Així és com interpreto jo una sèrie de fets polítics i socials que anuncien l’ intent de fer-nos obviar els últims, com a mínim 10 anys d’història de la nostra nació i, que com si res no hagués passat ni res no haguéssim protagonitzat en aquesta última dècada, tornéssim als models pre i postfranquistes socials i polítics i els models pre-pandèmia: volen retornar els aromes monàrquico-borbònics, intenten tornar les flaires constitucionals del 78, la sentor del “model Barcelona”, que no és altra cosa que la concentració del model depredador del capitalisme més desenfrenat a tots els nostres Països Catalans; vol tornar el model –per damunt de les experiències de la pandèmia- amb el monocultiu turístic, els treballs mal pagats i precaris, l’opció sistemàtica cap a l’esquarterament i venda al millor postor del territori, fruit de la cobdícia més desbocada; continua – que no torna- la conculcació dels drets més elementals a tenir un habitatge, una feina, una educació un tractament lingüístic i cultural de la llengua catalana, una sanitat, dignes per a tothom.
Què se n’ha fet de l’opció a instaurar una renda mínima universal? Què estem fent per garantir que la gent no sigui expulsada de casa perquè no pot enfrontar-se als preus dels lloguers ni a les despeses de llum, gas, etc? Més policia? Més persecució judicial?
Realment el model de país que ens convé ha de partir de la idea que ens cal un megaaeroport que ens porti 70 milions de viatgers l’any? És sostenible un model de país que parteixi de la idea que per combatre el despoblament de les zones pirinenques ens cal un megaesdeveniment olímpic de neu, quan la crisi climàtica anuncia precisament la disminució alarmant de les congestes i les glaceres?
Ens hem begut l’enteniment?
Doncs, sembla que l’Espanya i la França a la qual pertanyem, mentre no siguem una república independent, va per aquest camí insensat perquè ni el aeroports estan a les nostres mans sinó a les d’AENA, ni els esdeveniments olímpics són de matriu catalana, sinó en aquest cas espanyola i subsidiàriament i molt probable aragonesa; nosaltres hi posem el territori, els problemes i els calers, i mentre diem que volem ser independents admetem, submisos, que la nostra llengua entri en procés d’extinció, que els nostres impostos es perdin pel camí i no tornin en forma d’inversions, i que ens prenguin el pèl amb “blindatges” com el de la Llei d’ Educació espanyola i, si no vigilem entre tots i molt estretament, amb la pròxima i també pretesament “blindada” llei de l’audiovisual.
Com si no haguéssim après res amb la terrible pandèmia, i la centralització. que s’ha imposat des del supremacisme espanyol més contundent i ranci, continuem rebent les estratègies destructores de la nostra nació centrades en tres territoris d’importància estratègica tant per a nosaltres -els Països Catalans- com per als nostres adversaris de l’espanyolisme més tronat. No és cap casualitat, per exemple, que tant el Partido Popular com el Partido Socialista Obrero Espanyol hagin concentrat la seves respectives assemblees - generalíssimes i en clau les dues de “partitocràcia a la búlgara” – al País Valencià i, en concret, a la plaça de bous de València (escenari en el més recent passat de les més multitudinàries concentracions del sobiranisme i autodeterminacionisme del País Valencià i de tots els Països Catalans). Ara els valencians ocupem els carrers i rebem estopa dels grups feixistes i els unionistes espanyols de sempre PP-PSOE ocupen la plaça de bous i s’ exhibeixen i bramen en favor de la monarquia, la constitució del 78 i la unitat intocable de la pàtria espanyola. “Tanto monta, monta tanto Isabel/Pablo como Pedro Sànchez”. A les memòries de José M. Aznar consta amb totes les lletres l’estratègia de l’espanyolisme entorn d’aquests tres eixos / territoris dels que parlava més amunt: l’eix principal de l’Estat espanyol es dibuixa entorn a l’eix territorial València/Saragossa ,o País Valencià/Aragó. Que l’Aragó és l’altre territori estratègic entorn al qual es dirimeix la batalla per un estat espanyol unitari i unitarista és clar: no solament es tracta de la destrucció del territori del bisbat de Lleida, menjat pel bisbat de Barbastre i la consegüent espoliació dels bens del monestir de Sixena i dels de les parròquies de la Franja de Ponent; no solament de la invenció perversa del “lapao” com a expressió lingüística clarament de voluntat anticatalana, sinó que per sota mà, sense fer soroll, un munt d’empreses i els impostos consegüents s’estan instal·lant a l’ Aragó sota condicions fiscals ben generoses i paral·lelament tot un seguit de negocis energètics i de la indústria de l´automobil estan estenent els seus tentacles en territori de Catalunya, així com el projecte d’uns jocs olímpics de neu s’està organitzant com un projecte espanyol aragonès/catalunyès.
El tercer territori estratègic és un territori virtual importantíssim: es tracta de la indústria i el negoci de l’audiovisual; ara, per fi, ha sortit a la palestra política tant el tema de la reciprocitat entre les ràdios i televisions dels Països Catalans,(ni que sigui només les oficials de les tres comunitats autònomes espanyoles) com el tema de la Llei de l’Audiovisual que l’estat espanyol està obligat a legislar a partir d’una directiva europea que fa anys que és obviada i que obligaria a tenir en compte la pluralitat lingüística i cultural de l’estat. Que això sigui respectat i es produeixi no depèn únicament de les promeses i xantatges lligats a l’aprovació dels pressupostos espanyols i catalans (com sembla que pot passar entre PSOE-PODEM i ERC) sinó, sobretot a la capacitat de resistència i resposta de la societat dels Països Catalans: hem de batallar sense descans per la reciprocitat audiovisual entre els Països Catalans (amb inclusió de tota la lluita de 40 anys de l’Associació Arrels de Catalunya Nord) i no ens hem de creure sense més ni més que la Llei de l’Audiovisual espanyola serà respectuosa amb el plurilingüisme i la pluriculturalitat per la gràcia del govern espanyol, sinó per la lluita i la pressió que siguem capaços d’exercir.
I no oblidem que l’ última eina que s’ha posat en marxa des del Consell per la República - que és l’Assemblea de Representants- pot sumar-se a a aquesta lluita i aquesta pressió des de dins i des de fora dels estrets marges de submissió autonomista.
Continuarem parlant-ne en articles pròxims.
