No en tenen prou amb l’allau d’enquestes, d’estudis d’opinió, de muntanyes de piulaires llogats i teledirigits, de “tertulianisme” preparat i subvencionat a la premsa escrita, a les xarxes socials, a tots els mitjans de comunicació o amb les enquestes telefòniques, o amb la intel·ligència artificial treballant a tota màquina les dades que recull. Sobre els Països Catalans – i més concretament sobre el Principat de Catalunya i els seus habitants o més ben dit sobre les quatre províncies que conformen la Comunitat Autònoma de Catalunya sembla que se sap tot o al menys això volen que pensem. A dins i a fora, es tracta de marcar un relat que insinuï o demostri que això de l’independentisme va de baixa, que ja no volem, majoritàriament, ser una nació i república independent ni tenir les possibilitats i les capacitats a les nostres mans de fer res pel nostre compte: ni tenir i organitzar un model d’escola i una política lingüística amb cara i ulls per a tothom, ni disposar d’unes infraestructures i unes comunicacions que ens convinguin i atenguin les nostres necessitats i no les del centralisme castellà, ni de posar la mirada en com voldríem reequilibrar les nostres comarques més abandonades i despoblades sense acabar de destruir-les amb projectes espanyolistes, centralistes i megalomaníacs com uns jocs olímpics de neu (sense neu) i posant en perill un Pirineu realment viu i amb futur, no rendit al turisme/negoci de temporada. No es posa l’accent en voler saber per què els nostres diners van a engreixar el centralisme espanyol i no tornen en la proporció deguda, per què som espoliats sistemàticament tots – tinguem la ideologia i l’origen que tinguem- els habitants d’aquest país nostre, per què no podem abordar amb eines pròpies ni el tema migratori, ni la manca d’habitatge per tothom, ni una sanitat universal, ni una vida sindical de treballadors i treballadores pròpia ni una Renda Bàsica Universal, ni disposar de les nostres costes, ni condicionar una llei de l’audiovisual clarament lesiva per català i que ens pot hipotecar per als 20 anys proxims.
S’atipen, doncs, de fer enquestes sobre el nostre estat d’ànim, però ens prohibeixen fer l’enquesta que realment interessa: i aquesta enquesta/consulta té un nom: es diu referèndum d’autodeterminació! Ja en vàrem fer un l’1 d’octubre del 2017 pel nostre compte i el resultat va ser molt clar i contundent, tan clar i contundent que va deixar en ridícul les forces polítiques espanyoles -l’executiu, el legislatiu i el judicial i l’estament militar amb el rei de cap suprem- abocats a la venjança pura i dura i que no ens perdonen ni ens perdonaran una insubmissió política i un projecte d’independència autoorganitzat que vàrem realitzar fa sis anys i va ser un gran èxit popular, malgrat tots els entrebancs que ja aleshores i anys abans havien posat en marxa des de les clavagueres de l’estat.
I ara comencem a tenir notícies de l’espionatge criminal, massiu i continuat que des de les clavegueres de l’estat van engegar els governs del PP de Rajoy i el govern del PSOE-Podem de Pedro Sànchez i Iolanda Díaz fins a dia d’avui contra la dissidència política i singularment contra l’independentisme català. Ja va avisar l’excomissari Villarejo que aquesta criminalitat té arrels profundes i adopta formes de cop d’estat encobert. Estem davant de la continuació d’un 155 amb noves i antigues formes de neofeixisme, que s’ha camuflat i confós amb la pandèmia retallant drets i llibertats a tort i a dret i justificant més retallades de sous i drets i més augments de preus de l’energia a compte de la guerra Federació Russa – Ucraïna. Estem davant d’uns fets gravíssims que només han fet que esventar un incendi que no es podrà apagar de qualsevol manera i les conseqüències polítiques del qual l’autonomisme de la CAC i els partits del govern autonòmic no podran eludir; el perímetre de l’incendi es va engrandint i les persones, entitats i partits hauran de meditar per què, pel que sembla l’Imam de Ripoll i el seu entorn no va ser espiat, per exemple i hauran de prendre posicions concloents i definitives respecte a l’estabilitat de governs que ens espien i ens trepitgen: no es tractarà un cop més de fer teatre i d’amagar l’ou i reclamar la dimissió de tal o qual ministre i llançar amenaces buides de congelar una mesa de diàleg que seria congelar un cadàver o momificar-lo. Ara es veu clar que la posició de submissió i acatament del govern de la CAC i sobretot l’aprovació dels pressupostos estatals per part d’ERC i la deriva actual respecte a la política lingüística a l’escola catalana, o respecte a qüestions com el tema Pirineu Olímpic o l’ aeroport sotmés a AENA no són més que espurnes que avalen l’incendi i un trencament amb la situació política que em sembla inevitable i sanador.
Ens cal recuperar el carrer, recuperar la mobilització, recuperar el control del territori i recuperar l’autoorganització i el camí cap a la independència; ens cal deixar enrere la submissió i el mal govern tant el propi com el de l’adversari enemic sigui del color que sigui: no ens val que facin ballar un cop més l’espantall del neofeixisme i les opinions i enquestes de totes menes per aturar-nos quan tenim pendent la recuperació d’una declaració d’independència que va quedar suspesa però no abolida i que té molts números de revifar políticament de la mà del Consell per la República ja definitivament constituït.
