votacions autonòmiques amb un resultat espectacular de l’independentisme si no hi hagués paral·lelament tota la xarxa popular d’un moviment per l’emancipació nacional i de classe, un Moviment organitzat per a la República de tothom.
