En les últimes setmanes sembla que entre les forces polítiques que d’una manera o altra remenen les cireres – al Regne d’Espanya, a les diverses comunitats Autònomes, a les ciutats grans o no tant grans, i fins i tot a nivell de la UE, s’ha instal·lat la frisança de les eleccions pròximes, sobretot de les municipals estatals del 2023. S’acosta una nova onada no únicament de pandèmia vírica sinó de pandèmia electoral; qui s’ha avançat a sacsejar el panorama a nivell estatal és el PSOE que ha tirat de fitxatges municipals amb perfil de dona per ocupar durant un parell d’anys cadires ministerials; és una manera de remoure el planter municipal futur, amb temps per endavant, perquè els substituts i substitutes agafin rodatge; que , de fet, releguen les primàries a una pantomima cada cop més evident? És cert però no crec que això els amoïni especialment.
A nivell dels Països Catalans les formacions polítiques grans i petites s’estan afanyant a preparar programes, calendaris, possibles coalicions i enteses, i equips de persones militants i afins; sembla que l’etiqueta d’”independent”-i també la de dona- va molt buscada i a l’alça quan de fet el seu significat cada cop és més difús i resol menys incògnites, perquè “l’independent” no triga a perdre la independència i pot transitar d’una jaqueta a una altra en un tres i no res, segons les seves necessitats de sou, perspectives laborals o egos més o menys inflats. El cas del consistori del cap i casal és un exemple paradigmàtic de jaquetes que canvien, carnets que no demostren ni asseguren cap fidelitat especial i gent que sembla que manin però no manen i al revés que manen però aparentment en segona fila del comandament: qui es creu que l’alcaldessa de Barcelona i el seu equip de “podemites” , després d’assegurar que barraven el pas a l’independentisme i asseguraven també la submissió de segona capitalitat espanyola degradada, fa altra cosa que papallonejar i fer-se fotografies i declaracions “progres”, mentre els factòtums del PSOE tallen realment el bacallà econòmic, financer i organitzatiu i preparen el seu retorn a l’alcaldia barcelonina? El paper d’un Collboni, d’un Martí, d’un Batlle, i les anades i vingudes entre Psoe-psc, ERC, podemites i expsuc configuren una barreja poti-poti d’històries, interessos i connnivències molt il·lustratiu del sistema polític català actual; si a això hi afegim l’entesa entre JxC i el Psoe-Psc a la Diputació de Barcelona i el que significa a nivell econòmic i organitzatiu tindrem un panorama polític realment difícil de trencar cara a una futura República Catalana Independent.
És aqui on el paper de l’independentisme combatiu hi té el seu lloc i objectiu: impedir que aquesta xarxa d’interessos que fa de Barcelona un factor importantíssim d’apuntalament de l’arquitectura política espanyola del règim monàrquic del 78 prosperi i es momifiqui.
Hi ha diverses incògnites electorals i diversos factors que poden incidir en el desencallament de la situació en un o altre sentit: a nivell d’eleccions municipals caldrà veure com evoluciona el contenciós entre el PDCat i JuntsxCt. El PDcat conserva la seva presència al Parlament espanyol i a una pila d’ajuntaments del Principat i intentarà resistir i fer-se escoltar, malgrat que al parlament de la CAC ha recollit un fracàs rotund en les eleccions del 14 F. Per resistir oferirà els seus serveis a Madrid i s’entendrà amb el govern espanyol- sigui quin sigui. I a les municipals catalanes tractarà de no ser esbandit i conservar els equips que té als diversos municipis; els serà difícil –sobretot a Barcelona- però no impossible perquè JxC té encara un perfil molt estantís i una estructura i lideratges molt tendres. Hi tindrà també un pes en tot això l’evolució i les accions del Consell per la República i les eleccions que anuncien a l’Assemblea de Representants, una estructura política que quan més diversa sigui i menys depengui dels partits tradicionals, més bon joc pot donar i pot inquietar seriosament (ja ho està fent) el neoautonomisme rampant que ens volen encolomar.
El govern espanyol fa com ens diuen que fan els estruços o els infants: pensar-se que amagant el cap a la sorra o entre les cortines les coses desapareixeran i els problemes seran el típic suflé
destinat a desinflar-se. Però és evident que ni les estructures profundes de l’estat espanyol –la judicatura i l’alt funcionariat - impregnades de la toxicitat feixista que emana de totes les dècades
de totalitarisme franquista i de funcionament d’un capitalisme depredador, es creuen que estan davant d’un suflé, sinó al contrari veuen que estan enfrontats a un poble rebel que “necessita aprendre la lliçó” amb tota la repressió i garrotada possible. Tampoc les estructures populars de resistència, mobilització i lluita en tots els camps –des de la lluita per la democràcia directa fins a les lluites per la terra, l’habitatge, el jornal just, la diversitat i els drets humans ... no creuen en el suflé ni en la nostàlgia sinó en el poder popular autoorganitzat, mobilitzat i conscient de la seva força.
Aquest esperit de lluita que ha marcat Barcelona històricament com “la rosa de foc” és el que ha de saber recollir i assumir l’ndependentisme combatiu tant en el dia a dia com en les conteses electorals més properes: la pròxima estació el desmantellament de la “Marca Barcelona” que amenaça de perllongar el model de ciutat que la pandèmia ha posat més cruament al descobert: una ciutat que és bona... si la bossa sona.
