Entre taules conjuntes, taules de diàleg/monòleg i altre mobiliari semblant ens tenen entretinguts a veure si piquem la carnassa que ens llencen a sobre: tites, tites, tites i milions d’euros promesos; tites, tites, tites, un aeroport de primera, més verd impossible, sense molestar els ànecs; tites, tites, tites, uns Jocs Olímpics amb la neu artificial que fabricarem...; tites, tites, tites trens i un corredor mediterrani de somni, lluny dels viatgers amuntegats actuals i les rodalies infradotades...
Forma part això de les actuacions colonials de sempre, sobretot quan estem en mans del PSOE? Hem de creure que un cop més ens prenen per imbècils? És el contingut també de sempre de l’estratègia del Regne d’ una Espanya Constitucional i neoautonòmica supercentralitzada?
Si repassem algunes de les creacions que han sorgit quan l’estat s’ha proposat “estatalitzar ( o nacionalitzar, que per ells és el mateix) una pila de fonts d’energia i infraestructures bàsiques amb el pretext que cal aturar-ne la privatització i assegurar-ne un ús igual per a “tots els espanyols” de seguida ens trobem que això significa esbandir les alternatives municipals, les cooperatives de treball, les agrupacions sindicals, i totes les alternatives populars que asseguren la participació popular i el control de preus, despeses, objectius o connexions.
Analitzem de més a prop dos casos emblemàtics: RENFE/ADIF i AENA/ENAIRE: de qui són? A quins governs van aparèixer lligats? Qui són els actuals presidents o presidentes? Què opinen els sindicats respectius? Quina és la seva seu?
RENFE o sigui Red Nacional de los Ferrocarriles Espanyoles, objecte d’infinitat de crítiques i bromes sagnants era i és una empresa depenent del ministeri de Foment dedicada al transport de passatgers i mercaderies per via fèrria (una via que, per cert, encara privilegia l’ample de via típic hispànic que impedeix la connexió automàtica amb l’ample de via europeu a no ser que usis els trens de Gran Velocitat que usen el nom pompós d‘Alta Velocidad Espanyola; RENFE va ser dividida en dos organismes estatals separats per complir -amb els tripijocs propis del Regne d’Espanya- les directives europees sobre la liberalització del mercat del ferrocarril: així van sorgir el gener de 2005 sota govern estatal del PSOE de Rodríguez Zapatero l’empresa estatal RENFE-Operadora, encarregada de l’explotació del transport i ADIF (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias) encarregada de gestionar infraestructures com vies i estacions, que posa les regles del mercat exercint d’institució reguladora d’un teòric mercat de lliure competència sobre la infraestructura ferroviària espanyola. Fins a les primeres construccions de l’alta velocitat el 2013 ha predominat l’ample de via ibèric que dificultava i dificulta la connexió amb els serveis estàndard europeus. D’això en sabem un niu els catalans que hem volgut durant anys i panys anar en tren per Europa i hem hagut de canviar de tren a Portbou o Cervera de la Marenda.
Entre altres “prestacions” els tripijocs RENFE-ADIF han servit per fer un traspàs trampós de serveis ferroviaris a la Generalitat de Catalunya i dificultar encara més una sobirania i una xarxa pròpia que respongui als interessos del transport de passatgers i mercaderies entre els Països Catalans i la resta d’Europa i del món, connectant ports, aeroports i transport ferroviari i trencant amb la disposició radial de la xarxa.
Filla de la política estatalista i centralista de la nova Espanya del PSOE. els presidents actuals de RENFE i ADIF són professionals connectats als antics o moderns ministres del partit socialista, Montilla en el cas del president de RENFE Isaïes Táboas i Isabel Pardo de Vera que treballarà a ADIF al servei de la nova ministra ex-alcaldesa metropolitana de Gavà Raquel Sánchez. La connexió amb l’aeroport del Prat és per la via política, doncs i subsidiària d’una altra empresa estatal –igualment creada el juny del 1991 pel govern del PSOE de Felipe González- AENA, ara anomenada ENAIRE amb una diversificació de serveis i logística semblant a RENFE-ADIF, amb un president actual- Maurici Lucena- polític del PSOE/PSC també connectat amb Montilla i d’àmplia carrera política. AENA,amb seu també a Madrid igual que RENFE i ADIF, explota tots els aeroports d’interès públic i alguns d’interès privat i de l’exèrcit (aquests en règim mixte) i ENAIRE gestiona la navegació aéria.
Aquesta bifurcació de funcions és del tot intencionada de manera que qualsevol intent de traspàs de competències a la Generalitat topa amb una teranyina d’interessos i uns tripijocs destinats a impedir que hi hagi un autèntic traspàs del servei complet: et poden traspassar els horaris de pas potser, alguns serveis d’estació en el cas de RENFE/ADIF però mai acabaràs de saber qui disposa de les tarifes, qui disposa si una estació ha de tenir lavabos o cafeteria o servei d’expedició automàtica de bitllets, qui mana en els horaris del personal, etc. etc.i en el cas d’AENA/ENAIRE igual; a aquesta bifurcació d’empreses cal afegir-hi les cúpules dirigents (ara, totes del PSOE) i les seus centralitzades a Madrid: qui pot dir que l’aeroport del Prat pot ser sobirà a l’hora de decidir vols, connexions, preus, si pot ser o no un HUB internacional o ser únicament subsidiari de les necessitats de Barajas i contribuïdor net per tapar els números vermells d’aeroports deficitaris. També cal afegir-hi que els sindicats estatals d’aquestes empreses són una tercera pota que s’activa sempre ferotgement en contra de qualsevol mesura de possible traspàs seriós.
El debat sobre les comunicacions per terra, mar i aire és un engany si no partim d’una política de sobirania pròpia sobre aquestes infraestructures i això vol dir que sense uns passos cap a a la independència política no hi ha traspàs efectiu possible ni creïble ni pla de millora real d’aquestes infraestrucures; no hi ha camí intermedi ni taula de diàleg que, si no es planteja trencar amb aquesta submissió, ofereixi cap sortida satisfactòria, ni pel manteniment i salvament ecològic del planeta, ni pel respecte a la diversitat i llibertat democràtica, ni per combatre la depredació capitalista.
Les comunicacions audiovisuals –amb les futures lleis de l’audiovisual, lleis de telecomunicacions, etc. van pel mateix camí: centralització extrema a Madrid, menysteniment de la diversitat lingüística i cultural dels Països Catalans, Galícia i Euskalherria, tractament colonial des del poder central -ja sigui del PSOE com ara, ja sigui d’altres forces politiques espanyoles.
I quin sentit té que el Comitè Olímpic Espanyol munti uns Jocs d’Hivern a la nostra terra, si no fa cap pas perquè l’esport català tingui una organització pròpia, com no va tenir el 1992? Submissió i més submissió a part de contribuir a més destrucció del planeta. I tenen la barra de dir que pel 2030 encara hi quedarà neu!! Tard i malament anirem si no ens desfem de l’estat espanyol ben aviat! Perquè és clar que el combat per la independència va indissolublement lligat al combat per un món millor.
