Quan, tant en convocatòries solemnes de la CAC al Palau de la Generalitat a Barcelona, com en comitès més reduïts de col·lectius i entitats variades, comences a sentir conceptes i idees sobre que ara toca “un nou consens per la llengua catalana” i tot seguit es parla de “flexibilització”, “autonomia dels centres”, “adequació a les situacions sociolingüístiques dels territoris”, “convivència i respecte entre les famílies multilingües”, “multilingüisme reduït al conegut trilingüisme”, “hi ha l’aposta que les famílies i el sistema es posin d’acord per triar entre tres models lingüístics”, “cal un nou consens que introdueixi més flexibilitat en un sistema que potser està envellint malament”... Quan sents tot això en el context actual de brutal reculada del català en tota una sèrie d’àmbits i espais essencials per a la supervivència d’una llengua (evidentment també reculada evident en el sistema escolar i la famosa i malparada i precària immersió,...) a mi se m’encenen totes les alarmes, perquè em temo molt que aquest “nou consens” no únicament no tiri cap a la normalitat i recuperació total de la llengua catalana sinó que apunti cap a una pretesa normalització del bilingüisme social i la substitució sense pal·liatius del català pel castellà, cosa que molts sociolingüistes i molts polítics saben que ens hi estem acostant molt ràpidament.
Ara tot és una munió d’enquestes escruixidores i moltes lamentacions que descobreixen el panorama d’emergència lingüística a què s’enfronta el català; lamentacions molt sovint fetes d’encàrrec, de mala gana i plenes d’una gran hipocresia perquè com deien els avis “de prometre a complir, hi ha molt tros per penedir”. Quan el 1979 un grup de professors universitaris va fer un crit d’alerta sobre el procés de diglòssia substitutiva que ja afectava el català, i va publicar a la Revista Els Marges el conegut Manifest “Una nació sense estat, un poble sense llengua?” la classe política catalana del moment, que tot just estava muntant el règim autonomista, va reaccionar amb indignació i crispació tot qualificant aquells professors de pessimistes i apocalíptics i acusant-los de voler només descoratjar la gent i perjudicar el procés d’empatia dels castellanoparlants cap a la normalització del català.
Quan el 2016, el grup Koiné va presentar el Manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya Independent” al Paranimf de la Universitat de Barcelona, emparat per més de 250 signatures de personalitats de solvència contrastada, la reacció crispada d’alguns va arribar fins al parlament autonòmic amb acusacions de racisme, nazis, feixistes... contra els signants del manifest i la seva denúncia de la deriva a la que ens estava portant la ideologia del bilingüisme social. Havien passat més de quaranta anys des del toc d’alerta de Els Marges i el supremacisme espanyol social, polític i lingüístic havia anat imposant la seva llei: conseqüència? Estem perdent el carrer i la massa de jovent, i el català és bloquejat per les institucions estatals, perseguit per la judicatura i abandonat per molts parlants del país que senten por i vergonya de ser fidels a la pròpia llengua i aquesta actitud arrossega cap avall el prestigi i les ganes de sumar-s’hi com a nous parlants.
En els últims 10 anys han anat creixent les alarmes sobre la salut del català amb un allau d’opinions, balanços, crides, publicacions, manifestos i decàlegs diversos: sembla com si de cop i volta descobríssim que hem anat descurant el procés de recuperació del català, que aquest procés ha estat viscut com una nosa, un conflicte molest, una obsessió malaltissa d’uns quants hiperventilats que no es volen acomodar a la realitat “natural” que som una comunitat nacional feliçment bilingüe (espanyol o francés/català) realitat que “cal” respectar i mantenir per educació, cortesia, sentit comú i solidaritat humana; ningú no s’interessa, pel que sembla, de qui paga els plats trencats de tant de “bonisme” i ningú no està interessat en mirar si aital fenomen té reciprocitat als altres territoris dels estats espanyol i francès: és que en els parlaments autonòmics dels Països Catalans es talla el micròfon o la paraula als qui no s’ expressen en català? Seria una actitud reciproca del que es fa al parlament del Regne d’Espanya i és previsible que es fes al parlament de la República Francesa, si algú gosés trencar el monolingüisme supremacista practicat en aquests estats. És que hi ha reciprocitat en l’obligació o requisit de saber el català en tots els oficis i interactuacions als nostres territoris nacionals com n’hi ha per al castellà i el francès als seus estats?
Dins de les moltes aberracions que conté la constitució espanyola del 78 hi ha d’entrada la consideració desigual de la pluralitat lingüística de l’estat: una llengua –el castellà- és anomenada així i considerada obligatòria per a tots els súbdits de l’estat i les altres no tenen nom ni identitat i no estem obligats a conèixer-les; l’estat fa una consideració genèrica de declarar-les ”patrimoni d’especial respecte i protecció”, que a la pràctica s’ha convertit en una despenalització que no et protegeix dels atacs sistemàtics i la bel·ligerància i la persecució estructural orquestrada pel propi estat.
Segons el professor Josep Gifreu hi ha dos “momentums” d’especial interès per valorar la dimensió política del conflicte. Un ha estat la reclamació de l’audiovisual en català, que ha suscitat un consens social molt ampli en la societat catalana i ha estat encapçalat per les al·legacions molt completes al projecte de Llei espanyol, singularment per part de la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) i les esmenes proposades per la Plataforma per la Llengua, entre altres opinions i intents de negociar a Madrid una llei que atengués la pluralitat lingüística de l’estat. La Llei espanyola de l’audiovisual “marcarà lles produccions i les audiències dels pròxims 20 anys” avisa Gifreu. El segon momentum és el cop judicial contra la immersió del català a l’escola, que ja es preveu que no serà l’últim ni s’aturarà en el 25 % de castellà. Que els jutges siguin els experts suprems en pedagogia i projectes lingüístics educatius ja diu molt de l’ambient enrarit i arbitrari i de falsa democràcia en què ens movem, però la manca de múscul polític exhibit pel govern autonòmic i en especial per les conselleries d’educació i universitats és lamentable. En una pàgina d’opinió del Punt-Avui intitulada “La llengua a l’escola, fem un pas endavant” signada per qui va ser President de la Generalitat fins que va ser defenestrat també pels jutges Quim Torra i 9 persones més entre les quals jo mateixa, denunciàvem textualment que “la llengua no pot ser un escut amb què escampar vaguetats teòriques sense conseqüències pràctiques. Les responsabilitats polítiques sobre l’estat real del català a les aules i fora de les aules, estan molt repartides: són molts anys de governs formats per partits diferents que han compartit un mateix excés de triomfalisme i un dèficit d’anàlisi objectiva i de mesures concretes per a garantir la no-discriminació del català. De manera que quan es produeix un atac a la llengua, es passa molt ràpidament de dir que “el català no es toca” a dir que “no podem fer res davant d’una decisió judicial” I és lamentable -repeteixo- que el govern, de fet deixi els docents i les direccions escolars desprotegits i a mercè de nous atacs. “la responsabilitat sobre els usos lingüístics a les aules no es pot centrifugar als centres educatius. Cal una estratègia institucional clara i assumida amb totes les conseqüències de no acatar resolucions contràries a la llengua catalana i a la immersió en l’àmbit escolar” conclou el primer punt d’aquest article d’opinió.
Conseqüències pràctiques, mesures concretes... del paper de la CUP, dels llibres i reflexions més recomenables... d’això anirà el meu pròxim article d’opinió.
